MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 18 de febrer de 1931 neix a Cascante (Comarca de Tudela) Lucio Urtubia Jiménez
En 2007, es va estrenar un documental sobre la seva vida, titulat Lucio, dirigit pels cineastes bascos José María Goenaga i Aitor Arregi. Aquest documental va ser projectat en diverses localitats catalanes i de l'Estat espanyol. Aleshores, CGT-Girona en va fer una projecció presentada per ell mateix, com en les altres localitats fent una gira
En 2018, el dibuixant Mikel Santos «Belaz» adaptà al còmic la vida de Lucio Urtubia amb el títol El tresor d'en Lucio (Tigre de Paper Edicions). Entre altres presentacions se'n va fer una a Vic (Plana de Vic, Osona) el 12 d'octubre de 2018
Lucio Urtubia Jiménez: El 18 de febrer de 1931 neix a Cascante (Comarca de Tudela, Merindad de la Ribera, Nafarroa, Euskal Herria) Lucio Urtubia Jiménez. Va ser un paleta de professió i militant anarquista navarrès. Va mantenir una activitat clandestina en pro de grups d'anarquistes internacionals. Va viure a París (Illa de França) fins al final de la seva vida, difonent les idees anarquistes i treballant de paleta.
Lucio Urtubia va néixer a Cascante en una família molt pobra de cinc germans i germanes.
Sota el franquisme, el seu pare va entrar a la presó com a carlista, però en va sortir convertit en comunista. Als 19 anys, Lucio va escoltar de la seva boca per primera vegada la frase que marcaria la seva vida: «Si pogués tornar a començar, seria anarquista».
Reclutat per al servei militar obligatori, va descobrir molt aviat la facilitat per a realitzar contraban a la frontera francesa. Amb altres companys de servei militar, va desvalisar un magatzem de la companyia de l'Exèrcit espanyol on estava adscrit. En ser descobert, l'any 1954, va desertar i va fugir a l'Estat francès, ja que els delictes comesos li podien costar la pena de mort en consell de guerra.
A París, va començar a treballar de paleta, ofici que l'acompanyarà tota la vida. Urtubia sempre va defensar l'obrerisme: «som paletes, pintors, electricistes... No necessitem l'Estat per a res. Si l'atur i la marginació creessin revolucionaris, els governs haurien acabat ja amb l'atur i la marginació».
A l'Estat francès, Urtubia va començar a relacionar-se amb les Joventuts Llibertàries i també amb la Fédération Anarchiste, en principi per aprendre l'idioma, però més tard plenament convençut per les relacions que hi va iniciar en la moguda parisina, entre d'altres amb André Breton i amb Albert Camus.
Poc de temps després de viure a París, se li va demanar que amagués a casa seva un membre del maquis anarquista contra el franquisme. El refugiat era Quico Sabaté, amb qui va compartir casa durant diversos anys, fins que aquest va ser assassinat per un destacat element franquista a Sant Celoni (Baix Montseny, Vallès Oriental). Urtubia va tenir en Sabaté una mena de segona figura paterna, i és d'ell que va aprendre dues lliçons bàsiques de l'anarquisme social revolucionari: «som allò que fem, no pas allò que diem» i «el poder corromp a tothom». «Per a Lucio, en Quico era el seu déu, el seu mestre de l'anarquisme» segons el periodista i escriptor Bernard Thomas. Sabaté li va facilitar adreces de famílies exiliades a Tolosa de Llengaudoc (Alta Garona, Occitània), Perpinyà (Plana de Rosselló, Rosselló) i París, així com de membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que seguien en actiu a Barcelona, Saragossa (Saragossa, Aragó), Madrid (Madrid, Castella la Nova) i Iruña (Iruñerria, Nafarroa, Euskal Herria). Urtubia, davant la mort de Sabaté, va començar a emular-lo, realitzant incursions en territori peninsular. Posteriorment, va emprendre una sèrie d'expropiacions econòmiques a la banca per Europa, amb el subfusell Thompson que havia heretat de Sabaté, a fi d'aconseguir fons per a la causa revolucionària. Més tard, abandonaria aquestes activitats «per por de fer mal als empleats dels bancs». Tot i que no va matar mai ningú, l'acció per a entrar armat a les oficines bancàries el va fer decidir a deixar el robatori i posar-se a falsificar diners.
Anteriorment, havia començat la seva activitat com a falsificador de diners i valors bancaris, proveint de documents falsos una gran quantitat de guerrillers antiimèrialistes i exiliats.
En la dècada de 1960, conjuntament amb altres exiliats, va iniciar les seves activitats de falsificació de moneda, amb la qual finançaven nombrosos grups revolucionaris arreu del món, alhora que procuraven desestabilitzar les economies capitalistes. Subseqüentment amb aquestes activitats, en plena Invasió de Bahía de Cochinos, va proposar a l'ambaixadora de Cuba a París, Rosa Elena Simeón Negrín, la destrucció amb explosius d'interessos estatunidencs, a la qual cosa ella es va negar. No obstant això, va resultar temptada amb la proposta que li va fer de falsificació massiva de dòlars dels Estats Units d'Amèrica, dels quals li portava una mostra. Va ser llavors quan l'ambaixadora cubana va intervenir per presentar-li Ernesto Guevara (Che) el 1962, en aquell temps ministre d'Indústria del Govern de Cuba, a qui va presentar el seu pla de falsificació a gran escala de dòlars, pla que Guevara va rebutjar. Aquesta trobada va suposar una gran decepció per a Urtubia, ja que Guevara li va exposar l'opinió que els EUA continuarien essent rics malgrat tot, fet que va interpretar com un senyal que el maoista argentí començava a estar cansat del rumb que prenia la política castrista.
L'acció subversiva més important de les que realitzà va ser la falsificació de xecs de viatge del banc estatunidenc First National City Bank (actual Citibank) en la segona meitat de la dècada de 1970. Va realitzar 8.000 fulls de 25 xecs de 100 dòlars cada un, un total de vint milions de dòlars, cosa que va estar a punt d'aconseguir que fes fallida el banc, el qual va patir una important caiguda en la cotització en borsa. Aquests diners van ser utilitzats per a finançar diferents moviments guerrillers a Llatinoamèrica (Tupamaros, Montoneros i altres) i Europa. Els titulars de premsa convencional a l'Estat espanyol li van donar l'apel·latiu d'«el bandit bo» o «la guineu basca».
Va ser processat a París i trobat culpable d'un delicte de falsificació, pel qual va ser condemnat a sis mesos de presó. Per a la seva defensa, va comptar amb l'ajuda d'un bon nombre d'advocats progressistes i la pena es va fixar després d'arribar a un acord extrajudicial amb el banc, que va acceptar retirar gran part dels càrrecs a canvi de les planxes de gravació i el material amb què falsificava els xecs. El banc va donar a Lucio quatre milions de francs francesos.
Al llarg de la seva vida, va participar en un gran nombre d'actes contra el sistema capitalista que van suposar que es dictessin en contra seva cinc ordres internacionals de recerca, inclosa una de la CIA. Destaquen la participació en la preparació del segrest del nazi Klaus Barbie a Bolívia, la col·laboració en la fugida del líder dels Panteres Negres Eldridge Cleaver, la intercessió en el segrest d'ETA del polític conservador Javier Rupérez el 1979, o la col·laboració en la fugida a Barcelona d'Albert Boadella, que es trobava empresonat en espera de judici per un delicte d'injúries a l'Exèrcit espanyol. A més va simpatitzar amb els Grups Autònoms de Combat-Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL-GAC) i amb els posteriors Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI), i mantingué una estreta relació amb un dels membres més destacats d'aquests últims, Jean-Marc Rouillan. Fou detingut a París en 1974 arran del segrest de Baltasar Suárez, director de la sucursal a París del Banc de Bilbao, a cura dels GARI.
Una de les darreres persones amb qui Urtubia va connectar va ser el militant pel decreixement Enric Duran, el jove català que, com ell, va rebre el sobrenom de «Robin Bank», perquè tant l'un com l'altre van repartir a la causa revolucionària els diners que van expropiar dels bancs. No fent servir la violència ni les armes per aconseguir treure diners dels bancs, sinó fent servir la intel·ligència.
En 2007, es va estrenar un documental sobre la seva vida, titulat Lucio, dirigit pels cineastes bascos José María Goenaga i Aitor Arregi. Aquest documental va ser projectat en diverses localitats catalanes i de l'Estat espanyol. Aleshores, CGT-Girona en va fer una projecció presentada per ell mateix, com en les altres localitats fent una gira.
Bernard Thomas va escriure Lucio. El anarquista irreductible (Editorial Txalaparta, Tafalla (2015).
El 3 de maig de 2015, Lucio Urtubia aparegué en televisió al programa Salvados de Jordi Évole a La Sexta.
En 2018, el dibuixant Mikel Santos «Belaz» adaptà al còmic la vida de Lucio Urtubia amb el títol El tresor d'en Lucio (Tigre de Paper Edicions). Entre altres presentacions se'n va fer una a Vic (Plana de Vic, Osona) el 12 d'octubre de 2018.
Obra; Urtubia, Lucio: La revolución por el tejado. Autobiografía. Editorial Txalaparta, Tafalla (2008).
Lucio Urtubia Jiménez va morir a casa seva, al 20è districte de París, el 18 de juliol de 2020. Deixà companya, Anne Garnier, i filla, Juliette Urtubia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada