Una marcada hostilitat vers tots els partits polítics, i en
especial vers els partits d’esquerres institucionals i parlamentaries, era
característica d'aquests grups d’afinitat.
[Països Catalans 23/02/2015]
Moviment Febrer 1923
El 23 de febrer de 1923 Joan García Oliver, en una reunió
portada a cap al bar La Tranquilidad, al número 69 de l'avinguda del Paral·lel
de Barcelona, al costat de l'actual teatre Victòria, amb els delegats de
diversos grups d'afinitat anarquistes, va exposar la seva tàctica de la
gimnàstica revolucionària, que va ser aprovada amb el nomenament d'un comitè de
coordinació constituït per Aurelio Fernández i Ricard Sanz.
La tàctica de la gimnàstica revolucionària era partidària
d'un enfrontament permanent amb el Capital i l'Estat burgès, amb la finalitat
d'aguditzar els possibles conflictes i provocar l'esclat revolucionari que
instaurés el Comunisme llibertari.
Aquesta pràctica d'intransigència i d'enfrontament implicava
un intent, per part de grups reduïts de militants anarquistes, de desencadenar
la mobilització de les masses i la revolució social.
Aquests anarquistes social revolucionaris, en contraposició
als simplement anarcosindicalistes, sostenien que la classe treballadora havia
de llançar-se a accions revolucionàries insurreccionals, com ara la vaga
revolucionària, com a forma d'exercitar, de guanyar experiència, en l'art de la
insurrecció, malgrat que contessin amb escasses o nul·les possibilitats de
triomfar, ja que la confiança en l'espontaneïtat o iniciativa pròpia de les
masses explotades i oprimides i el voluntarisme insurgent eren elements
constitutius d'aquesta concepció de la transformació socialista revolucionària.
Una marcada hostilitat vers tots els partits polítics, i en
especial vers els partits d’esquerres institucionals i parlamentaries, era
característica d'aquests grups d’afinitat.
Els sindicats eren concebuts, abans de tot, com a
instruments útils per aquesta transformació social revolucionària. Per això els
anarquistes pro gimnàstica revolucionària havien insistit històricament en la
importància que aquests sindicats estiguessin dotats d'objectius
revolucionaris.
La Confederació Nacional del Treball va mantenir des de 1919
com a objectiu últim la instauració del Comunisme llibertari.
Aquesta tàctica de gimnàstica revolucionària es concretarà
especialment amb el sorgiment de la Federació Anarquista Ibèrica i la seva
estratègia insurreccional, a partir, sobretot, de la instauració de la Segona
República espanyola.
Aquesta tàctica va rebre fortes crítiques d’alguns sector
anarcosindicalistes i sindicalista purs, que consideraven, com Angel Pestaña
que el sindicalisme havia superat anarquisme i marxisme, parlem dels grups més
possibilistes i laboristes de la CNT, que sostenien que calia enfortir els
sindicats, amb disciplina, organització, preparació i reivindicacions, com es
va repetir durant la Transició postfranquista amb el acords de l’Assemblea de
Sants de 1976, cosa que va facilitar enormement la consolidació de la Segona
Restauració Borbònica que encara patim i la liquidació política de l’anarquisme
social específic a Catalunya i la Península fins els nostres dies si no hi ha
un ressorgiment estratègic i tàctic coherent de futur immediat, i deixar de
banda el que es va considerar «aventures imprudents» inacceptables que l'únic
que feien eren augmentar la repressió estatal, com ara detencions massives,
deportacions a l’Àfrica, clausura de locals sindicals i d'ateneus.
Els anarquistes social revolucionaris, partidaris de la denominada
gimnàstica revolucionària, aprovada l’any 1923, veien aquestes crítiques dels
sindicalistes purs com idees dòcils que postergaven indefinidament l'esclat de
la revolució, caient en posicions reformistes i col·laboracionistes amb la
burgesia i els governs de la Generalitat i la República burgeses que
comportaven l’interclassisme d’integració obrera i popular del Capital.
L'organització, el desenvolupament i les conseqüències
d'aquesta tàctica de la gimnàstica revolucionària constitueixen un dels
capítols més importants de la història de la CNT i la FAI, perquè hi
convergeixen problemes de tàctica i d'estratègia, però també problemes
d'estructura orgànica i de finalitat última cenetista i socialista llibertària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada