Nord-est Llibertari: Vicente García Negrillo

dimecres, 11 de novembre del 2020

Vicente García Negrillo

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

L'11 de novembre de 1905 neix a Sabadell l'anarcosindicalista Vicente García Negrillo

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Per sortir dels camps passà per la 106 Companyia de Treballadors Estrangers i el juny de 1940 caigué presoner de l'Exèrcit alemany, anant a parar al camp nazi Mauthausen, on a primers de maig de 1945, abans de l'arrida dels soldats nord-amercians, aconseguí amb altres companys el control mentre fugien els SS

Vicente García Negrillo: L'11 de novembre de 1905 neix a Sabadell (Vallès Occidental) --algunes fonts citen erròniament Múrcia-- l'anarcosindicalista Vicente García Negrillo, conegut com El Negro i El Carpanta. El seu pare es deia Vicente García i la seva mare, Teresa Negrillo.

Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) de Sabadell, fet pel qual en 1924 va ser empresonat amb altres companys.

Després de la proclamació de la República en 1931, fou partidari de les tesis trentistes animades a Sabadell per Josep Moix Regàs --qui havia estat exclòs de la CNT-AIT i fou responsable local dels Sindicats d'Oposició confederals, acabant en 1936 en les files del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i de la Unió General dels Treballadors (UGT) locals--.

Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, lluità al front d'Aragó. En aquesta època estava casat amb un fill.

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Per sortir dels camps passà per la 106 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), sembla que per treballar a la «Línia Maginot». El juny de 1940 va ser capturat pels nazis i posteriorment deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), i el maig de 1945, quan les tropes aliades eren a prop de la zona, fou un dels que prengué el poder als SS abans de l'alliberament del camp per soldats alemanys el dia 5 d'aquell mes.

Repatriat a París per recuperar-se dels patiments, després formà part de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). La seva companya fou Margarida Capmany Novas.

Vicente García Negrillo va morir el 6 de gener de 1983 a l'Hospital Corentin Celton d' Issy-les-Moulineaux (Hauts-de-Seine, Illa de França).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...