Salvador Cano Carrillo
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 3 d'abril --algunes fonts citen erròniament el 6 d'abril-- de 1900 neix a Mojácar (Levante Almeriense) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo
Militant de la FAI i de la CNT-AIT, amb el franquisme fou empresonat i un cop lliure visqué a València, fins que després de Franco marxà, passant la frontera del Pirineu Oriental, a Montgailhard (Arièja, La Guiena) amb els seus fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991
Salvador Cano Carrillo: El 3 d'abril --algunes fonts citen erròniament el 6 d'abril-- de 1900 neix a Mojácar (Levante Almeriense, Almería, Andalusia) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo. Fill d'una família humil i nombrosa, el seu pare es deia Salvador Cano i la seva mare, María Carrillo.
Ben aviat es traslladà a València (l'Horta de València, País Valencià), on a finals de 1919 s'acostà al moviment llibertari.
Exercí de professor racionalista a la zona de València.
Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera visqué una temporada al nord d'Àfrica.
Des de Melilla, al Rif (1927) i des d'Orà, Argèlia (1930) envià col·laboracions a La Revista Blanca.
El 29 d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys (Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la Fuenete de Juan, Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel Gramela), acusat de coaccionar esquirols durant la vaga general.
A València aconseguí gran prestigi com a periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, de redactor per a Fragua Social i per a La Revista Blanca, i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus articles a la temàtica pedagògica i cultural.
Durant els anys trenta del segle XX fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al grup «Ariel» de Mislata (Àrea Metropolitana de València, a l'Horta Sud) integrat en aquesta organització.
En aquests anys publicà dues obretes en la col·lecció «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca: Amor sin trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus dolores (1935).
En 1936 col·laborà en UGT-CNT, de València.
Entre 1937 i 1938 fou secretari del Comitè Regional de Llevant de la FAI.
En aquesta època col·laborà en l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola.
Entre el 4 i el 7 de juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la FAI celebrat a València i fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura acordada, que feia de l'organització específica una organització política.
En 1937 prologà l'edició de la conferència de Tomás Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales.
El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a València.
En 1938 va escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que va restar inèdita.
El 20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez Benavent i José María Jover, en l'homenatge en memòria a Buenaventura Durruti que es va fer a Xàtiva (la Costera, País Valencià).
Amb el triomf militar feixista caigué pres al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) quan intentava fugir i fou tancat al fortí de Santa Bàrbara.
Aquest mateix any va ser tancat a la Presó Model de Mislata, on restà empresonat durant set anys.
Quan fou alliberat restà a València, on es guanyà la vida com a representant.
Va col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i trobem textos seus en Anarkía, Cenit, Ideas-Orto, Ruta i altres.
En 1974 col·laborà en l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento libertario español» publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico.
El febrer de 1976 publicà una biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández en el número 26 (monogràfic) de la revista Ruta.
En 1978 participà en el llibre col·lectiu, editat per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento obrero (Entrevistas con militantes de la CNT).
Durant una estada a València des seus fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda. Portat a un hospital no se li va diagnosticar res d'important.
Marxà a Montgailhard (Arièja, La Guiena, Occitània) amb els seus fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991. Fou inhumat a Montgailhard, al costat de la seva companya, Francisca Gómez Aguirre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada