El destí dels deu deportats de l'Escala

El destí dels deu deportats de l'Escala

Quan Pilar Francès té davant seu un consell de guerra no pot deixar de pensar que aquest podria haver estat el destí del seu avi. Després d'haver plasmat la seva història a Quan calmin els mals vents tornaré, ha continuat investigant sobre l'Exili. Ara ho fa sobre els escalencs deportats als camps nazis d'extermini

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL L'Escala i Empúries (Baix Ter/Baix Fluvià, Alt Empordà) 18/05/2025.- Llegim a EMPORDA.INFO que Piilar Francès (Sant Feliu de Guíxols, 1966) fa anys que desenterra el passat col·lectiu. No és un exercici agradable, però sí necessari. Va començar amb la història del seu avi, un mariner republicà exiliat a l'Estat francès, i aquesta l'ha dut a encadenar-ne moltes altres que l'han confrontada amb "la maldat" dels homes. Tot i ser conscient de necessitar un respir i que aquest redós el trobaria en l'escriptura de ficció, diu que vol continuar plasmant allò que van viure tants catalans oblidats. Per refermar-ho, Pilar Francès rescata una frase de la periodista i escriptora Montserrat Roig qui deia que "si hi ha un acte d'amor, aquest és la memòria". "Jo vull continuar fent actes d'amor com aquests perquè tota aquesta gent s'ho mereix, no poden quedar en l'oblit. Ho faig per ells", diu Francès emocionada.

Els actes d'amor dels que parla la investigadora no són altres que les ferides de la Guerra Civil: l'Exili, les deportacions, les morts en els camps. S'estima que prop de deu mil republicans van acabar als camps d'extermini nazis i un 60% hi van morir. Van ser moltes les famílies trencades, esquinçades, amenaçades. Pilar Francès, doncs, trenca aquest silenci de dècades rescatant noms i cognoms, il·luminant biografies i retalls de vida encaixonats entre documents d'arxiu. Ho ha fet amb la seva gent més propera publicant Els guixolencs deportats als camps nazis, llibre presentat el dissabte 10 de maig, i ara li toca el torn a l'Escala gràcies a la Beca de Tardor que va obtenir l'any passat. Aquesta l'ha dut a iniciar, el passat agost, una nova recerca que encara manté viva i que també es recollirà, potser l'any vinent, en un altre llibre que traçarà el destí de deu escalencs que foren deportats. Es tracta de Pere i Llibert Perona Quintana, Joan Pagès Granollers, Francesc Estela Caballé, Fèlix Girona Callol i Josep Nicolau Vicens, Joaquín Ibáñez Elhombre i Pere Freixa Colomer, Miquel Costa Saló i Jaume Pellicer Lleonart . Set van morir i tres van sobreviure tot i que mai més van tornar a residir al poble.

Davant un auditori atent que omplia una de les sales de l'Alfolí de la Sal, i acompanyada de l'alcalde de l'Escala, Josep Bofill, Pilar Francès va anar desgranant, el divendres 2 de maig, els primers resultats de la seva investigació i del que els va succeir a aquells homes, que s'havien posicionat a favor de la República o havien anat al front a defensar-la, amb l'entrada de les noves autoritats, el febrer del 1939. "Per por de represàlies o un consell de guerra, s'exilien pensant que un dia tornaran, però a l'altra banda de la frontera només els espera sorra, fam, misèria i silenci", explica Francès. I a l'Escala, les seves famílies viuen "una repressió molt forta amb molta por". Les cartes en donen testimoni amb missatges encoberts: "Aquí es va sembrar un terror espantós. No es tractava només d'afusellar-los sinó també de treure'ls tot el que tenien perquè no poguessin continuar endavant".

Els escalencs exiliats van passar per diferents camps: la platja d'Argelers o la de Sant Cebrià. El maig, alguns d'ells "tenen la gran sort d'anar a Agde", conegut com el camp dels catalans, molt més organitzat i on deixen de "dormir sobre la sorra i ho fan en barraques". Amb la declaració de guerra de la República francesa a Alemanya nazi, el setembre d'aquell any, i davant la manca d'homes a l'Hexàgon francès, aquell nodrit grup d'exiliats republicans acaben essent mà d'obra a les explotacions agrícoles, forestals o a la indústria de guerra. La invasió d'Alemanya, el juny de 1940, ho canvia tot: "Els que estaven treballant a la famosa línia Maginot són fets presoners i en aquesta espera aniran als Frontstalags, l'avantsala dels camps de concentració nazis". Acaben allà perquè "ningú els vol". Seran traslladats a Mauthausen o Gusen en "combois, vagons de fusta que abans transportaven bestiar i que sovint es passaven dos dies sense aturar-se". Jaume Pellicer Lleonart morirà durant aquell trasllat inhumà. A Mauthausen (Alta Àustria) van morir 500 republicans espanyols, 153, catalans. D'escalencs, dos: Francesc Estela Caballé (1942) i Miquel Costa Saló (1944). A Gusen moriran Pere Perona Quintana (1941), Joaquín Ibáñez Elhombre (1942), Joan Pagès Granollers (1942) i Llibert Perona Quintana (1942).

Dels tres exiliats escalencs que van sobreviure cap va tornar. El sanitari Pere Freixa Colomer viurà a París i mai voldrà travessar la frontera. Quedarà amb la família al Portús o Perpinyà. "Tenia por", diu Francès. Josep Nicolau Vicens es quedarà a viure a Portet-sur-Garonne i Fèlix Girona Callol, a Sant Cebrià. Ells dos sí que tornarien, però de visita, sempre "amb autorització prèvia i amb passaport francès". Tots tres van refer la vida tot i les seqüeles, entre elles, malsons recurrents. Es van casar i van tenir fills. "Es van reconciliar amb la vida", admet Francès qui, però, no pot oblidar un detall que l'ha colpit: els tres supervivents van deixar per escrit que, a la seva mort, no fossin incinerats.