Mariano Viñuales Fariñas

Mariano Viñuales Fariñas

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 12 de gener de 1955 mor a la Ciutat de Mèxic el periodista, escriptor i poeta anarquista i anarcosindicalista Mariano Viñuales Fariñas. Havia nascut l'abril de 1900 a Madrid, en una família oriünda de Loporzano (Plana de Uesca) 

En 1936, en plena guerra civil, s'integrà com a «auxiliar no lletrat» en l'Oficina Jurídica de Barcelona, dirigida per Eduardo Barriobero y Herrán, i en 1937 fou fiscal dels Tribunals Populars catalans  

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental, però deixà, al seu domicili de Tona (Plana de Vic), la seva companya Pilar i els seus infants Mariano, José i Ariel. L'octubre de 1939 aconseguí embarcar, al port de Saint-Nazaire (Loire-Atlantique, País del Loira, Bretanya), a bord d'El Frandre rumb cap a Ciudad Trujillo, actual Santo Domingo (República Dominicana), on arribà el 7 de novembre 

Mariano Viñuales Fariñas: El 12 de gener de 1955 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el periodista, escriptor i poeta anarquista i anarcosindicalista Mariano Viñuales Fariñas. Havia nascut l'abril de 1900 a Madrid (Madrid, Castella la Nova), en una família oriünda de Loporzano (Plana de Uesca, Osca, Aragó).  

Orfe des de molt infant, visqué a Galícia amb la seva tia Dominga.  

Posteriorment, després d'abandonar el seminari catòlic d'El Escorial (Madrid, Castella la Nova) i la carrera sacerdotal --conegué el llatí i la literatura grecollatina-- a la qual la seva família li havia destinat, treballà dos anys en una mina.  

Anarquista convençut, en 1921, en plena guerra del Rif, va ser empresonat per insubmissió al reclutament del servei militar obligatori i posteriorment destinat a les quadres del Regiment de Llancers del Rei.  

Després d'anar i venir per presons i comissaries de Vigilància, s'establí a Bilbo (Gran Bilbo, Bizkaia, País Basc, Euskal Herria), fins que va ser interceptat per la policia.  

Quan la instauració de la República s'instal·là a Barcelona, on participà en moviments socials i activitats anarquistes.  

Durant els anys de la República obtingué un cert prestigi com a divulgador i periodista.  

En 1935 publicà el fullet Los horrores de la guerra aeroquímica. La ciencia al servicio de la barbarie i l'any següent col·laborà en diverses publicacions llibertàries (Biofilia, Más Lejos i Solidaridad Obrera).  

En 1936, en plena guerra civil, s'integrà com a «auxiliar no lletrat» en l'OficinaJurídica de Barcelona, dirigida per Eduardo Barriobero y Herrán, i en 1937, després de la seva dissolució posteriorment a les Jornades de Maig 37, fou fiscal dels Tribunals Populars catalans.  

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental, però deixà, al seu domicili de Tona (Plana de Vic, Osona), la seva companya Pilar i els seus infants Mariano, José i Ariel.  

L'octubre de 1939 aconseguí embarcar, al port de Saint-Nazaire (Loire-Atlantique, País del Loira, Bretanya), a bord d'El Frandre rumb cap a Ciudad Trujillo, actual Santo Domingo (República Dominicana), on arribà el 7 de novembre.  

Va ser enviat a treballar a la Colònia Agrícola «San Rafael» d'El Llano, a prop de Las Matas de Farfán (San Juan, República Dominicana), amb l'anarquista Fidel Miró Solanes, l'exdiputat del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) Luis Romero Solano i altres companys exiliats (Aurelio Abid, L. Cabrera, Guillermo González, José González, José Jiménez Millares, Joaquín Martínez, Ángel G. Roldán, Alfredo G. Roldán, José G. Roldán i altres), i exercí tasques docents.  

En aquesta època col·laborà en la revista Hogar.  

Finalment s'establí a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).  

Lligat al grup «Estudios Sociales» de Mèxic, col·laborà en el seu òrgan d'expressió Humanidad (1942).  

El 13 de gener de 1945 es pronuncià a favor de la formació d'un «programa mínim de govern» de la República Espanyola en l'Exili i després milità en l'organització del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exterior i   

Membre de la Delegació General de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mèxic, en 1945 participà en la seva última junta,  encapçalada per Juan Gallego Crespo.  

Posteriorment es separarà de l'organització del Subcomitè Nacional i s'integrà en la CNT-AIT en l'Exili i col·labora en la seva premsa.  

Es guanyava la vida fent de corrector i de traductor.  

Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Cenit, CNT, CNT de Toledo, Criticón, Cultura Proletaria, Humanidad, Inquietudes, Luz y Fuerza, Mediterrani, Nuevo Aragón, La Revista Blanca, Tierra y Libertad i d'altres.  

És autor de tres llibres: Blanquito (1943, relats autobiogràfics amb pròleg de Benjamín Jarnés, reeditats en 1946 a França sota el títol Blanquito. A los niños dominicanos sin hogar, hermanos de Chilico, i adaptats en 2013 al còmic amb dibuixos de José Antonio Ávila Herrero), Titín y los perros (1944, amb pròleg de A. Almarza y Herranz) i Frente a la Cruz del Sur. Selección poética (1947, amb pròleg de R. Sancho Granados). Deixà nombroses obres inèdites i inconcluses, com ara una selecció de poesies i Mi tía Dominga.  

Mariano Viñuales Fariñas va morir el 12 de gener de 1955 a va  

la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'una angina de pit i fou inhumat l'endemà.