Eugène Lanti
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 19 de juliol de 1879 neix a Néhou (la Manche, Baixa Normandia) el militant anarquista i esperantista, fundador de l'anacionalisme, Eugène Aristide Alfred Adam, més conegut com Eugène Lanti
En 1936 abandonà l'hexàgon francès per fer un llarg viatge arreu del món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l'esperanto. Passà breument per la Península Ibèrica, també Portugal, passant la frontera del Pirineu Oriental i Catalunya, visqué al Japó en 1937, on emmalaltí i va haver de fugir empaitat per la policia política. Després d'una curta estada a Austràlia i a Nova Zelanda en 1938, passà per l'Uruguai, l'Argentina i Xile (1939). En 1940, s'instal·là a Mèxic
Eugène Lanti: El 19 de juliol de 1879 neix a Néhou (la Manche, Baixa Normandia) el militant anarquista i esperantista, fundador de l'anacionalisme, Eugène Aristide Alfred Adam, més conegut com Eugène Lanti. Era fill primogènit d'una família pagesa pobre analfabeta. El seu pare es deia Jean Anténor Adam, fuster escloper, i la seva mare, Henriette Céleste Clémentine Laniepce, domèstica.
Obrer ebenista, descobrir l'anarquisme arran d'una conferència de Sébastien Faure a Rouen (Sena Marítim, Normandia).
S'instal·là a París (Illa de França) i de manera autodidacta aconseguí fer-se amb una important cultura. Mantingué relació amb destacats teòrics de l'anarquisme i del radicalisme, com ara Sébastien Faure, Han Ryner o Henri Barbusse.
Pel seu radicalisme llibertari serà anomenat L'anti-tout (L'antitot) i d'aquí prendrà el pseudònim Lanti.
L'1 de desembre de 1908 es casà al XX Districte de París amb la domèstica Marie Pélagie Adéle Cornière. En aquesta època vivia al número 31 del carrer Bagnolet de París.
Després de fer cursos de llengües, de sociologia i d'altres matèries, esdevindrà, quan tenia 31 anys, professor de treballs manuals i de geometria industrial en una escola d'ensenyament professional.
Quan esclata la Gran Guerra en 1914, s'afligí per l'adhesió de les forces socialdemòcrates franceses al voltant de la «Unió Sagrada» i especialment dels anarquistes que signaren el «Manifest dels Setze».
Mobilitzat, serví com a conductor d'ambulàncies i el que va veure l'afermà en el seu rebuig al nacionalisme francès i a la guerra interimperialista.
Fou en aquells anys quan tingué els primers contactes amb l'esperanto, idioma que aprengué i pel qual s'apassionà.
Seduït per la Revolució dels Soviets de 1917, pensà en la possibilitat que l'esperanto esdevingués l'eina difusió del comunisme internacional.
En tornar de la guerra, va prendre contacte amb el moviment obrer esperantista, que havia fet les seves primeres passes en els anys anteriors a la guerra, però que ara es trobava desorganitzat.
En 1919 fou nomenat redactor del butlletí de l'associació francesa, Le Travailleur Esperantiste / Esperantista Laboristo.
En aquest mateix any es va veure temptat de passar-se a l'Ido (Idiomo Di Omni, Idioma De Tots), però es decantà per l'esperanto.
En 1921 participà en el Congrés Esperantista de Praga, on es decidí la creació d'una associació que agrupés específicament les treballadors esperantistes de tots els països.
La superació de les Nacions-Estat fou tan radical que es decidí que no existissin filials nacionals i d'aquí el nom triat: Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacionalista). L'associació, de la qual es convertí des del principi en principal dirigent, tingué un creixement rapidíssim. Des dels orígens es tingué cura que l'organització fos d'allò més plural, de manera que, mitjançant l'acció cultural i el contacte amb els treballadors d'altres nacions, s'evités qualsevol classe de dogmatisme. Però no sempre fou possible i l'associació patí fortes tensions al llarg dels anys i en ocasions ruptures entre els diversos corrents (anarquistes, bolxevics, socialdemòcrates i alres). També fou gran la tensió entre els conceptes internacionalistes, que reconeixien l'existència i la importància de les Nacions-Estats, encara que aspiraven a una coexistència entre elles, i el més radical anacionalisme, patrocinat per Lanti, que pretenia fer desaparèixer qualsevol divisió basada sobre la nació, l'ètnia o l'Estat.
En 1928 s'assolí una solució de compromís en matèria d'organització interna, regulant les relacions entre la sempre universal SAT i les associacions de treballadors organitzats a nivell nacional o estatal.
L'anacionalisme no ha esta mai una doctrina tancada; podria entendre's com un cosmopolitisme radical, no només en el sentit de desaparició de les nacions, sinó també pel seu compromís social i contrari a l'explotació de la classe treballadora i el paper de l'esperanto com a mitjà de relació igualitari era central en aquest ideari.
En 1921 Landi adoptà aquest pseudònim de manera tan radical que es permeté la «broma» d'anunciar el suïcidi d'Eugène Adam, fet que fou recollit en alguna publicació com a dada real. També va fer servir el pseudònim Sennaciulo (L'Anacional).
Fou un dels fundadors dels Partit Comunista Francès (PCF), però després d'un viatge a la Rússia bolxevic en 1922 vindrà decebut del leninisme i, encara que no llançarà el carnet del PCF fins al 1928, s'oposarà a partir de 1923 al control de la Internacional Comunista sobre la SAT, que volia realitzar la Sovetlanda Esperantista Unuigo (SEU, Unió Esperantista Soviètica) d'Ernest Drezen.
Durant els anys trenta del segle XIX els seus enfrontaments amb el règim stalinista de l'antiga URSS, a causa de la publicació en la seva revista Herezulo d'articles antiestalinistes, foren molt forts i aquest el qualificà de trotskista, corrent ideològica leninista a la qual no pertanyé, però la seva posició en aquesta època s'acostaria a la defensada pel perseguit Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) a partir de maig de 1937.
En 1933 havia abandonat les seves responsabilitats en la SAT, precisament per salvaguardar la unitat de l'associació, encara que fou un gest inútil, ja que durant les purgues stalinistes el moviment esperantista fou prohibit a la URSS i alguns dels seus màxims dirigents executats pel règim.
Lanti va fer servir l'esperanto con a mitjà d'expressió fonamental i eix de la seva actuació vital. El feia servir com a llengua de relació habitual, fins i tot en l'àmbit familiar.
El 6 d'abril de 1933 es va divorciar del seu primer matrimoni i el 13 de setembre de 1934 es casà al XII Districte de París amb l'escriptora i sufragista, nascuda a Birmània, Ellen Kate Limouzin (Hélène Kate Limouzin), tia de l'escriptor George Orwell, qui visqué un temps a la seva casa. Orwell i Lanti, les posicions polítiques dels quals eren força acostades, no tingueren, malgrat tot, una bona relació personal. Orwell acabà, fart, odiant l'esperanto.
En aquesta època vivia a l'avinguda de Corbera de París i treballava de mestre tècnic de les Escoles de París, a més de treballar en la redacció del Petit Larousse i també en el Plena Vortaro de Esperanto (Diccionari Complet d'Esperanto).
En 1936 per fiançar la seva vocació apàtrida, abandonà l'hexàgon francès per fer un llarg viatge arreu del món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l'esperanto. Passà breument per la Península Ibèrica, també Portugal, passant la frontera del Pirineu Oriental i Catalunya, visqué al Japó en 1937, on emmalaltí i va haver de fugir empaitat per la policia política. Després d'una curta estada a Austràlia i a Nova Zelanda en 1938, passà per l'Uruguai, l'Argentina i Xile (1939), on no es trobà a gust per la debilitat del moviment esperantista. Finalment, en 1940, s'instal·là a Mèxic, on col·laborà amb el grup que editava la revista Renovigo, filial en esperanto de Renobasion, publicació que advocava per una racionalització i una simplificació de l'ortografia castellana. Justament un text d'aquesta última revista, emprat com a efecte literari, en el capítol 69 de Rayuela, és on apareix el nom d'Eujenio Lanti (sic) en aquesta obra de Julio Cortázar.
Malalt d'un tumor cerebral i pessimista sobre la situació política mundial, Eugène Lanti s'aplicà ell mateix l'eutanàsia el 17 de gener de 1947, penjant-se al seu apartament de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Després d'haver fet conèixer les seves dareres voluntats a les seves amistats de París. Des de la seva partida, Lanti restà en relació epistolar amb Bannier, Glodeau, Barthelmess (secretari permanent) i Ellen Kate, retornà a Anglaterra en 1936 on morí en 1950.
El seu marmessor fou l'exdiputat socialista espanyol exiliat Francisco Azorín de Córdoba, que era membre de la SAT, i que després dirigiria el moviment esperantista mexicà.
És autor d'Où en est la question de la langue internationale? (1919), For la neuxtralismon (1922), La langue internationale (1925), La Laborista Esperantismo (1928), Naciismo (1930), Vortoj de Kamarado E. Lanti (1931), Manifesto de la Sennaciistoj (1931), Het Arbeiders-Esperantisme (1932, amb G. P. de Bruin i F. A. A. Faulhaber), Cxu socialismo konstruigxas en Sovetio? (1935, amb Robert Guiheneuf), Leteroj de Lanti (1940), Fredo (1976, pòstuma), entre d'altres.
Sens dubte les influències de Lanti es veuen en la novlangue orweliana de la seva obra 1984.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada