Àngel Samblancat Salanova
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
L'1 de març de 1885 neix a Graus (Ribagorza) l'escriptor, periodista, francmaçó, polític de l'extrema esquerra republicana federal i advocat anarcosindicalista Ángel Samblancat Salanova
Molt compromès en el procés revolucionari llibertari català de 1936, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier
Ángel Samblancat Salanova: L'1 de març de 1885 neix a Graus (Ribagorza, Osca, Aragó) l'escriptor, periodista, francmaçó, polític de l'extrema esquerra republicana federal i advocat anarcosindicalista Ángel Samblancat Salanova.
Fill d'una família nombrosa benestant d'ideologia carlista que regentava una fonda a Graus, estudià per imposició paterna per a capellà al seminari «Corazón de María» de Barbastro (Semontano de Balbastro, Osca, Aragó) i al col·legi seminari de Cervera (Segarra, Terres de Ponent), on aconseguí bons coneixements de llegües mortes. Però abandonà aquests estudis i marxà amb el seu germà José que vivia a Barcelona per a dedicar-se al comerç.
A Barcelona estudià el Batxillerat en el temps rècord de dos anys --no es matriculà en les assignatures de religió-- i la carrera de Dret, que no acabà fins a 1930, alhora que començà a col·laborar en periòdics aragonesos (Ribagorzana) i extremistes catalans (El Motín, El Intransigente i altres).
En 1913 amb l'anarquista Ramón Acín publicà a Barcelona el periòdic setmanal La Ira, i després de tres mesos a París (Illa de França), publicà a partir del 28 de novembre d'aquest mateix any amb Fernando Pintado el diari d'«extrema esquerra» i anticlerical Los Miserables. Eco de los que sufren hambre y sed de justicia, que el portà a la presó.
En sortir-ne seguí col·laborant en la premsa (La Voz, La Lucha, La Libertad, Los Aliados, El Insurgente, El Progueso i altres), aconseguint popularitat entre l'esquerra.
En aquests anys començà la seva activitat política de caire parlamentari: el 8 de març de 1914 es presentà com a candidat per Renovació Republicana a les eleccions legislatives, l'any següent signà el manifest del Bloc Republicà Autonomista i el 9 d'abril de 1916 fou candidat per Reivindicació Republicana Autonomista també a les legislatives.
Entre juny i setembre de 1916 publicà articles anticlericals per al setmanari Rebeldía.
Durant la Gran Guerra es mostrà partidari dels aliats i en aquells anys s'inicià en la Francmaçoneria, enquadrat en la Lògia «Constancia», número 348 del Grande Orient Espanyol (GOE), ubicada a Zaragoza (Saragossa, Aragó), amb el nom simbòlic Lucifer. Aquest Taller maçònic treballà entre 1914 i 1919. Tingué una segona etapa entre 1931 i 1936, amb el Número 16.
A partir del desembre de 1918 fou membre de la Lògia «Justícia» de la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana Balear (GLSRCB), a Barcelona. Aquest Taller maçònic barceloní es constituí pels voltants de setembre 1918 i emprà el català en l'àmbit intern. Andreu Nin, un dels francmaçons fundadors, en fou Venerable Mestre. «Justícia» estigué dissolta una temporada i en 1924 fou reorganitzada en la Gran Lògia Espanyola (GLE). Durant la Guerra Civil, especialment després de les jornades de maig de 1937, els seus membres foren perseguits pels stalinistes però seguiren les seves Tingudes. El darrer document correspon al 27 de desembre de 1938, poc abans de l'ocupació militar franquista de Barcelona.
Aleshores també freqüentà el cercle d'intel·lectuals llibertaris i sindicalistes revolucionaris «Talión» (Ramón Acín, Felipe Alaiz, Joaquín Maurín i altres), que editava un setmanari del mateix nom.
En 1917 conegué l'anarcosindicalista Salvador Seguí i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT).
En aquesta època era corresponsal de La Campana de Gràcia, setmanari satíric el qual dirigirà més tard.
En 1918 prologà el llibre de Joan Salvat-Papasseit Humo de fàbrica i començà les seves col·laboracions en el periòdic republicà El Diluvio, a més de patir diversos empresonaments.
Desterrat durant cinc anys a Madrid (Madrid, Castella la Nova), col·laborà entre 1918 i 1918 en El Parlamentario, d'Eduardo Barrobero.
A Madrid conegué Basilio Álvarez, Eugenio Noel i Alfonso Vidal y Planas, col·laborà en la premsa madrilenya (La Voz, España Nueva, Heraldo de Madrid, La Libertad i altres) i va escriure la seva primera novel·la, Cuerda de deportados.
Decidí fugir de Madrid i s'instal·là clandestinament a Barcelona.
En 1922 se casà amb Carmen Pérez Martínez, amb qui tindrà dues filles, i aquest mateix any, un cop acabat el desterrament, s'establí al barri barceloní de Sant Andreu de Palomar.
Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera publicà diverses novel·les i relats breus de denúncia sociopolítica.
En 1926 dirigí la col·lecció La Novela Nueva.
En aquesta època dirigí L'Esquella de la Torratxa i estrenà obres de teatre en català.
Després marxà a París i no tornà a Barcelona fins que la Dictadura entrà en crisi.
En 1930 signà el «Manifest d'Intel·ligència Republicana» i fou membre del Comitè Pro Llibertat.
Amb l'establiment de la República del 14 d'Abril, el juny del 1931 fou elegit diputat a Corts, junt amb Ramón Franco Bahamonde, dins la candidatura d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i de la Unió Socialista de Catalunya (USC), però poc després passà a formar part de l'ExtremaEsquerra Federal.
Durant aquests anys defensà com a advocat els obrers.
Quan esclatà la revolució col·lectivista autogestionària de l'estiu de 1936, organitzà amb Eduardo Barriobero la justícia revolucionària, participant en l'ocupació del Palau de Justícia de Barcelona, formant part del Comitè Superior de Justícia de Catalunya, presidint l'OficinaJurídica, essent adjunt del Tribunal Popular de Barcelona, presidint el Tribunal Popular Especial i formant part de la magistratura del Tribunal de Cassació de Catalunya.
En aquesta època col·laborà en la revista les Joventuts Llibertàries Ruta i en Mi Revista.
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier.
El març de 1942 aconseguí embarcar amb el «Nyassa» cap a Veracruz (Mèxic).
A Mèxic col·laborà en els periòdics España Libre i El Nacional, del qual fou corrector.
Fundà l'«Académica Clásica», on ensenyà llatí i grec.
En aquests primers anys mexicans passà penúries diverses, treballant d'escriptor negre i escrivint i traduint --coneixia nombroses llengües (català, castellà, francès, portuguès, alemany, italià, anglès i alguna altra)-- nombrosos autors (Vyasa, Llucià, Virgili, Juvenal, Marcial, Gide, Kakuzo, Souza, Deventer, Heine, Maquiavel, Rebell, Radiguet, Colette, Chevalier, Quatreller, Heller, Bordeaux, Beirao i altres), sobretot per a les editorials Costa-Amic i Pax.
En 1949 es creà una comissió a l'Estat francès per publicar les seves obres completes.
Durant la seva vida va col·laborar, mostrant sempre un anticlericalisme profund, en nombroses publicacions, com ara Boletín Confederal, Boletín Informativo, La Campana de Gràcia, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, El Comunista, La Democracia, El Diluvio, El Enemigo del Pueblo, España Nueva, Heraldo de España, Inquietudes, La Lucha, Lucha Social, El Mercantil Valenciano, Mi Revista, El Motín, El Nacional, Nueva Senda, El Parlamentario, La Protesta, Rebeldía, Ruta, El Sembrador, El Sol, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, La Traca, Umbral i altres.
És autor de centenar d'obres, entre les quals destaquen fullets editats per sindicats cenetistes, com és ara Bocanadas de fuego (1920) o La violencia. Renovación proletaria (1923), novel·les (Jesús atado a la columna, 1925; La ascensión de María Magdalena, 1927; Barro en las alas, 1927), testimonis polítics (El aire podrido. El ambiente social de España durante la Dictadura, 1930; El odio a Lerroux, el mejor amigo de la República, 1935) i llibres de memòries (Hubo una Francia, 1945; Caravana nazarena. El sudor de sangre del antifascismo español, 1944).
Ángel Samblancat Salanova va morir el 24 de febrer de 1963 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada