Alfredo Bonsignori
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 28 de gener de 1895 neix a Cecina (Livorno, Toscana) el socialista, després leninista, bordiguista i finalment anarquista, Alfredo Bonsignori
L'estiu de 1936, amb Gusmano Mariani, Mazneuf, Attilio Scarsi i Egisto Serni creuà la frontera del Pirineu Oriental i a Barcelona s'uní a la Columna Italiana i en la defensa de la revolució col·lectivista autogestionària participà en diversos combats al front d'Aragó, com ara les batalles de Monte Pelado i de Tardienta
Alfredo Bonsignori: El 28 de gener de 1895 neix a Cecina (Livorno, Toscana) el socialista, després leninista i finalment anarquista, Alfredo Bonsignori, conegut sota els pseudònims de Gracco i Alfonso. El seu pare es deia Giuseppe Bonsignori i la seva mare, Italia Silvestri.
Fuster de professió, quan era molt jove va ser militant marxista de la mà del socialista Giuseppe Macchia i s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), participant en manifestacions obreres a diverses poblacions (Cecina, Follonica, Piombino i alguna altra).
En 1915 prengué part en les protestes contra l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra i en 1917 aportà una petita summa en una subscripció a favor del diari socialista L'Operaio, de Piombino (Livorno, Toscana), juntament amb A. Lenzi i G. Massei.
En 1919 organitzà, amb el socialista Bocelli, la Lliga Proletària i Pagesa de Cecina i aquest mateix any es va casar amb Corinna Michelotti, amb qui tindrà un nen que anomenarà Lenin.
El setembre de 1920 va ser nomenat regidor municipal.
El gener de 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i el febrer d'aquell any va ser detingut arran de l'execució antifeixista a Ligorna (Ligorna, Toscana) del feixista Dino Leoni, capità de la Marina Mercant, que havia estat greument ferit durant una acció d'un escamot a Cecina que volia obligar l'Ajuntament, regit per l'alcalde pel PCdI Ersilio Ambrogi, a exposar de bell nou la placa commemorativa dels veïns de Cecina caiguts durant la Gran Guerra.
Reclòs a la fortalesa de Volterra (Pisa, Toscana), va ser nomenat candidat de la circumscripció Arezzo-Siena-Grosseto (Siena, Toscana) per a les eleccions de 1921 pel PCdI, però no va obtenir els vots necessaris i restà empresonat al no ser càrrec electe.
Jutjat el 20 de març de 1922 per l'Audiència de Pàdua (Pàdua, Vèneto), va ser condemnat a 10 anys, tres mesos i 10 dies de reclusió i enviat a l'illa de Nesis (Puteoli, Campània).
El 14 d'agost de 1926 va ser alliberat a conseqüència d'una amnistia i retornà a Cecina.
Obligat pels feixistes a abandonar la seva ciutat natal 24 hores després, s'establí a Roma (Ciutat Metropolitana de Roma), però va ser agredit i apallissat perquè portava una corbata negra a l'estil Lavallière, pròpia de gent d'esquerra.
Des de Milà (Llombardia), passà clandestinament la frontera francesa i s'establí a Liyon (Liyonés, Arpitània), on treballà d'ebenista.
A l'exili francès desenvolupà una intensa activitat política i fou secretari del Comitè Antifeixista de Liyon i un dels màxims exponents, amb Antonio Bonito i Ludovico Rossi, del sector d'esquerres del PCdI, anomenat «obrerista» (anarquista comunista). Esdevingué secretari del grup «Giustizia e Libertà». Fou membre del Socors Roig Internacional (SRI).
Al seu domicili amagà durant un temps Oscar Scarselli, cap de l'anomenada «Banda dello Zoppo», que s'havia evadit de la presó de Volterra durant la nit del 4 al 5 d'octubre de 1924, juntament amb l'anarquista Giuseppe Parenti i Giovanni Urbani, cap de l'anomenada «Banda dell'Oneta».
En 1927 s'adherí al Grup d'Avantguarda Comunista (GAC), fundat per Michelangelo Pappalardi, antic seguidor d'Amadeo Bordiga, i va fer costat els periòdics obrers Le Réveil Communiste i L'Ouvrier Communiste, molt crític amb la «línia leninista», que va portar els treballadors «a les pitjors derrotes».
En 1928 se li va decretar l'expulsió de la República Francesa per «indocumentat comunista», però va romandre clandestinament a Liyon i sense renunciar a les seves activitats comunistes revolucionàries.
El 14 de desembre de 1930 participà, amb altres companys (Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Socrate Franchi, Aldo Lecci, Gusmano Mariani Gusmano, Primo Lastrucchi, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saraglia, Giuseppe Scarmagnan, Gemisto Vallesi i alguns altres), en una reunió celebrada al «Cercle Sacco i Vanzetti» de Liyon per a llançar una campanya internacional a favor de l'anarquista Francesco Ghezzi, deportat pels stalinistes a Sibèria.
En 1931 participà a Genève (Genève, Arpitània, Suïssa) en una trobada anarquista.
Dissolt el GAC, intervingué en el debat que es va obrir en el si de la facció de l'esquerra comunista seguidora d'Amadeo Bordiga, publicant en 1932 dos articles en el periòdic belga Prometeo.
En 1933 va ser inclòs en el llistat de "terroristes" residents a l'estranger i finalment acabà trencant amb el bolxevisme i integrant-se definitivament, amb Quinzio Panni i Ludovico Rossi, al moviment llibertari, essent expulsat del PCdI per «tendència esquerranista». Arran d'aquesta adhesió comunista llibertària, els stalinistes italians publicaren el seu nom en un article delator i injuriós publicat en el periòdic parisenc La Nostra Bandiera amb la finalitat de provocar la seva expulsió del territori francès.
Des del periòdic marsellès La Laterna va respondre als seus antics camarades denunciant el seu servilisme cap al stalinisme i criticant el fals «paradís soviètic».
El novembre de 1935 participà, com a delegat de Lió, en el Congrés Anarquista celebrat a París (Illa de França).
L'estiu de 1936, amb Gusmano Mariani, Mazneuf, Attilio Scarsi i Egisto Serni creuà la frontera del Pirineu Oriental i a Barcelona s'uní a la Columna Italiana «Rosselli» de la «Columna Ascaso» --segons altres fonts en la Centúria «Giustizia e Libertà» de la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista--, en la defensa de la revolució col·lectivista autogestionària, participant en diversos combats al front d'Aragó, com ara les batalles de Monte Pelado (Almudébar, La Violada, Plana de Uesca, Osca, Aragó) i de Tardienta (Monegros, Osca. Aragó).
El febrer de 1937 retornà a l'hexàgon francès --segons altres fonts era a Barcelona durant les «Jornades de Maig» de 1937 i retornà l'octubre d'aquell any a territori francès--.
El 2 de juliol de 1937 va ser acusat, amb Enrico Gavioli i Attilio Scarsi, de complicitat en un projecte d'atac contra un gerent d'una empresa feixista.
Durant la Segona Guerra Mundial interimperialista prengué part en la Resistència, col·laborant amb el moviment partisà de Liyon, juntament amb altres exiliats (Jordi Arquer, Duilio Balduini, Giuseppe Bogoni, Carlo Emilio Gervasini, Carlo Marchisio, Gusmano Mariani, Rosa Winkler i alguns altres).
El 28 de juny de 1943 va ser detingut a Tolon (Var, Provença, Occitània) per les tropes d'ocupació italiana i portar a Ligorna, on va ser alliberat el 24 d'agost d'aquell any.
El 18 d'agost, mentre estava detingut, demanà al Consolat Italià de Liyon una petició de «repatriació definitiva» que va ser rebutjada el 16 de desembre de 1943 per la Prefectura Republicana de Ligorna.
Després de l'Alliberament retornà a Cecina, on participà en els grups anarquistes «Luce e Libertà» i «Alba dei Liberi».
Uns anys després retornà a Liyon amb la seva companya i el seu fill, on va fer costat la premsa llibertària i mantingué relació amb els companys que retornaren a Itàlia (Umberto Marzocchi, Carlo Mazzucchelli, Ludovico Rossi, Pio Turroni i altres), encara que ell, ben igual que Ugo Angelini i Egisto Serni, s'estimà més restar definitivament a territori francès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada