Onofre García Tirador

Onofre García Tirador, conseller de Treball per la FAI en el Consell Sobirà d'Astúries i Lleó

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

L'1 de novembre de 1988 mor a Mèxic el destacat anarquista i anarcosindicalista Onofre García Tirador. Havia nascut en 1907 a Santianes del Agua (Ribeseya, Comarca de Oriente) 

Destacat militant de la FAI i de la CNT-AIT i membre del Consell Sobirà d'Astúries i Lleó, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental 

Onofre García Tirador: L'1 de novembre de 1988 mor a Mèxic el destacat anarquista i anarcosindicalista Onofre García Tirador, també conegut com Onofre Tirador o simplement Onofre. Havia nascut en 1907 a Santianes del Agua (Ribeseya, Comarca de Oriente, Astúries).  

Des de molt jove treballà al centre siderúrgic de Duro Felguera a La Felguera (Llangréu, Nalón. Astúries), alhora que estudiava durant les nits.  

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i més endavant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), representà en diverses reunions el «Centre Obrer La Justícia» de La Felguera.  

Es mostrà contrari a l'Aliança Obrera amb UGT i PSOE.  

Arran de la insurrecció proletària de l'Alt Llobregat, el febrer de 1932 va ser deportat amb la derrota després de la proclamació del Comunisme llibertari, amb més d'un centenar de companys llibertaris, a bord del vaixell «Buenos Aires» rumb a Bata (Guinea).  

El setembre de 1932 fou delegat pel Sindicat Únic de la Metal·lúrgica (SUM) de La Felguera al Congrés Regional de la CNT-AIT.  

En aquesta època va fer de mestre en una escola racionalista a Sama (Llangréu, Nalón. Astúries).  

Durant aquells anys republicans destacà com a orador en mítings arreu d'Astúries.  

Membre del Comitè Revolucionari de La Felguera, durant els fets insurreccionals d'octubre de 1934, després de l'atacat a la caserna de carrabiners d'aquella localitat amb un cotxe blindat armat d'una metralladora i de lluitar contra la Guàrdia d'Assalt de Valdecuna (Mieres, Astúries), dirigí, amb Higinio Carrocera i Celestino Fernández Fernández (Celesto el Topu), una columna de 200 sindicalistes que el 6 d'octubre entrà a Uviéu (Astúries) per San Esteban de las Cruces (Astúries) i s'apoderà de la fàbrica d'armes La Vega, amb la intenció de reforçar la revolució proletària a Uviéu i proclamar el Comunisme llibertari, com ja havien fet a La Felguera.  

Després de l'esclafament militar de la República Socialista d'Astúries, fugí amb la seva companya (Carmen Casas Alonso) primer a Barcelona i després a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) on visqué sota el nom de Fernando Ángel García dedicant-se a tasques comercials fins a la seva detenció a començaments d'octubre de 1935 i trasllat a la presó del Coto de Xixón (Astúries).  

Amb l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, lluità a La Felguera i a Xixón i fou el delegat del Batalló Confederal Núm. 2 --també conegut com «Batalló Onofre» i que després de la militarització de les milícies, de la qual va ser partidari, esdevindria Batalló d'Infanteria 207--, amb base a La Villa (Astúries).  

El setembre de 1936 s'integrà en la comandància del front occidental asturià i el desembre d'aquell any va ser nomenat conseller de Treball per la FAI en el Consell Interprovincial d'Astúries i Lleó, des del 24 d'agost de 1937 anomenat Consell Sobirà, i membre de la seva «Comissió de Guerra, Indústria i Fortificacions».  

El febrer de 1937 va ser ferit als renyits combats d'El Escamplero (Les Regueres, Astúries), on es jugaven les comunicacions d' Uviéu. Aquest mateix any va fer mítings a La Felguera, a Xixón i a Santander (Comarca de Santander, Cantàbria).  

El 21 de novembre de 1937 participà en el acte d'homenatge a Buenaventura Durruti celebrat la Teatre Apolo de València (l'Horta de València, País Valencià), organitzat per la Federació Local de Sindicats de la CNT-AIT, i on també intervingueren Pérez Feliu, Miguel González Inestal i Lucia Sánchez Saornil.  

Amb la caiguda del front nord aconseguí fugir de la repressió embarcant a bord de l'«Abascal» al port d'El Musel de Xixón, juntament amb membres del Consell Sobirà, oficials i milicians, i arribar al Principat de Catalunya després de creuar per terra Occitània i la Catalunya Nord.  

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental.  

Exiliat, a finals de 1939 fou un dels creadors de l'AliançaDemocràtica Espanyola (ADE).  

A finals dels anys quaranta del segle XX fou membre, sota el nom d'Onofre Tirador, de la xarxa clandestina d'investigació del Servei d'Informació Anglès (SIA) muntada al llarg dels Pirineus per a controlar les activitats secretes de la policia franquista i els passos i activitats dels exiliats clandestins i guerrillers, dirigida pel comandant anglès Hinma, el capità Philips i un agent anglès que feia servir el sobrenom de Marshall.  

Més tard s'establí a Londres (Anglaterra) i finalment a Mèxic, on continuà militant en la CNT de l'Exili.  

Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT asturiana i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Acción Libertaria.  

A partir de l'escissió confederal, s'adherí a la CNT Congrés de València.  

Alguns documents seus es troben dipositats a l'InternationalInstitute of Social History (IISH) d'Amsterdam.