Cecilia G. de Guilarte
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 20 de desembre de 1915 neix a Tolosa (Tolosaldea) la periodista, escriptora, professora universitària i reportera anarquista i anarcosindicalista Cecilia García de Guilarte
Quan la caiguda del front basc el setembre de 1937, la parella passà a Euskadi Nord i des d'allà ella retornà a la Península pel Principat de Catalunya, passant la frontera del Pirineu Oriental
Aleshores, romangué al Principat de Catalunya i en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental
Cecilia García de Guilarte: El 20 de desembre de 1915 neix a Tolosa (Tolosaldea, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria) la periodista, escriptora, professora universitària i reportera anarquista i anarcosindicalista Cecilia García de Guilarte, més coneguda com Cecilia G. de Guilarte. El seu pare i la seva mare, originaris de La Bureba (Burgos, Castella la Vella), emigraren a Tolosa, on nasqueren els seves dues filles (Cecilia i Esther) i els seu dos fills (Ricardo i Félix).
El seu pare, treballador de la Paperera Espanyola, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, força interessat pel món cultural, sabé atiar la vocació d'escriptora de la seva filla.
Va fer els estudis primaris al col·legi de les Filles de Jesús de Tolosa i de nena descobrí la seva vocació per l'escriptura. Quan tenia 11 anys, una revista barcelonina publicà el seu primer escrit.
Més tard, d'adolescent, esdevingué corresponsal d'un periòdic de la CNT-AIT de Madrid (Madrid, Castella la Nova).
Ja abans de l'esclat de la Guerra Civil havia aconseguit un reputat nom en el món del periodisme i publicà articles en publicacions i revistes de diferents indrets (Bilbo, Illes Canàries, Madrid i altres territoris).
En el periòdic anarcosindicalista canari En Marcha publicà en lliuraments el treball «Breve historia de la lucha de clases en Italia».
En 1935 va se contractada per Vicente Sánchez Ocaña com a col·laboradora per a la revista madrilenya Estampa i seguint el consell del seu director modificà el seu primer llinatge reduint-lo a la seva inicial majúscula.
En aquesta època començà escriure els seus primers textos de creació literària i amb 20 anys aconseguí publicar els seus escrits estrictament literaris en «La Novela Ideal» de la família Urales: Locos y vencidos (1935), Mujeres (1935), Rosa del rosal cortada (1936) i Los claros ojos de Ignacio (1936).
Quan esclatà la guerra el juliol de 1936 esdevingué una de les primeres dones corresponsals de guerra, escrivint per als periòdics CNT del Norte, Horizontes, El Liberal i Frente Popular, entre d'altres.
El seu nou càrrec periodístic l'obligà a cobrir tot el front nord del País Basc.
El 2 de maig de 1937 es casà a Portugalete (Gran Bilbo, Bizkaia, País Basc, Euskal Herria) amb Amós Ruiz Girón, socialista, pèrit agrícola de professió i cap de la Policia Municipal d'Eibar (Debabarrena, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria), que havia estat nomenat pel lehendakari José Antonio Aguirre Lecube comandant del Batalló Disciplinari d'Euskadi.
Ambdós, ella com a periodista i ell com a militar, recorregueren el front nord (Bilbo, Santander, Xixón i front d'Astúries).
El seu germà Félix, també militant anarcosindicalista, morí amb 17 anys durant els combats a Irún (Bidasoa Beherea, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria).
Quan la caiguda d'aquest front el setembre de 1937, la parella passà a Euskadi Nord i des d'allà ella retornà a la Península pel Principat de Catalunya, passant la frontera del Pirineu Oriental.
El maig de 1938 nasqué la seva primera filla, Marina.
Romangué al Principat de Catalunya i en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental.
A l'exili, instal·lada a Biarritz (Lapurdi, Euskal Herria, Nova Aquitània, Pirinio Atlantiarrak), continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Le Soud-Ouest.
Quan la situació a Europa es complicà, decidiren exiliar-se a Amèrica i el juny de 1940 des del port de Bordèu la parella marxarà cap a Mèxic a bord del Cuba, on arribaren aquell mateix any.
D'antuvi, a Mèxic, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Rumbo.
En 1941 va ser nomenada cap de redacció i directora de la revista El Hogar (1941-1949) i posteriorment de la revista Mujer.
Alhora que al periodisme es dedicà a altres feines, com la de guionista de programes radiofònics, a escriure novel·les, obres de teatre i altres activitats periodístiques i literàries.
També col·laborà en diverses publicacions basques de l'exili (Eusko Deya, Tierra Vasca, Boletín del Instituto Americano de Estudios Vascos, Gernika i altres).
Entre 1940 i 1950 visqué a Ciutat de Mèxic, on nasqueren les seves altres dues filles: Esther (1943) i Ana María (1947), i després passà per diferents ciutats (Michoacán, Caborca, Santa Ana), fet que li va influir força en la seva producció literària.
En 1950 es traslladà a Hermosillo (Sonora, Mèxic) on entrà en contacte amb el món universitari i fou nomenada cap del departament d'Extensió Universitària i directora de la revista Universitat de Sonora.
En aquesta universitat impartí classes d'Història de l'Art i d'Història del Teatre.
A la Universitat de Sonora conegué altra exiliada basca, la musicòloga Emiliana de Zubeldia, amb qui li unirà una gran amistat. També establí una forta relació amb Silvia Mistral, Benjamín Jarnés, Adolfo Salazar, Rosita Díez i Max Aub.
A Mèxic, a més del periodisme i la creació literària, va escriure assaig, destacant els seus estudis biogràfics (Sor Juana Inés de la Cruz, Juana de Asbaje, Padre Hidalgo i altres), i també escrigué i estrenà obres dramàtiques, coma ara La trampa.Comedia en tres actos y un cuadro (1958).
També assumí la direcció de diferents revistes i publicacions mexicanes, col·laborà en programes radiofònics i altres activitats.
Fou membre de la primera junta directiva de l'AteneuEspanyol de Mèxic, s'afilià a Izquierda Republicana (IR) i entre 1953 i 1956 col·laborà en el seu òrgan d'expressió Izquierda Republicana.
En 1959, arran d'un greu accident automobilístic que la postrà durant una temporada en una situació crítica, prengué plena consciència de la mort i remogué el seu sentiment religiós, alhora que decidí reprendre els seus orígens bascos.
El desembre de 1963 retornà, definitivament, amb la seva filla Ana María, a Tolosa, deixant les seves altres filles i el seu marit, que es negà a retornar a la Península mentre visqués el dictador Francisco Franco.
Al País Basc col·laborà en La Voz de España, de Donostia (Donostia, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria), amb articles, cròniques, crítica literària, notes autobiogràfiques i entrevistes.
També va escriure nous assaigs i retocà les seves novel·les mexicanes.
En aquests anys obtingué importants premis literaris i en 1968 quedà finalista del Premi Planeta amb la seva obra Todas las vidas.
També va fer conferències, participa en taules rodones i fou membre dels jurats de diferents premis literaris.
En 1980, amb la desaparició de La Voz de España, deixà d'escriure i es dedicà a la lectura i a escriure cartes.
A més de les citades, és autora de Camino del corazón (1942), El milagro de la vida (1942), Orgullo de casta (1942), Nació en España (1944), Contra el dragón (1954), Cualguiera que os dé muerte (1969), La soledad y sus ríos (1975), Trilogía dramàtica (2001, pòstuma), Un barco cargado de... (2001, pòstuma), entre d'altres.
Deixà algunes obres inèdites (Traslados sin novedad, Una pizca de esperanza, Los nudos del quipu, El naufragio de un barquito de papel).
Cecilia García de Guilarte va morir el 14 de juliol de 1989 a Tolosa.
En 2007 Guillermo Tabernilla i Julen Lezamiz publicaren la biografia Cecilia G. de Gilarte, reporter de la CNT. Sus crónicas de guerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada