Nord-est Llibertari: Alejandro Lamela Rodríguez

dilluns, 25 d’abril del 2022

Alejandro Lamela Rodríguez

Alejandro Lameal Rodríguez

El 15 de març de 2021 es publicà que "el 15 de març de 1991 és inhumat a Tolosa de Llenguadoc l'anarquista i anarcosindicalista Alejandro Lamela Rodríguez (algunes fonts citen el seu segon llinatge com Martínez). Havia nascut en 1910 a Lugo". Ara tenim més dades: el 26 d'abril de 1910 neix a Xove (Lugo) l'anarcosindicalista Alejandro Lamela Rodríguez (algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Martínez) i que va morir l'11 de març de 1991 a Tolosa de Llenguadoc i va ser inhumat quatre dies després en aquesta ciutat

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL

El 26 d'abril de 1910 neix a Xove (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Alejandro Lamela Rodríguez --algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Martínez--

Militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT-AIT, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Patí les Companyies de Treballadors Estrangers

Va fer nombrosos mítings i conferències: Clarmont d'Alvèrnia (1956- 1962, 1963, 1968), Lió (1961, 1963), Bordeus (1962, 1970), Poitiers (1962), La Rochelle (1963), Roanne (1963), Marsella (1967, 1968, 1973), Pau (196, 1970, 1972), Narbona (1970, 1973), Tolosa (1971, 1981), Perpinyà (1968, 1969), Valença (1969), Mâcon (1968) i altres localitats

Entre 1975 i 1977 fou l'últim secretari general del Secretariat Intercontinental de la CNT en l'Exili i fou membre de la secretaria de l'Associació Internacional dels Treballadors

Alejandro Lamela Rodríguez: El 26 d'abril de 1910 neix a Xove (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Alejandro Lamela Rodríguez --algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Martínez--.

Alejandro Lamela Rodríguez va morir l'11 de març de 1991 a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) i va ser inhumat quatre dies després en aquesta ciutat.

Si vols llegir la seva biografia:

[https://nordestllibertari.blogspot.com/search?q=Alejandro+Lamela+Rodr%C3%ADguez].

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...