Gusmano Mariani durant la guerra civil espanyola (Monte Pelado, 10 d'octubre de 1936)
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
L'1 d'abril de 1892 neix a Pisa (Toscana) el propagandista anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Gusmano
Quan esclatà la Guerra Civil el juliol de 1936, marxà cap a la Barcelona, passant per la frontera del Pirineu Oriental, amb el seu cunyat Vasco Fontana
Gusmano Mariani: L'1 d'abril de 1892 neix a Pisa (Pisa, Toscana) el propagandista anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Gusmano Mariani. El seu pare es deia Amerigo Mariani i la seva mare, Armida Paradossi.
De jove entrà en contacte amb el pensament llibertari a la perruqueria del vell internacionalista Raffaello Parenti.
En 1908 formà part del grup juvenil llibertari «Grammichele» de Pisa i col·laborà en Il Grido della Folla de Milà (Llombardia).
Es guanyava la vida com a obrer vidrier.
Unit lliurement amb Selica Fontana, filla de l'anarquista Priscilla Poggi, en 1910 la parella tingué un fill, Germinal.
En aquesta època formava part del grup juvenil anarquista més important de la ciutat, «L'Avvenire», al barri popular pisà de Porta a Piagge.
El 26 de desembre de 1910 participà en el III Congrés Regional Anarquista de Toscana i de la Maremma que tingué lloc a Pisa.
L'1 de maig de 1911 va ser fitxat per la policia.
Col·laborà en la fundació de la Tipografia Cooperativa de Pisa, on es va imprimir el setmanari L'Avvenire Anarchico, en el qual va col·laborar, i entre el 29 de maig de 1913 i 20 de març de 1914 en fou gerent responsable, per a passar, en 1916, a formar part de la comissió administrativa.
Entre finals de 1913 i començament de 1914 va fer costat el «Comitè Contra els Locauts de Carrara» creat a Pisa en estret contacte amb la Cambra del Treball i que recaptà fons a les fàbriques i barris populars de la ciutat.
El 24 d'abril de 1915 va ser condemnat a dos mesos i 15 dies de presó per «amenaces».
Oposat a la guerra i força actiu en la propaganda antimilitarista, el 23 de setembre de 1916 va ser detingut a Venturina Terme (Campiglia Marittima, Liorna, Toscana) quan participava en una reunió clandestina contra la guerra i va ser tancat a Volterra (Pisa, Toscana) i a Firenze (Firenze, Toscana) fins al 25 d'octubre de 1916.
L'octubre de 1917 va ser detingut a Venturina Terme durant una reunió clandestina d'anarquistes locals.
Destinat al 69 Regiment d'Infanteria, desertà i passà a la clandestinitat.
El 12 d'abril de 1919 va ser detingut i lliurat a les autoritats militars, però el 10 de setembre d'aquell any va ser alliberat gràcies a una amnistia.
De bell nou a Pisa, es posà a treballar d'estibador al «Canal dei Navicelli» i engegà una intensa activitat propagandística entre els treballadors del barri popular de Porta a Mare.
Entre 1920 i 1922 col·laborà en el periòdic Germinal de la Cambra del Treball Sindical de Pisa, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI).
En aquesta època fou secretari de la Cambra Sindical de Pisa.
Entre 1920 i 1921 va fer nombroses conferències i reunions a les zones de Pisa i de Liorna (Liorna, Toscana).
Va ser un dels principals organitzadors del Congrés Anarquista de Toscana que va tenir lloc el 16 de gener de 1921 a Pisa.
El 22 de gener de 1922 va ser detingut per «ultratge» a un comandant de la comissaria de carrabiners de Porta a Mare; jutjat, va ser condemnat a cinc dies de presó.
Amb l'arribada del feixisme al poder, emigrà legalment amb la seva família i el seu cunyat Vasco Fontana a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, Alts de França), el febrer de 1923 va ser contractat com a obrer a la fàbrica de vidre «Saint-Gobain».
Desenrotllà una intensa tasca propagandística anarquista entre la comunitat d'italians exiliats, especialment a Liyon (Liyonés, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Forez, Arpitània), i a principis dels anys trenta dels segle XX va ser nomenat director, amb Attilio Scaltri, del periòdic Insorgiamo!.
El 14 de desembre de 1930 intervingué en una reunió del Cercle «Sacco i Vanzetti» de Liyon en la qual representants de diverses tendències (anarquistes, maximalistes, bordigistes i reformistes), com ara Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Alfredo Bonsignori, Socrate Franchi, Primo Lastrucci, Aldo Lecci, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saroglia, Giuseppe Scarmagnan i Gemisto Vallesi, decidiren engegar una campanya internacional de premsa per aconseguir la llibertat dels anarquistes Francesco Ghezzi i Alfonso Petrini, empresonats des de feia molt de temps a l'URSS.
L'1 de desembre de 1931 participà, amb Socrate Franchi, Giovanni Matteozzi, Italo Ragni i Attilio Scaltri, en una reunió celebrada al bar lionès Genévein convocada per a redactar del número 4 del periòdic anarquista Insorgiamo!, i segons informes policíacs, els presents es declaren preparats per tornar a Itàlia tot d'una que esclatés la revolta contra el feixisme.
El juliol de 1933 la policia assenyalà en un informe que havia abandonat Saint-Priest (Liyon, Liyonés, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Forez, Arpitània) cap a una destinació desconeguda.
Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Yvelines, Illa de França) i va ser nomenat membre del Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR), juntament amb Camillo Berneri, Carlo Frigerio, Umberto Marzocchi, Leonida Mastrodicasa i Bernardo Cremonini, el qual resultà ser un infiltrat de la policia.
En relació amb Camillo Berneri, quan esclatà la Guerra Civil el juliol de 1936, marxà cap a la Barcelona, passant per la frontera del Pirineu Oriental, amb el seu cunyat Vasco Fontana.
Integrat en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), dirigida per Carlo Rosselli, entre agost i setembre de 1936 participà en les batalles de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Uesca i Almudèver (Uesca, Aragó).
Després de la dissolució de la columna i la militarització de les milícies, decebut del procés de la Guerra Civil condicionat a «hipòcrites defensors de la República» i «falsos amics» (democràcies occidentals i l'URSS), retornà al Liyonès.
Va ser ingressat a l'Hospital Édouard Herriot de Liyo per a una intervenció quirúrgica.
Col·laborà en el número únic de La Società Nuova. Periodico d'azione e propaganda libertaria, publicat el 26 de maig de 1937 a París (Illa de França) i editat pels grups italians de la regió parisenca per a denunciar la contrarevolució stalinista a Catalunya i els assassinats de Francesco Barbieri i Camillo Berneri durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona.
Després col·laborà en la pàgina italiana («La voce dell'antifascismo italiano») del periòdic parisenc SIA.
Durant l'Ocupació alemanya visqué a la zona de Villeurbanne (Liyon, Liyonés, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Forez, Arpitània) a casa d'una de les seves filles i, encara que col·laborà amb la Resistència de la zona, es va mantenir al marge d'activitats polítiques, molt afectat arran de les morts del seu fill Germinal en accident laboral el maig de 1939 i de la seva companya, Selica Fontana, el març de 1942 a Pisa després d'una delicada operació quirúrgica.
Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista participà en la reconstitució del moviment anarquista i en les iniciatives de la Federació Anarquista Italiana (FAI), sempre com representant dels grups llibertaris italians a Liyon. També milità en el Moviment Anarquista Italià (MAI), en la Federació Anarquista (FA) francesa i en la Confederació Nacional del Treball francesa (CNTF).
Entre el 17 i el 18 de març de 1946 representà els anarquistes de Liyon en el Primer Congrés Nacional de la FAI celebrat a Firenze.
El 21 de juliol de 1946 parlà en un míting de commemoració de la Revolució del 19 de Juliol de 1936 que es va celebrar a la Sala de La Mutualité de París. Durant un temps retornà a Pisa, on va continuà amb les seves tasques propagandístiques.
Entre el 16 i el 20 de març de 1947 representà la Federació Anarquista de Carrara (Massa-Carrara, Toscana) i els grups anarquistes de la FAI a l'Estat francès en el II Congrés Nacional de la FAI celebrat a Bologna (Emilia-Romagna) i on va ser nomenat representant de la FAI en el Comitè de Relacions Internacionals establert a París.
El 27 d'abril de 1947 va ser ponent en una reunió commemorativa en ocasió del retorn del cos de Gino Lucetti celebrada a la plaça homònima (avui plaça Alberica) de Carrara.
Fins a 1948 fou subsecretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per a Europa Occidental, moment en que va ser reemplaçat per Celso Persici.
Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 fou delegat de la Federació Anarquista de Pisa al Congrés de la FAI que se celebrà a Canosa di Puglia (Bari, Pulla) i aquest mateix any va fer diverses conferències propagandístiques.
Entre l'1 i el 4 de juny de 1961 representà el Grup Anarquista de Liyon en el VII Congrés Nacional de la FAI celebrat a Rosignano Solvay (Rosignano Marittimo, Liorno,Toscana).
Gusmano Mariani va morir el 4 d'octubre de 1964 a Sesto Fiorentino (Firenze, Toscana).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada