De la demagògia de Lerroux a la de Forcades i Oliveres

Joan C. Ullman, al seu assaig ‘La Semana Trágica’ ens exposa quelcom que ara mateix trobem en forma de comèdia decadent en algun sector llibertari de la CUP-EA.


 









Ullman tracta de la demagògia lerrouxista, la qual va trobar entre alguns sectors del proletariat de Barcelona, sobretot entre immigrants del que aleshores es deia les Castelles. Segons Ullman, Alexandre Lerroux ocupava part del buit que havia deixat la desfeta, trasllat i col·lapse de la Federació Regional de Societats de Resistència. Ara tenim un moviment sindical llibertari dividit en CGT, CNT-AIT, CNT del carrer Joaquim Costa i Solidaritat Obrera. I la monja Forcades i el vaticanista Oliveres fan de les seves, amb la col·laboració de divuit o vint llibertaris de la CUP-EA, afiliats a CGT i també, en algun cas, a CNT-AIT.

En la primera dècada del segle XX, escriu Joan C. Ullman (*), Alexandre Lerroux va aconseguit el vot almenys del vint-i-cinc per cent d’uns cent mil obrers masculins, els únics que tenien dret a vot, que estaven en el cens electoral de Barcelona, cosa que va comportar importants èxits electorals. Així, Lerroux, segons Ullman, "se aseguró la colaboración de una facción del movimiento anarquista de Barcelona. Recibió con los brazos abiertos a anarquistas tales como Luis Bertrán". També, van ser significatives les relacions polítiques mútues, a partir de 1904,  entre Alexandre Lerroux amb Ignacio Clariá. Explica Ullman: "Sólo en Barcelona los anarquistas encontraron un partido republicano simpatizante con su ideal de revolución violenta. Algunos de los que entraron en el Partido Radical lo hicieron porque eran oportunistas convencidos de que ofrecía más posibilidades para una carrera de revolucionario que el moribundo movimiento anarquista; otros lo hicieron porque eran idealistas que consideraban que un movimiento militante como el lerrouxismo era un vehículo más eficaz para llevar a cabo su deseada revolución. Cuando se hicieron radicales abandonaron el anarquismo, pero no su ideal de revolución" (**).

En aquest sentit, la presentació a Tarragona de Forcades, com una “monja revolucionària”, una bendictina “anarquista”, encara que defensi les polítiques stalinistes del chavisme de Veneçuela, i el debat que provoca Oliveres dins ATTAC-Catalunya, on hi ha partidaris de Forcades i el president de ‘Justícia i Pau’ i opositors del seu manifest de ‘Procés Constituent’, fan que tot plegat sigui una mena de comèdia catalana del que va passar fa cent deu anys a Barcelona amb Alexandre Lerrous i els seus ‘Jóvenes Bárbaros’ que deien que calia aixecar el vel de les menges per elevar-les a la categoria de mares (!). Ara, de la demagògia populista anticlerical del primer lerrouxisme passem a una mena de teologia d’alliberament que atrau alguns llibertaris compromesos amb la CUP-EA, a la Catalunya Nova i en alguna comarca de la Catalunya Vella.

Joaquim Blanc

Notes:  
(*) Joan C. ULLMAN, ‘La Semana Trágica’, pàgines 153-154.
(**) Ibíd., pàg. 15.