Juana Buela/Juana Rouco Buela

Juana Rouco Buela

 

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 19 d'abril de 1889 neix a Madrid l'anarcosindicalista i propagandista anarcofeminista Juana Buela, més coneguda com Juana Rouco Buela 

Pel seu activisme llibertari a l'Argentina li fou aplicada la Llei de Residència i deportada cap al port de Barcelona. D'antuvi a Madrid el gener de 1908, després es traslladarà de nou a Barcelona, on coneixerà Teresa Claramunt, Leopoldo Bonafulla, Ferrer i Guàrdia i Anselmo Lorenzo. Més tard, detinguda per la seva tasca d'agitació en defensar de Francesc Ferrer i Guàrdia, serà posada en un tren cap a Marselha, passant la frontera per l'estació de Portbou. A Marselha i a Gènova, on va fer feina de planxadora es relacionà amb el moviment anarquista francès i de l'exili (anglesos, peninsulars i altres), per anar a l'Uruguai en 1909, a bord del «Principe de Udine», que realitzava el seu primer viatge transatlàntic, embarcada com a cambrera 

Juana Buela/Juana Rouco Buela: El 19 d'abril de 1889 neix a Madrid (Madrid, Castella la Nova) l'anarcosindicalista i propagandista anarcofeminista Juana Buela, més coneguda com Juana Rouco Buela. Quan tenia quatre anys quedà òrfena de pare, restant en la misèria i mai no anà a escola.  

El 24 de juliol de 1900 arribà com a emigrant a l'Argentina amb la seva mare, on ja vivia un germà 10 anys major que ella, Ciriaco, i des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i anarcosindicalista de la mà d'aquest, que també l'ensenyà a llegir i a escriure.  

En 1904 participà activament en els actes del Primer de Maig, que van ser durament reprimits, i que acabaren amb la vida del fogoner marítim de 22 anys Ocampo.  

En 1905 assistí, amb el suport de Francisco Llaqué, secretari del Consell Federal i redactor del periòdic La Protesta, com a delegada indirecta en representació dels obrers de la Refineria Argentina de Sucre de Rosario (Santa Fe, Argentina), aleshores en vaga, en el V Congrés de la Federació Obrera de la Regió Argentina (FORA), on proclamà clarament que la finalitat de la FORA és el comunisme anarquista.  

En 1907 entrà a formar part, amb María Collazo, Virginia Bolten, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, del grup creador del primer local llibertari de dones de l'argentina («Centro Femenino Anarquista»), que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros, i participà enèrgicament en la Vaga d'Inquilins d'aquell any per protestar per la pujada dels llogues i els desallotjaments dels conventillos.  

Pel seu activisme llibertari, arran de l'atemptat contra el president argentí  Figueroa Alcorta, li fou aplicada la Llei de Residència i deportada, juntament amb dos companys anarquistes gallecs, cap al port de Barcelona --les seves companyes María Collazo i Virginia Bolten seran deportades a l'Uruguai--. D'antuvi a Madrid el gener de 1908, després es traslladarà de nou a Barcelona, on coneixerà Teresa Claramunt, Leopoldo Bonafulla, Ferrer i Guàrdia i Anselmo Lorenzo. Més tard, detinguda per la seva tasca d'agitació en defensar de Francesc Ferrer i Guàrdia, serà posada en un tren cap a Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània). En aquesta ciutat i a Gènova (Ciutat Metropolitana de Gènova, Rivëa de Levante, Liguria), on va fer feina de planxadora en un laboratori de la via Piroscafo, es relacionà amb el moviment anarquista francès i de l'exili (anglesos, peninsulars i altres), per anar a l'Uruguai en 1909, a bord del «Principe de Udine», que realitzava el seu primer viatge transatlàntic, embarcada com a cambrera.  

A l'Uruguai milità activament, dirigí el periòdic La Nueva Senda, amb Collazo i Bolten, i es manifestà en la protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, fet que l'obligà a amagar-se alguns mesos disfressada d'home.  

En 1910 passà de nou a l'Argentina, clandestinament sota el llinatge de Rouco, que mantindrà la resta de la seva vida.  

A l'Argentina formarà part del consell de redacció dels periòdics anarquistes La Batalla i La Protesta i del Consell Federal de la FORA.  

Després fou detinguda amb motiu dels fets del Centenari de la Independència i extradida a l'Uruguai, on hagué de romandre durant un any empresonada.  

En llibertat provisional, de l'Uruguai s'embarcà com a polissona cap a Marselha, gràcies a uns mariners anarquistes, però fou descoberta i desembarcada a Rio de Janeiro (Estat de Rio de Janeiro, Brasil).  

Amb l'esclat de la Gran Guerra, decideix instal·lar-se a Rio de Janeiro, on treballà com a planxadora i camisera i començà a militar.  

Durant uns anys s'uní amb l'anarquista Juan Castiñeira (José Whiman) --en 1915 participà com a delegat en el Congrés del Ferrol (Ferrol, A Coruña, Galícia) i sembla que fou assassinat a la Península--.  

En 1917 tornà a l'Argentina i es lliurà a l'agitació i a la propaganda anarquistes, especialment des de la FORA, com a oradora i en la creació de la Federació Obrera de l'Agulla.  

En 1919 participà en els fets de la denominada «Setmana Tràgica» argentina.  

En 1920 visqué a Rosario i creà una agrupació cultural on participaren el pare i el germà de la futura cantant Libertad Lamarque.  

En 1921 va fer una gira de conferències arreu del país.  

Més tard participà en les campanyes de suport a Radowitzky, en les protestes pels fets de la Patagònia (1921-1922), en la defensa de Sacco i de Vanzetti i altres.  

En 1921, instal·lada a Necochea (Buenos Aires, Argentina), fundà amb altres dones el Centre Femení d'Estudis Socials Argentí.  

A partir de 1922, ja casada i amb dues criatures, edità el primer periòdic anarcofeminista, Nuestra Tribuna (1922-1924), que fou eliminat per la repressió.  

En 1928 participà en el III Congrés Internacional Femení.  

A partir del cop d'Estat del general Uriburu (6 de setembre de 1930), prengué part en accions contra la Dictadura, però hagué de fer un parèntesi en la lluita anarcosindicalista.  

En el context de la Guerra Civil peninsular, participà en organitzacions de suport llibertari a la revolució col·lectivista autogestionària.  

Entre 1943 i 1945 combaté el peronisme com pogué i durant els anys cinquanta del segle XX milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA).  

Va col·laborar en Mundo, Mundo Argentino, Mujeres Libres i Tierra y Libertad, entre d'altres publicacions.  

En 1964 publicà a Buenos Aires el llibre de memòries Historia de un ideal vivido por una mujer. També van ser editats textos seus sota el títol Mis proclamas.  

Juana Rouco Buela va morir el 31 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina).