Miquel Costa Saló

Platja d'Argelers. de la marenda. Memorial homenatge als refugiat

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

Neix a Albons (Baix Ter) el 9 de novembre de 1901 l'anarcosindicalista Miquel Costa Saló 

Miquel Costa Saló: Neix a Albons (Baix Ter, Baix Empordà) el 9 de novembre de 1901 l'anarcosindicalista Miquel Costa Saló. Era fill de Pere Costa, de Can Rabós, i Francesca Saló, de Can Parlavà. El matrimoni va tenir deu fills i filles. 

Comença a Albons l'ofici de paleta.  

Fa el servei militar obligatori al regiment de cavalleria d'Alcántara i es destinat a Melilla en la guerra del Rif.  

A la tornada del Rif es casa amb Miquela Torres Bofill, de l'Escala (Baix Ter, Alt Empordà), i passa a treballar en l'empresa familiar de paletes del seu sogre, Miquel Torres Brugués.  

L'estiu de 1929 neix la seva filla, Carme.  

En les eleccions legislatives de febrer de 1936 vota el Front d'Esquerres. 

Amb l'escat de la Guerra Civil viu els canvis socials de l'Escala, essent elegit delegat de la Col·lectivitat de l'Edificació local, constituïda legalment el 21 de setembre de 1936 a partir d'una iniciativa del seu cunyat, també paleta, Rafel Torres Bofill, que serà l'alcalde del Consell Municipal de la vila entre 1937 i 1938.  

Aleshores s'afilia sindicalment a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i també al col·lectiu de l'Escala de Joventuts Llibertàries sense ocupar cap càrrec orgànic. 

El 1938 es reclutat per l'Exèrcit Popular de la República Espanyola i destinat a una brigada de fortificacions amb base en un mas d'Organyà (Alt Urgell).  

En el decurs de la Retirada republicana de primers de febrer de 1939 aconsegueix veure la família abans de passar la frontera de l'Albera.  

És internat al camp de concentració de la platja d'Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló), dels establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier, i durant la primavera d'aquell any, igual que altres refugiats de l'Escala, passa al Camp Número 2, dels tres que hi havia, d'Agde (Erau, Occitània). La tardor de 1939 es traslladat al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló (Costa Sorrenca, Plana del Rosselló, Rosselló). A causa de l'edat no troba cap pagès patró que el reclami per treballar la terra ni cap empresa per fer de paleta, ja que volen nois molt joves i l'oferta de mà d'obra exiliada és molt alta. Per poder sortit de l'internament en els camps de concentració, descartada la Legió francesa, decideix enrolar-se en les Companyies de Treballadors Estrangers de l'Exèrcit francès, fent de cuiner en un batalló de treballadors estrangers que feien treball de fortificació de la línea Maginot, al departament de Moselle (Lorena, Gran Est). 

Esclata la Segona Guerra Mundial interimperialista i amb l'Ocupació l'Exèrcit alemany el fa presoner en el lloc de treball de la línia Maginot i, amb el número 7461, es portat a Alemanya en el camp de tria de presoners Stalag 140. Com el govern franquista rebutja considerar de nacionalitat espanyola aquests treballadors de l'Exèrcit francès, es qualificat d'apàtrida i traslladat al camp de Mauthausen (Alta Àustria, Áustria), primer de concentració i més endavant d'extermini nazi, on el feia treball d'esclau a les pedreres i obres d'edificació. 

El novembre de 1943 va ser traslladat del camp de Mauthausen a Ebensee (Alta Àustria, Áustria) per a la construcció de túnels per construir-hi fàbriques subterrànies dels projectils V2, a la part sud del llac Traunsee, lloc turístic. Els V2 eren obra de l'oficial de les Waffen-SS Wernher Von Braun. Els V2 el setembre de 1944 es van llançar contra la ciutat de Londres (Anglaterra) i la d'Anvers (Flandes). Els camps de treball van rebre els noms secrets de Zement, on va estar internat Miquel Costa Saló, Kalksteinwerke i Solvey. Les dures condicions de treball van provocar 8745 morts. L'abril de 1945 hi havia 18437 presoners.  

El març de 1944 ell va resultar ferit en una cama quan treballava de paleta i els SS van considerar que no estava apte pel treball, essent víctima d'una injecció de gasolina que li provocà la mort. Segons el Comitè Internacional de la Creu Roja va morir el 27 de març de 1944 al camp Zement, depenent del de Mauthausen. 

Els seus cunyats Rafel i Joaquim Torres Bofill, també exiliats el febrer de 1939, van ser militants de la CNT-AIT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El seu únic nét, Miquel-Dídac Piñero Costa, és militant anarquista des dels 15 anys, en 1966.