Achille Durigon

Fitxa antropomètrica d'Achille Durigon

 

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 3 d'abril de 1913 neix al barri de Torre de Pordenon (Friül) l'obrer i sabater anarquista Achille Durigon 

L'octubre de 1936 marxà, a bord del vaixell Ciutad de Barcelona des del port de Marselha), cap al port d'Alacant i a la caserna d'Albacete s'allistà en la I Companyia del I Batalló «Garibaldi», on va fer tasques d'ajuda mèdica portant ferits i d'intendència, combatent al front de Madrid. Ferit en una cama en la batalla de Guadalajara, el juny de 1937, després de passar per els hospitals de Guadalajara, Albacete, Murcia, València i Barcelona, retornà com no apte per al front per les ferides a territori francès passant per la frontera del Pirineu Oriental 

Achille Durigon: El 3 d'abril de 1913 neix al barri de Torre de Pordenon (Pordenon, Friül) l'obrer i sabater afiliat al Partit Comunista d'Itàlia (PCI) i després anarquista, Achille Durigon, conegut com Chile. El seu pare es deia Antonio Durigon i la seva mare, Seconda Sist.  

Des que fou un infant estigué en contacte amb les organitzacions antifeixistes clandestines del barri de Torre de Pordenone, conegut per haver estat «conquerit» pels escamots feixistes amb el suport de l'Exèrcit després d'un seguit d'enfrontaments el maig de 1921.  

Aviat entrà a formar part del Partit Comunista d'Itàlia (PCI), segurament de la mà de Vittorio Carli.  

En 1930 va ser detingut per haver hissat una bandera roja al campanar de l'església de Torre amb motiu de la celebració del Primer de Maig. Jutjat per un Tribunal Especial, en 1931 va ser condemnat a sis anys i tres mesos de presó per «reconstitució del PCI». mpresonat a Firenze (Città metropolitana di Firenze, Toscana), va ser alliberat en 1933 gràcies a un indult.  

El setembre de 1934 s'exilià clandestinament amb Tranquillo Romanet.  

Detingut a Àustria, va ser expulsat del territori i visqué una nova vida errant per diversos països europeus (Suïssa. Hongria, Romania i algun altre). Arribà amb bicicleta fins a Odessa (Ucraïna, aleshores part l'antiga URSS), on va ser detingut per la policia política i expulsat de la Unió Soviètica, arribà a Turquia, a Txecoslovàquia i a Polònia, i finalment s'instal·là a París (Illa de França) i posteriorment a Drancy (Illa de França).  

En tot aquest temps, una vegada coneguda la veritable cara repressiva de l'stalinisme a partir del seu cas personal com a revolucionari s'introduí en el pensament anarquista una vegada s'instal·là a Drancy (Seine-Saint Denis, Illa de França).  

L'octubre de 1936 marxà, a bord del vaixell Ciutad de Barcelona des del port de Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània), cap al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i a la caserna d'Albacete (La Mancha) s'allistà en la I Companyia del I Batalló «Garibaldi», on va fer tasques d'ajuda mèdica portant ferits i d'intendència, combatent al front de Madrid (Cerro Rojo, Ciudad Universitaria, El Pardo). Ferit en una cama en la batalla de Guadalajara (La Alcarria, Castella la Nova), el juny de 1937, després de passar per els hospitals de Guadalajara, Albacete, Murcia (Huerta de Murcia, Murcia), València (L'Horta de València, País Valencia) i Barcelona, retornà com no apte per al front en les Brigades Internacionals, a que s'havia apuntat voluntari a París,  per les ferides a territori francès passant per la frontera del Pirineu Oriental, on s'expressà críticament contra l'acció repressiva dels stalinistes en l'Exèrcit Popular de la República Espanyola contra el moviment llibertari i trencant definitivament amb el PCI i la Tercera Internacional.  

En aquesta època es relacionà amb Ernesto Zorzit i Constante Massuti, i entaulà relacions amb Giuseppina Zannetta, amb qui tingué un fill (Bruno), treballant de descarregador en un mercat.  

Detingut a l'hexàgon francès quan esclatà la Segona Guerra Mundial interimperialista, va ser extradit a Itàlia. Jutjat, el novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament a purgar a l'illa de Ventotene (Latina, Laci).  

El 21 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà a Pordenon, on col·laborà en la constitució de la primera organització partisana de la ciutat i, amb el seu germà Bruno i Tranquillo Romanet, creà un grup anarquista al barri de Torre.  

L'abril de 1944 va ser detingut pels alemanys, enviat a un camp de presoners de Mònaco i, segons alguns, internat a Klagenfurt (Caríntia, Àustria) fins al final de la contesa bèl·lica a Europa.  

Durant la postguerra, després de representar els anarquistes en la Cambra del Treball de Pordenon, retornà a l'hexàgon francès i s'establí a la regió parisenca, des d'on estava subscrit a Umanità Nova.  

Achille Durigon va morir el 3 de novembre de 1990 a París.