Nord-est Llibertari: Juan Mínguez Martínez

dimarts, 25 de maig del 2021

Juan Mínguez Martínez

Necrològica de Juan Mínguez Martínez apareguda en el periòdic tolsosà "Espoir" del 27 de març de 1978

Necrològica de Juan Mínguez Martínez apareguda en el periòdic tolsosà Espoir del 27 de març de 1978

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 25 de maig de 1892 neix a El Esparragal (Huerta de Murcia) l'anarcosindicalista Juan Mínguez Martínez

Militant de la CNT-AIT a Badalona, el 2 de febrer de 1939, durant la Retirada republicana, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental amb la seva companya Teresa Fernández Ruiz --algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Hernández--, també militant anarcosindicalista, i la seva filla Isabel Mínguez Fernández

Juan Mínguez Martínez: El 25 de maig de 1892 neix a El Esparragal (Huerta de Murcia, Murcia) l'anarcosindicalista Juan Mínguez Martínez. El seu pare es deia Juan Mínguez i la seva mare, Josefa Martínez.

De jove emigrà a Badalona (Barcelonès Nord) i milità activament en la naixent Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser nomenat president del Sindicat Tèxtil de Badalona.

El 2 de febrer de 1939, durant la Retirada republicana, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental amb la seva companya Teresa Fernández Ruiz --algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Hernández--, també militant anarcosindicalista, i la seva filla Isabel Mínguez Fernández (nascuda en 1929). En passar la frontera les autoritats franceses separaren la seva família; ell va ser tancat al camp de concentració de Bram (Aude, Occitània), dels establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier, i la seva companya i la seva filla van ser enviades a Morcens (Lanas, Nova Aquitània, Occitània).

El setembre de 1940 la seva família ja tornava a estar unida.

Després d'un temps a Démouville (Baixa Normandia) i per Normandia, intentar refugiar-se sense èxit a Mèxic.

En 1949, s'establí a Albi (Tarn, Occitània), on va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT-AIT en l'Exili, càrrec que exercí durant uns anys.

Juan Mínguez Martínez va morir el 26 de novembre de 1977 a l'Hospital d'Albi.

Alguns l'identifiquen, no sabem amb quin fonament, amb el manobre anarcosindicalista de Badalona Joan Minguet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...