El país del PSUC

L'antic Hotel Colón de Barcelona el 1937, amb pancartes del PSUC i els retrats de Lenin i Stalin

Si Gregorio López-Raimundo tornés en vida i veiés el panorama polític de la Catalunya del 2015 faria un somriure d'orella a orella  

 

[Editorial EL TRIANGLE 28/07/2015 Jaume Reixach, fundador i editor del setmanari]  

Si Gregorio López-Raimundo tornés en vida i veiés el panorama polític de la Catalunya del 2015 faria un somriure d'orella a orella. Els hereus del vell Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) han aconseguit, finalment, l'àmplia hegemonia institucional que, després de la mort de Franco, li van furtar Jordi Pujol (CDC) i Joan Reventós (PSC).

El PSUC, que va ser el gran protagonista de la lluita antifranquista a Catalunya, va ser el gran derrotat de la democràcia sorgida de la Transició postfranquista. Aquesta amarga desfeta a les urnes es va veure agreujada, a més, per les destructives batalles intestines prèvies a la caiguda del Mur de Berlín, que van provocar la traumàtica escissió del partit entre eurocomunistes i leninistes. 

Però heus aquí que aquesta llarga travessa del desert, de més de 35 anys, s'ha acabat de sobte en aquesta Catalunya trasbalsada pel procés secessionista i per la crisi econòmica de mai acabar. L'hàbil transmutació de les velles sigles del PSUC en la coalició Iniciativa per Catalunya-Verds i EUiA i el pacte amb els nuclis catalans de Podemos ha estat una fórmula d'èxit en les passades eleccions municipals del 24-M, amb la victòria d'Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona com a màxim paradigma. 

L'autoritat moral de Jordi Borja, militant històric del PSUC i extinent d'alcalde de la Casa Gran, en l'actual conjuntura municipal de Barcelona és notòria. No endebades, és el president de l'Observatori DESC, la plataforma des de la qual Ada Colau ha desplegat el seu meritori activisme social. 

Durant el franquisme, una de les grans habilitats dels "psuqueros" era la seva capacitat d'infiltració en tota mena d'entitats i associacions per tal d'incidir en el seu funcionament, d'acord amb les directrius "del" partit. En l'actualitat, l'estratègia és, mutatis mutandis, la mateixa i provoca situacions paradoxals i xocants. 

En les pròximes eleccions del 27-S, dos hereus del vell PSUC encapçalaran les dues candidatures suposadament antagòniques que es disputaran la primacia al Parlament de Catalunya: Raül Romeva, ex eurodiputat per ICV i actual cap de llista de la coalició Junts pel Sí, que integra CDC, ERC, l'ANC i Òmnium; i Lluís Rabell, ex militant d'EUiA i escollit cap de cartell de la plataforma Catalunya Sí que es Pot, formada per ICV-EUiA i Podem.

Però és que Muriel Casals, expresidenta d'Òmnium Cultural i número 3 de Junts pel Sí, també procedeix dels rengles del PSUC i ICV. I l'actual president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sànchez, havia estat fins ara la mà dreta del Síndic de Greuges i ex secretari general del PSUC, Rafael Ribó. 

Concedint el primer lloc de la llista independentista a Raül Romeva, tant Artur Mas com Oriol Junqueras han calculat malament la jugada. Els agradi o no, la cara pública d'aquesta coalició –i qui acapararà més protagonisme mediàtic- serà l'exeurodiputat d'Iniciativa per Catalunya.

Des d'ara, per desentrellar el poti-poti del "procés de transició nacional" català caldrà anar a la biblioteca i recuperar l'assaig de Lenin El dret de les nacions a l'autodeterminació. Tal vegada aquí hi trobarem les pistes per orientar-nos en aquest complicat laberint on ens ha portat la nostra tortuosa història i saber què ens espera amb la recuperada hegemonia "psuquera".