I si el festival Temporada Alta de Girona fos un frau?

Salvador Sunyer, director del Festival Temporada Alta i president de Bitò Produccions

Cada any, l’administració entrega 1,6 milions d’euros a Bitò Produccions perquè organitzi el festival i produeixi nous espectacles. Els seus directius podrien haver aprofitat el càrrec per embutxacar-se centenars de milers d’euros.  

La petroliera Dyneff, patrocinadora del festival, està controlada per un estat que vulnera els drets humans, Kazakhstan. 

Almenys en una ocasió, els directius de Bitò han amagat el rendiment real d'un espectacle de Temporada Alta. 

Els directius de Bitò es contracten a si mateixos per llogar material tècnic i per gestionar la venda. d'entrades a través d'Internet. 

Per cada entrada venuda, s'enduen un euro. 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 24/11/2015 

Girona (Gironès).- 

Llegim a ARIET que una tarda d'octubre a la Devesa de Girona desenes de famílies amb criatures fan cua per entrar a l'Auditori. A la taquilla, un cartell indica que s'han esgotat les entrades. El Petit Príncep, el musical dirigit per Àngel Llàcer i Manu Guix, arrossega el públic més familiar i menys exigent del festival Temporada Alta, que se celebra aquests dies a Girona. S'han programat dues representacions, una al matí i una altra a la tarda, i totes dues ompliran la sala Montsalvatge, amb capacitat per 1.200 persones. Èxit rotund de Bitò Produccions, l'empresa que organitza el festival.  

En la primera edició de Temporada Alta, l'any 1992, es van programar quatre espectacles amb un pressupost d'un milió de pessetes. Actualment, es realitzen 180 funcions i el pressupost frega els tres milions d'euros. Temporada Alta s'ha fet gran i ja es mira per sobre l'espatlla el Grec, l'altre gran festival de Catalunya. Amb una ocupació mitjana del 94%, l'any passat es van batre tots els rècords d'assistència. El director del festival, Salvador Sunyer, treu pit: "Tenim massa gent. Si no programem més espectacles, és perquè no donem l'abast".  

El secret de l'èxit es troba en una programació molt variada, que s'adapta a tots els gustos, des d'espectacles tan comercials com el Petit Príncep, fins a l'última genialitat de Peter Brook. Bitò escull amb molta cura els espectacles que tenen més possibilitats d'omplir les sales i encerta any rere any. La programació, tanmateix, no convenç a tothom. Xavier Thió, un treballador de l’escola de teatre El Galliner, lamenta que la productora no aposti per les companyies locals: "El Festival hauria de ser el motor de la creació teatral a Girona i no ho és". Thió tampoc entén que un festival subvencionat amb diners públics programi el mateix espectacle tres anys seguits per la simple raó que omple les sales, tal com ha succeït en diverses ocasions. "Se suposa que Temporada Alta és un aparador de què s'està fent al món", diu amb ironia. 

Les tres potes de Temporada Alta  

La venda d’entrades és una de les tres potes sobre les quals s’aixeca el festival. L’any passat, Bitò en va vendre 37.815 i va obtenir-ne uns 500.000 euros. Com que la majoria d’entrades superen els 20 euros i gairebé tots els espectacles són de pagament, Temporada Alta arrossega des de fa temps l’etiqueta ”d'elitista”. Oriol Puig, crític teatral a Núvol, reconeix que l’IVA al 21% redueix el marge de maniobra, però destaca que altres festivals amb menys recursos tenen preus molt més assequibles. Puig posa l’exemple de Terrassa Noves Tendències, que ven les entrades entre 3 i 10 euros. “Com pot ser que Temporada Alta, tenint més subvencions i mecenes, ofereixi les seves entrades a uns preus tan elevats? Jo sincerament no ho entenc”, diu Puig. Potser per apaivagar les crítiques, enguany el Festival es va inaugurar amb un espectacle de foc al carrer que va congregar milers de persones al Barri Vell de Girona. A més, Bitò ofereix descomptes i entrades gratuïtes a persones joves, a col·lectius en risc d’exclusió social i a alumnes de secundària, entre d’altres. “Hauríem d’intentar que ningú deixi d’anar al teatre perquè no pot pagar-s’ho”, assegura Sunyer.  

La segona pota de Temporada Alta és el mecenatge. Cada any, empreses com La Caixa, Estrella Damm o Coca Cola aporten uns 600.000 euros a Bitò. Una d'aquestes empreses és la petroliera Dyneff, que té la seu a Girona. Tal com va denunciar el regidor de la CUP Lluc Salellas, Dyneff és una filial del grup KazMunayGas, que està controlat per un estat que vulnera els drets humans de forma sistemàtica, Kazakhstan. D'altres grans corporacions com Abertis, Telefónica o Banc Sabadell financen indirectament el Festival a través de la Fundació Ciutat Invisible, que es presenta com “el punt de contacte entre el sector privat i l'accés públic a la cultura". Aquesta Fundació està presidida per l’antic alcalde de Girona pel PSC-PSOE i l'exconseller d'obres públiques en temps del Tripartit Joaquim Nadal.  

La tercera pota del festival, la més robusta, és l'administració pública. Enguany, Bitò ha rebut 1,6 milions d'euros en subvencions per organitzar el Festival i per produir nous espectacles. L'esforç més gran el fan el Departament de Cultura i l'Ajuntament de Girona, que aporten 768.800 euros i 500.000 euros  respectivament. La resta d'administracions que participen en el finançament són la Diputació de Girona (250.000 euros), el Ministeri de Cultura (52.000 euros) i l'Ajuntament de Salt (40.000 euros). Aquestes xifres converteixen Temporada Alta en una de les apostes culturals més importants de l'administració catalana. 

Inversió pública, rendiment privat 

El fet que una empresa privada organitzi un festival que té vocació de servei públic s’ha presentat sovint com un encert polític. “Hem d’inventar una fórmula que es trobi a mig camí del model anglosaxó, en el qual la cultura és un bé de consum gestionat per empreses, i el model europeu, en el qual la cultura és un bé públic gestionat per les institucions”, explica Sunyer. La proposta compta des de fa temps amb la benedicció del Departament de Cultura. El conseller Ferran Mascarell considera que Temporada Alta és una “baula imprescindible” del mapa teatral català i compara la feina de Bitò amb la del Teatre Nacional. 

Ara bé, subvencionar de forma massiva una empresa privada perquè desenvolupi polítiques culturals no només fomenta tota mena de conflictes d’interessos, sinó també pràctiques que estan al límit de la legalitat i que perjudiquen clarament l’interès públic. Una d’aquestes pràctiques consisteix a explotar els espectacles produïts per Temporada Alta a través d’empreses que no hi tenen cap relació. L'avantatge d’aquest procediment és que Bitò no ha d’incloure els ingressos generats pels espectacles en l’auditoria que ha de passar cada any per justificar les subvencions que rep.

L'any 2009 Temporada Alta va estrenar Dunas, un espectacle de la "bailaora" sevillana María Pagés i el ballarí belga Sidi Larbi Cherkaoui. Era la primera vegada que Pagés i Larbi, dues figures de renom internacional, coincidien damunt l'escenari i l'estrena va aixecar molta expectació. En la producció de l'espectacle hi havien participat festivals d'arreu del món. A banda de Temporada Alta, també hi havien col·laborat l'Esplanade, de Singapur; les Nuits de la Fourvière, de Lió; el Festival de Otoño, de Madrid; el Mawazine Rythmes de Monde, de Rabat i els Estivales de l'Archipel, de Perpinyà (Rosselló). 

Dunas va tenir una acollida excepcional tant per part del públic com de la crítica. "És un espectacle màgic, emocional, d'una sensibilitat a flor de pell, quasi visceral en la interpretació, però fruit d'una intel·ligència mesuradíssima", va dir el crític teatral Joaquim Noguero a La Vanguardia. Després de presentar-se al Teatre Municipal de Girona, Dunas va començar una gira que va durar cinc anys i que va passar per 28 teatres de 12 països diferents. Quan va arribar a Barcelona, Dunas va aconseguir una fita insòlita en un espectacle de dansa: omplir dues vegades seguides el Teatre Grec. 

En contra de tota lògica empresarial, la producció de Dunas no es va traduir en un rendiment econòmic que permetés eixugar el dèficit estructural de Temporada Alta. Aquesta incongruència s’explica perquè l’empresa que va comercialitzar l’espectacle va ser Velvet Events, una productora que aleshores estava controlada pels fundadors de Bitò: Salvador Sunyer i Josep Domènech. L’agost de 2011 Velvet Events va llogar el Gran Teatre del Liceu per representar-hi tres funcions de Dunas. Les entrades es van posar a la venda a 70 euros, amb un 25% de descompte per les persones abonades. Malgrat aquest preu prohibitiu, Dunas va atraure 2.412 espectadores i va omplir el 70% de localitats. 

ARIET afirma que desconeix els guanys que va obtenir Velvet Events en aquesta operació. Ara bé, si tenim en compte que el lloguer del Liceu s'enfila a 19.800 euros per dia i descomptem les despeses de promoció i realització, podem estimar uns beneficis nets de desenes de milers d'euros. Velvet Events, a més, va obtenir una subvenció de 16.217 euros de l'Institut Català de les Empreses Culturals per explotar Dunas al Liceu. La jugada, doncs, va ser rodona: Bitò havia assumit les despeses de producció de l'espectacle amb l'ajuda de l'administració pública, i Velvet Events en recollia els fruits sense que Sunyer ni Domènech haguessin de donar explicacions a ningú. 

Quan ARIET va exposar-li el cas, Salvador Sunyer va reconèixer l’operació, però va excusar-se dient que la inversió de Bitò havia estat molt petita, “en espècies”, pagant l’estada de l’equip artístic a Girona abans que s’estrenés l’espectacle. Sunyer, a més, va traslladar la responsabilitat de l’operació a Carles Manrique, un altre dels càrrecs directius de Velvet Events.

El cas de Dunas podria ser una trapelleria excepcional o el sistema que utilitzen habitualment els directius de Bitò per amagar els ingressos dels espectacles que tenen més èxit. Sigui el que sigui, el cert és que les produccions de Temporada Alta són un fracàs comercial sense pal·liatius. Cada any s'inverteixen centenars de milers d’euros en noves produccions i pràcticament no se n’obté cap ingrés. L’any passat, Bitò va destinar 426.000 euros a concebre nous espectacles i tan sols n’ha pogut reinvertir 25.000 en l’edició d’enguany. Dit en altres paraules: si la producció d’espectacles fos un negoci convencional, les pèrdues s’haurien apropat al 100% de la inversió.

Sorprèn que una empresa que omple tots els teatres de Girona durant dos mesos seguits no aconsegueixi concebre un espectacle mínimament rendible. Sorprèn, sobretot, perquè la majoria de produccions de Temporada Alta estan protagonitzades per primeres figures de l'escena nacional i internacional i, un cop s'acaba el Festival, se'n van de gira per teatres d'arreu del món. Salvador Sunyer és conscient que els números de Temporada Alta criden l'atenció i per això s'afanya a matisar que la producció d'espectacles “no és una inversió”, sinó una “despesa pública” motivada per “l'interès cultural”. Segons Sunyer, tots els ingressos que s'obtenen durant l'exhibició dels espectacles serveixen per pagar les despeses, de manera que no es poden recuperar els diners invertits en la fase de producció. “Les produccions públiques no han funcionat mai enlloc. La nostra aspiració és que no hi hagi més dèficit”, explica Sunyer.

Contractes al límit de la llei 

Velvet Events és una empresa força coneguda en el món del teatre. La productora ha concebut desenes d'espectacles i tota mena d'actes públics, com ara la commemoració del Tricentenari de 1714. El cas de Cent Un Mil Dinou Produccions, una altra empresa vinculada als fundadors de Bitò, és molt diferent. Tota la informació que he trobat sobre aquesta productora prové del Registre Mercantil i d’una conversa amb Salvador Sunyer. A part d’això, no hi ha cap rastre de la seva activitat ni dels seus possibles clients. 

Cent Un Mil Dinou es va fundar l’any 2006 amb el nom de XP Shine Serveis Tècnics. L’objecte social de l’empresa és la compra, venda i lloguer de tot tipus de material tècnic. Malgrat que per realitzar aquesta activitat cal un magatzem, Cent Un Mil Dinou té el domicili al despatx d’advocats de la família Nadal, al carrer de la Sèquia número 5 de Girona. Jaume Nadal, germà de l’exconseller, és administrador solidari de l’empresa i el seu fill, Guillem Nadal, apoderat. Josep Domènech i Salvador Sunyer tenen els càrrecs de conseller delegat i administrador solidari, respectivament. Cent Un Mil Dinou no fa publicitat de les seves activitats i ni tan sols té pàgina web, però deu tenir una clientela fidel, perquè l’any 2013 va declarar vendes per valor de 132.000 euros, segons el Registre Mercantil. 

Durant la conversa amb ARIET, Salvador Sunyer va dir que Bitò llogava material a Cent Un Mil Dinou pels espectacles de Temporada Alta. Aquesta confessió em va deixar perplex. “Això vol dir que vostè es contracta a si mateix?”, li vaig preguntar. “Bitò contracta els serveis de Cent Un Mil Dinou”, em va respondre. En aquest punt, ARIET va exposar obertament les sospites: atès que Bitò rep cada any 1,6 milions d’euros en subvencions, els seus directius podrien tenir la temptació d’inflar les factures de Cent Un Mil Dinou per desviar diners que s’haurien de destinar a l’organització del Festival. La resposta de Sunyer a ARIET no va convèncer gaire: “Abans de contractar Cent Un Mil Dinou, demanem un pressupost a BTM Sound, que és una empresa de serveis tècnics. Així ens assegurem que paguem un preu just”. 

Cent Un Mil Dinou realitza altres activitats, a banda de llogar material tècnic. L’empresa també gestiona la venda d’entrades de Temporada Alta a través d’Internet. Per cada entrada venuda, s’endú una comissió d’un euro. Les enigmàtiques “despeses de gestió” encareixen el preu de la cultura en benefici dels directius de Temporada Alta. El sistema es va posar en marxa l’any 2012 i des de llavors s’ha utilitzat milers de vegades. Tan sols aquest any, els directius de Bitò es podrien embutxacar més de 40.000 euros gràcies a aquest peatge telemàtic. Com en el cas anterior, Bitò també demana un pressupost a BTM per contractar aquest servei. 

Si els directius de Bitò demanen un pressupost a BTM abans de contractar Cent Un Mil Dinou no és per desconfiança envers si mateixos, sinó perquè els ho exigeix la Llei de subvencions. L’article 29 de la Llei estableix que les empreses que han rebut una subvenció per desenvolupar una activitat no poden, en cap cas, contractar empreses amb les quals tinguin algun vincle. Aquesta prohibició té una excepció, que apareix en el punt 29.7 de la Llei: “que la contractació es realitzi d’acord amb les condicions normals de mercat”. Si Bitò demana un pressupost a BTM és simplement per acollir-se a aquesta excepció prevista per la Llei. 

Així doncs, l'estimació de BTM és l’única garantia que Bitò paga un preu just a Cent Un Mil Dinou. Ara bé, què és exactament BTM? BTM és una empresa que ofereix tot tipus de serveis relacionats amb el món de l’espectacle: il·luminació, so, venda i reparació de materials, etc. Va néixer el mateix any que Bitò, el 1992, i les dues empreses han crescut agafades de la mà. El domicili de BTM es troba al carrer Major de Salt, a pocs metres del teatre, on hi ha la seu de Bitò. BTM participa activament en l’organització de Temporada Alta i fins i tot forma part del club de mecenatge. Tot això naturalment limita molt la capacitat de BTM per oferir un judici sobre el preu que ha de pagar Bitò pels serveis tècnics, però hi ha un factor decisiu que invalida qualsevol pretensió d’objectivitat: el gerent de l’empresa, Xavier Morell, forma part del consell d’administració de Cent Un Mil Dinou. 

Programar en benefici propi 

La llista de maniobres de Josep Domènech i Salvador Sunyer per enriquir-se a través de Temporada Alta no acaba aquí. Els directius de Bitò tenen el costum d’utilitzar el festival per exhibir les seves pròpies inversions. Els anys 2010 i 2013 es va programar Primer amor, un espectacle protagonitzat per Pere Arquillué i coproduït per Velvet Events. L'interès artístic d'aquesta obra és innegable, atès que la interpretació de l’actor li va valer el Premi Nacional de Teatre, el premi Butaca i el Premi Ciutat de Barcelona. Ara bé, aquesta era l'única motivació dels programadors? I més encara, si l'obra ja s'havia vist el 2010, per què es va tornar a programar el 2013?

