Floreal Barberà Blanch

Floreal Barberà Blanch fotografiat per Jordi Play (Barcelona, 12 de novembre de 2001)

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 10 d'abril de 1921 neix a Barcelona l'anarquista i resistent antifeixista Floreal Barberà Blanch 

En 1924, essent un infant, per mor de les activitats d'agitació del seu pare, Josep Barberà (cofundador de la CNT), hagué d'exiliar-se, passant la frontera del Pirineu Oriental, amb la seva família a Tolosa de Llenguadoc  

Arran de l'esclat de la Guerra Civil, en 1937 tornà, passant pel Pirineu Oriental, amb el seu pare i el seu germà Calmisto a Catalunya i lluità als fronts contra el feixisme 

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i fou internat al camp de concentració de la Platja d'Argelers de la Marenda, un dels establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier, d'on aconseguí fugir 

Durant l'Ocupació alemanya, en una de les seves missions en la xarxa Ponzán, formà part d'un comboi clandestí cap a la Península organitzat per l'OJC, que després de diferents penalitats i perills pogué creuar el Pirineu i d'aquesta manera salvar la vida de 62 jueus que fugien dels nazis. Més tard, quan tornava cap a l'Hexàgon francès en una missió informativa, el 15 de juliol de 1944 va ser detingut a la Cerdanya (Baixa Cerdanya) per la policia franquista i va ser empresonat a Girona i Barcelona 

Floreal Barberà Blanch: El 10 d'abril de 1921 neix a Barcelona l'anarquista i resistent antifeixista Floreal Barberà Blanch. El seu pare es deia Josep Barberà, destacat militant anarcosindicalista i un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball, i la seva mare, Teresa Blanch.  

En 1924, per mor de les activitats d'agitació del seu pare, hagué d'exiliar-se, passant la frontera del Pirineu Oriental, amb la seva família a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània), on, amb el seu germà Calmisto Barberà Blanch va fer els estudis mitjans en francès. Arran de l'esclat de la Guerra Civil, en 1937 tornà, passant pel Pirineu Oriental, amb el seu pare i el seu germà a Catalunya i lluità als fronts contra el feixisme enquadrat en la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola.  

Els últims mesos de la guerra serví en l'aviació al front de Llevant.  

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i fou internat al camp de concentració de la Platja d'Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló), un dels establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier, d'on aconseguí fugir. 

Integrat en la Resistència durant l'Ocupació alemanya, esdevingué un agent d'enllaç entre el moviment llibertari i els serveis secrets britànics i francesos gaullistes. S'encarregà de missions d'informació i col·laborà en el salvament de jueus amb el xarxa muntada per l'anarquista i resistent antifeixista Francisco Ponzán Vidal, a més de la Creu Roja, de l'Organització Jueva de Combat (OJC), depenent de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), i el Comitè Jueu Americà de Distribució Conjunta.  

El maig de 1943 va ser detingut per la policia del règim de Vichy i després de ser interrogat i torturat, fou empresonat. A la presó de Saint-Michel de Tolosa coincidí amb Francisco Ponzán Vidal i va ser una de les últimes persones que el va veure viu.  

Després va ser internat al camp de concentració de Noé (Yonne, Bourgogne-Franche-Comté), on també estaven el seu pare i la seva mare. Mesos més tard, gràcies a les gestions de la Creu Roja, va ser posat en llibertat.  

Perseguit per la Gestapo, es va amagar en un convent de trapencs gràcies a la Creu Roja.  

En una de les seves missions, formà part d'un comboi clandestí cap a la Península organitzat per l'OJC, que després de diferents penalitats i perills pogué creuar el Pirineu i d'aquesta manera salvar la vida de 62 jueus que fugien dels nazis. Més tard, quan tornava cap a l'Hexàgon francès en una missió informativa, el 15 de juliol de 1944 va ser detingut a la Cerdanya (Baixa Cerdanya) per la policia franquista i va ser empresonat a Girona i Barcelona.  

A la presó organitzà amb altres companys les Forces de Resistència Interior (FRI) i en sortir de la presó, el 23 de desembre de 1945, acabada la Segona Guerra Mundial interimperialista, muntà una xarxa, on hi havia anarcosindicalistes, republicans, socialistes i militants del Front Nacional de Catalunya (FNC), i aquest projecte va rebre el suport del Govern de la República Espanyola en l'Exili, que l'anomenà agent a l'interior.  

Finalment, per lluites internes entre els sectors del Govern de la República en l'Exili, l'ajuda econòmica promesa a les FRI no arribà i la xarxa es va desmuntar.  

Després d'aquest fracàs polític-militar, el 2 de maig de 1948 s'exilià amb el seu germà a Veneçuela, on treballà en la reunificació confederal i col·laborà amb organitzacions locals contra la dictadura de Marcos Pérez Jiménez.  

Més endavant, es va reunir amb Octavio Alberola Suriñach i Joan García Oliver, aleshores exiliats a Mèxic, a fi i efecte de reactivar la lluita antifranquista. Alberola i García Oliver es traslladaren a París (Illa de França), on, amb quadres de la FAI, la CNT i la FIJL, fundaren Defensa Interior (DI), organisme clandestí de lluita contra la dictadura franquista, que a partir de 1962 reactivà la lluita armada a l'interior de la Península.  

El 12 de novembre de 2001 va ser guardonat per Christian Rouyer, cònsol general de França, amb la Creu del Combatent Voluntari de la Resistència (Creu de Lorena) i la Creu de Combatent en un acte d'homenatge celebrat davant el monument francès als caiguts de totes les guerres al cementiri de Montjuïc de Barcelona.  

En 2016 es va publicar el seu llibre de memòries Caminos hacia la libertad. Segunda Guerra Mundial (1939-1945).  

Floreal Barberà Blanch va morir el 20 de juliol de 2019 al seu domicili de Barcelona i va ser inhumat al cementiri de Montjuïc.