Nord-est Llibertari: Enric Antoni Josep Melich Rodés

diumenge, 10 de juliol del 2022

Enric Antoni Josep Melich Rodés

Enric Melich Rodés

El 20 de juny de 2015 es publicà que "el 20 de juny de 1958 mor a Tolosa de Llenguadoc l'anarquista i anarcosindicalista Enric Melich Rodes". Resulta que el company de segon llinatge es deia Rodés en comptes de Rodes; que el 10 de juliol 1883 neix a Sant Joan Despí (Baix Llobregat) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Antoni Josep Melich Rodés --a vegades el seu segon llinatge citat erròniament Rodes o Rodez--. i que va morir el 22 de juny --algunes fonts citen erròniament el 20 de juny-- de 1958 al seu domicili de Tolosa de Llenguadoc.

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 10 de juliol 1883 neix a Sant Joan Despí (Baix Llobregat) l'anarcosindicalista Enric Antoni Josep Melich Rodés --a vegades el seu segon llinatge citat erròniament Rodes o Rodez—

Destacat militant de la CNT-AIT, a finals de gener de 1939 arribà a Figueres amb la seva família i durant la Retirada republicana de principis de febrer creuà novament la frontera del Pirineu Oriental, camí de l'exili, i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier

Durant l'exili, abans d'anar a viure a Tolosa de Llenguadoc, residí a Cervera de la Marenda i milità a la CNT-AIT en l'Exili de Banyuls de la Marenda

Enric Melich Rodés: El 10 de juliol 1883 neix a Sant Joan Despí (Baix Llobregat) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Antoni Josep Melich Rodés --a vegades el seu segon llinatge citat erròniament Rodes o Rodez--. El seu pare es deia Josep Melich Duran, pagès, i la seva mare, Teresa Rodés Valls.

En 1903, pròfug de la justícia, s'exilià una vegada passada la frontera del Pirineu Oriental i en 1923, arran de les activitats anarcosindicalistes derivades de la vaga de La Canadenca també hagué de partir, passant de nou la frontera del Pirineu Oriental.

Enric Melich Rodés va morir el 22 de juny --algunes fonts citen erròniament el 20 de juny-- de 1958 al seu domicili de Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània).

Si vols llegir la seva biografia:

[https://nordestllibertari.blogspot.com/search?q=Enric+Melich+Rodes].

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...