Fidel Miró Solanes

Fidel Miró

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 23 d'abril de 1910 neix al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp) l'editor i militant llibertari i anarcosindicalista Fidel Miró Solanes 

Poc abans de la caiguda de Barcelona va marxar, passant la frontera del Pirineu Oriental, com a delegat d'AJA a París i després de liquidada aquesta organització, Marianet el va nomenar, per l'FIJL, membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) creat a París el març de 1939 

Fidel Miró Solanes: El 23 d'abril de 1910 neix al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp) l'editor i militant llibertari i  anarcosindicalista Fidel Miró Solanes. Fill de pagesos, va quedar orfe de mare (Maria Solanes Requesens) quan tenia nou anys i de pare (Lluís Miró Prats) amb 14. Va viure amb una germana casada i va anar a escola fins als 13 anys.  

De petit ja llegia El Motín, El Patufet i també Solidaridad Obrera. Acompanyava al seu pare a mítings i conferències durant una campanya de parcers i de mitgers.  

L'abril de 1925 va emigrar a Cuba amb el seu amic Josep Coll. Desembarcà a Santiago, va treballar al cafè d'un germà i estudià a l'Acadèmiade Comerç.  

Cap al 1928 va començar sistemàticament a llegir premsa llibertària (La Revista Blanca, La Protesta, Cultura Proletaria) i literatura anarquista. Aquest mateix any, amb l'establiment de la dictadura de Machado, va integrar-se en un grup subversiu. Amb el seu amic Jaume Baella, es va afiliar al Sindicat del Ram del Comerç i es va subscriure a La Protesta i Liberación, alhora que va començar a col·laborar en el portaveu sindical El Progreso i en Aurora, de l'Havana.  

En 1929 des de Santiago va enviar diners als presos de la Península a través de la subscripció realitzada per La Revista Blanca.  

Aquest mateix any va conèixer Esteve Pallarols i va ser secretari del sindicat fins que per pressions dels sindicalistes grocs dimití i es va instal·lar a Kingston (Jamaica) --altres fonts, però, afirmen que va formar un grup anarquista (amb Baella, els germans Linsuain, Alfredo Rodríguez i Pallarols) que es va mostrar força actiu contra el machadisme fins al punt que van assassinar al militant Alfredo Rodríguez quan el van confondre amb ell el 5 de març de 1931 i per la qual cosa va haver de fugir a Jamaica. Vivia com va poder (venda de camisetes i roba de senyores, torrador de cafè...) a Jamaica i després de dos anys i mig, va tornar des de Cuba a Catalunya en 1933.  

Després de passar una temporada al seu poble guardant ovelles, es va instal·lar a Barcelona, on es va integrar en 1934 en el grup «Nervio», amb Herrera i Abad de Santillán, i després en el grup «Z» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).  

També afiliat a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), a proposta d'Abad de Santillán, va ser força influent en el grup de Concha Liaño, Alfredo Martínez i Juan Francisco Aso.  

En 1934 va ser elegit secretari de Catalunya de l'FIJL i es va mostrar favorable a l'aliança sindical amb la Unió General dels Treballadors (UGT), alhora que va condemnar les actuacions del grup «Nosotros».  

En aquesta època va col·laborar en Solidaridad Obrera i va patir diverses detencions.  

En 1936 va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la FAI i en el de l'FIJL, i d'aquesta última organització serà elegit secretari en 1937 encapçalant la línia moderada enfront de Peirats.  

Afiliat al Sindicat Mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), va fer mítings amb Oriz a Poble Nou, de Barcelona.  

Duran la guerra va ser dels que van acceptar el «circumstancialisme» i es va ficar de ple en el col·laboracionisme polític governamental.  

Va signar pactes amb les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i intervingué en mítings amb Faure, García Oliver, Montseny, Abad, Toryho, Martí Ibáñez i Souchy.  

El febrer de 1937, arran del Ple de València al qual va assistir delegat per Catalunya, va ser elegit secretari de l'FIJL.  

El maig de 1937 va ser tancat uns dies i gairebé alhora separat de la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Catalunya pels més revolucionaris (Liarte, Amador Franco), fet que no va impedir que un mes més tard fos elegit secretari general del Comitè Peninsular de l'FIJL.  

El setembre de 1937 va signar amb les JSU un pacte que creava l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que també presidí.  

Va assistir al Congrés Internacional deJoventuts per la Pau i el Desarmament a Ginebra.  

En 1938 fou elegit secretari del Comitè Executiu del Moviment Llibertari (ML) català i, després de la seva dissolució quatre mesos després, secretari del Consell Nacional de la Infància Evacuada.  

També en 1938 es va mostrar contrari a la tornada de la CNT-AIT al Govern i fou novament detingut breument pels policies stalinistes.  

Poc abans de la caiguda de Barcelona va marxar, passant la frontera del Pirineu Oriental, com a delegat d'AJA a París i després de liquidada aquesta organització, Marianet el va nomenar, per l'FIJL, membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) creat a París el març de 1939.  

Va passar un temps exiliat a Ginebra i, després de mort Marianet, va deixar el Consell General del MLE.  

Des de l'exili francès va aconseguir arribar a Amèrica i visqué un temps a Santo Domingo, fent feina quatre anys en una colònia agrícola i com a mestre a Los Llanos, amb Mariano Viñuales i Romero Solano.  

Després es va instal·lar a Mèxic, on la sort li va acompanyar.  

En 1942 va formar part de la Nova FAI a Mèxic contra García Oliver i s'alineà amb els cenetistes escindits en 1945 (Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exterior).  

Dos anys després va ser elegit vocal del Comitè de l'Agrupació de CNT a Mèxic.  

Instal·lat com a llibreter i editar, va crear en 1955 la important editorial mexicana Edimex (Editores Mexicanos Unidos).  

Va ser un dels que aportà diners per instituir un premi comarcal a la memòria del militant anarcosindicalista vallenc Fidel Martí Parés, premi reprès després de la mort de Franco per una entitat cultural de Valls (Alt Camp).  

A partir de 1958 va viatjar a la Península amb freqüència, fent contacte amb cenetistes de l'Interior a Barcelona, València i Madrid.  

En 1960 va representar els escindits en les conversacions que donaren lloc a la reunificació confederal.  

A partir de 1962 va finançar i dirigir durant nou anys la revista Comunidad Ibérica.  

Acostat al cincpuntisme, en la dècada del 70 del segle XX va intervenir en converses amb Rodolfo Martín Villa i amb Josep Maria Socías Humbert amb la finalitat de rellançar la CNT, i es va relacionar amb veterans cenetistes de l'Interior (Ferrer Villamala, Lera, Gómez Casas...).  

En 1974 va fer costat a una Comissió de Relacions creada a Barcelona i que es va mantenir fins a la reconstrucció definitiva de la CNT en l'assemblea de Sants de 1976 i a la qual també assistí.  

Després de la reconstrucció confederal, criticà els sectors revolucionaris pro Comunisme llibertari i va acceptar les tesis oportunistes i fins i tot les revisionistes de Diego Abad de Santillán.  

En els seus últims anys va ser membre de la redacció de la revista Polémica.  

Durant la seva vida va col·laborar en nombroses publicacions, fent servir en ocasions el pseudònim Mirlo, com ara CNT, Comunitat Ibérica, Excelsior, Historia Libertaria, Polémica, Ruta, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Veu Catalana i altres.  

És autor de Revisión de las tácticas de CNT de España (1956), ¿Y España, cuándo? El fracaso político de una emigración (1959), Cataluña, los trabajadores y el problema de las nacionalidades (1967), El anarquismo, los estudiantes y la violencia (1969), Informe personal al grup «Comunidad Ibérica» (1976), Anarquismo y anarquistas (1979), Vida intensa y revolucionaria (1989) i altres.  

Fidel Miró Solanes va morir el 29 de juny de 1998 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).