Una cançó a favor de les guerres colonials espanyoles i el servei militar obligatori

Una cançó a favor de les guerres colonials espanyoles i el servei militar obligatori

Demostració de falocràcia i patriarcat a Calella de Palafrugell

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL Calella de Palafrugell (Gavarres marítimes, Baix Empordà, comtat de Girona) 09/07/2025.-

Ara que els que han atiat el foc de la "desobediència" per una prohibició que no era tal estan contents i se senten victoriosos, és moment d'aturar-se i pensar en l'origen i el fons de la polèmica sobre l'havanera El meu avi. Criden l'atenció un parell de coses que tenen en comú tots els articles, opinions i proclames en contra de la "censura" i a favor de l'havanera en qüestió.

La primera és l'absència absoluta de cap esment a les víctimes. Tal com ja va passar en el judici sobre el prostíbul de Ventalló que recupera el reportatge d'Anna Teixidor Murs de silenci i també en les declaracions dels advocats i policies (exceptuant-ne un) que hi apareixen el mateix 2024, a penes es parla de les víctimes, com si tot plegat no anés d'explotació de dones, menors a més a més, de violacions, abusos, vexacions i enganys a nenes vulnerables. Es posa el focus en tot moment en l'etern debat autor/obra, en el mal que s'ha fet al prestigi de l'autor i a la cançó (a favor de les guerres colonials espanyoles i el servei militar obligatori, en aquest cas a la colònia de Cuba), i com a molt es fa una crítica al rerefons ideològic de la cançó, d'un espanyolisme militarista ranci. Res que ens vingui de nou. Les agressions sexuals a les dones fa tants segles que es produeixen amb total impunitat que en casos com aquest apareix la tolerància en forma de silenci. El net d'Ortega Monasterio no es cansa de dir que el seu avi va ser absolt de dos judicis... als anys vuitanta. Tothom sap que llavors no hi havia justícia per a les dones.

Ara que el feminisme aixeca el cap i la veu per assenyalar les agressions i els agressors, tots els qui parlen del cas i es fan els ofesos per la "prohibició" i la "censura" obvien l'origen de la polèmica, minimitzant i menystenint el sofriment de totes les maneres possibles de la meitat de la població. Des que es va emetre el documental per dignitat s'hauria de deixat de cantar la cançó d'un autor sobre el qual recau la sospita de greus crims que encara avui tenen conseqüències en les víctimes. S'ha cantat a Calella de Palafrugell i possiblement es repetirà a altres cantades d'havaneres aquest estiu. I per postres, parits catalanistes defensen els fets de Calella.  

La segona cosa que crida l'atenció és com tots els articulistes utilitzen les mateixes paraules, curiosament les que fa servir a tort i a dret el net d'Ortega Monasterio. Esbandeixen la investigació periodística, els testimonis orals i els documents aportats, i en definitiva l'argumentació que tan bé construeix Anna Teixidor amb una sola paraula: acusacions. Els mateixos periodistes treuen valor al treball d'una companya que ha demostrat amb la seva trajectòria solvència i professionalitat. Res de nou tampoc.

Les altres paraules que fan servir són censura i prohibició, faltant a la veritat. L'havanera en qüestió no s'ha prohibit ni censurat, s'ha deixat de retre-li homenatge, d'honorar-la, retirant-la del final de la cantada, per donar pas a altres peces més actuals, d'altres compositors que s'ho mereixen, inaugurant potser una tradició que seria tancar la cantada cada any amb peces diferents. No és censura ni prohibició, doncs; els grups que han volgut cantar El meu avi ho han pogut fer lliurement, així com els espectadors que l'han entonat al final. Dir el contrari sí que és manipular i tergiversar els fets. D'altra banda, deixar d'honorar qui té a sobre la sospita és el mínim que la societat ha de fer. Només és una cançó, direu, però és una nova excusa, una més entre infinites, per posar-nos a lloc a les dones: els seus patiment és negligible davant l'honor i el prestigi d'un militar de carrera que feia cançons. Que les víctimes siguin vives i hagin de rebre nous escarnis, això no té cap importància. És molt més important que un tipus gent canti una cançó que s'ha fet seva, amb tota la inconsciència.

Sabem que el món és un lloc hostil per a les dones, i en tenim exemples de tota mena cada dia. Que tants homes facin tants esforços per recordar-nos-ho des de tots els fronts, inclosos periodistes i opinadors de renom, potser és un senyal que el patriarcat comença a fer aigües.