Primer Amor és tan sols un exemple. Temporada Alta ha programat desenes d’espectacles produïts per empreses vinculades als directius del Festival. Enguany es presenten quatre obres en les quals Sunyer i Domènech tenen interessos: Rhum, Conillet, 73 raons per deixar-te i La plaça del diamant. Sunyer explica que la seva feina consisteix en “dir no” i que cada any rebutja “entre 2.500 i 3.000 espectacles” que es volen exhibir a Temporada Alta. Tot i això, nega que esculli les seves produccions per raons pecuniàries i assegura que les seves decisions estan motivades per criteris artístics: “Com a director de Festival, poder estrenar Conillet, de la Clara Segura, és un luxe”. 

El més alarmant de tot el que exposa ARIET és l'aparent despreocupació amb la qual l'administració entrega cada any 1,6 milions d'euros a una empresa que només es preocupa pels interessos públics de forma accidental. L'administració té molt bones raons per finançar els productes culturals, fins i tot si són deficitaris. Això no ha d'impedir, tanmateix, que s'examini escrupolosament el destí de les subvencions i que es faci un balanç acurat cost-benefici. Costa creure que ningú hagi descobert les maniobres dels directius de Bitò. Ningú s’ha preguntat mai per què les produccions de Temporada Alta tenen un rendiment tan pobre? Ningú ha pensat que la intensa activitat en l’àmbit privat de Josep Domènech i Salvador Sunyer poden comportar certs riscos? 

La Llei de subvencions, que he citat més amunt, deixa entreveure que l’administració potser està al corrent de què succeeix a Temporada Alta. L’article 29.7 de la Llei estableix dues condicions perquè una empresa que rep subvencions pugui contractar-ne una altra amb la qual manté vincles. La primera, ja ha estat citada: que el contracte respecti les condicions normals de mercat. La segona condició és la següent: que l’organisme que concedeix la subvenció aprovi el contracte. Aquesta segona condició ens posa en una disjuntiva incòmoda: o bé Bitò ha infringit la llei o bé l’administració és conscient que alguna cosa es cou a Temporada Alta.  

La responsabilitat sobre el destí de les subvencions que rep Bitò recau sobre l'Ajuntament de Girona, que és l'organisme que vehicula la majoria d'ajudes. Per completar aquest reportatge, ARIET ha demanat insistentment una entrevista amb Narcís Casassa, el cap de l’àrea de Cultura, però no ha volgut rebre aquest portal digital. ARIET espero que aquest reportatge el faci canviar d’opinió.  

Coses de la vida 

Des de Tramuntana Vermella Mai podem afegir que Salvador Sunyer, per coses de la vida, ha fet una deriva personal pròpia del context del nadalisme que a partir de les primeres eleccions municipals postfranquistes ha patit la comarca del Gironès i bona part de la circumscripció electoral de la demarcació de Girona. Allò, de ni figa ni raïm. Ni la figuera de Convergència ni el raïm socialdemòcrata tradicional. El vot captiu durant anys de la família Nadal Ferreras, passat de l’Opus Dei al stalinisme del PSUC i Convergència Socialista de Raventós, un poti poti que fa mal de cap. En aquest marc el jove Salvador, que l’any 1976 va impulsar un fallit ateneu llibertari clandestí a Salt, es va trobar embolicat a partir de l’alcaldia del seu pare, col·lega del clan Nadal Ferreras, i potser més catòlic, apostòlic i romà que el seu germà, rector de diverses parròquies, que durant la Segona Restauració Borbònica era rector de Sant Pere de l’Escala, i després rector de Santa Maria de Castelló d’Empúries. En les eleccions legislatives espanyoles de juny de 1977, el jove Salvador, encara anarquista contracultural, va posar una urna de conya a la Rambla de Girona, amb altres joves contraculturals llibertaris del Gironès. Però, després, amb el seu pare alcalde de Salt pel PSC-PSOE i Joaquim Nadal –que deixà el PSUC pel PSC del seu germà Manel-- alcalde de Girona, va passar a dirigir el Centre Cultural La Mercè de l’Ajuntament de Girona i s’apartà de les seves amistats contraculturals i anarquistes. Més endavant, va passar al món del teatre, i fins avui.