Necrològica de Vicent Borillo Mezquita apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de juny de 1980
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 2 d'octubre de 1906 neix a Vila-real (Plana Baixa) l'anarcosindicalista Vicent Borillo Mezquita
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà amb la seva companya Eulalia Blanco i el seu fill Mario, la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier
Vicent Borillo Mezquita: El 2 d'octubre de 1906 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Borillo Mezquita --el primer llinatge citat a vegades erròniament com Borrillo o Burillo--, conegut com Vicentet. El seu pare es deia Vicent Borillo i la seva mare, Carmen Mezquita.
Quan era molt jove emigrà amb la seva família al Principat de Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès Nord).
Perseguit pels pistolers del Sindicat Lliure, durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, en 1927, formà part, amb Joan Arqué Bover, del clandestí Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), ubicat a Badalona. Aleshores, hagué d'exiliar-se a l'hexàgon francès, però retornà abans de la instauració de la República del 14 d'Abril de 1931.
En 1930 fou un dels reorganitzadors del Sindicat de la Construcció de Badalona de la CNT-AIT i amb Antonio Leal s'encarregà de legalitzar la Confederació Regional del Treball de Catalunya la CNT.
Entre 1930 i 1937 col·laborà en Unión Petrolífera i entre 1931 i 1932 fou redactor de La Colmena Obrera de Badalona.
Durant els anys republicans treballà de soldador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA).
El setembre de 1932 representà, amb Ramon Bach, la Regional Catalana en el II Congrés de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT-AIT que se celebrà a Madrid (Madrid, Castella la Nova), congrés que presidí.
Durant la revolució col·lectivista autogestionària a Catalunya, «Ràdio Badalona» passà a anomenar-se «Radio CNT-FAI» i la CNT-AIT aportà 30.000 pessetes per a millorar l'emissora amb material que ell va portar de territori francès.
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà amb la seva companya Eulalia Blanco i el seu fill Mario, la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier.
A l'exili francès tingué dues criatures més, Ester i Oscar.
Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista, i fins la seva jubilació en 1972, va fer feina com a soldador especialitzat d'una companyia estatal francesa dedicada a la recerca de gas i de petroli i per aquest motiu treballà arreu de l'hexàgon francès i del desert algerià. Una vegada tornà jubilat d'Algèria s'instal·là amb la seva companya a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània), tot fent viatges a Badalona i tasques militants.
El maig de 1945 formà part de la ponència del Primer Congrés del Moviment Llibertari Espanyol-CNT (MLE-CNT) que se celebrà a París (Illa de França).
Més endavant, a Tolosa de Llenguadoc () ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT-AIT i en el Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
El 29 de febrer de 1976 participà en l'assemblea clandestina de reorganització de la CNT a Catalunya que se celebrà al barri barceloní de Sants.
El juliol de 1977 participà en les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona i publicà una crònica al setmanari cenetista tolosà Espoir, dirigit per Federica Montseny, sobre un debat al Saló Diana, on també esmentà la posició revolucionària pública que mantingué un militant de la Federació Catalana de la FAI, que havia estat detingut i torturat a la prefectura de Via Laietana arrel de les detencions en la Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica de finals de gener d'aquell any a Barcelona, a l'inici de l'estat d'excepció espanyol decretat pel govern de Suárez i Martín Villa.
Durant la seva vida militant col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Vía Libre i altres.
Després d'un any malalt, Vicent Borillo Mezquita va morir el 24 d'abril de 1980 al seu domicili de Tolosa de Llenguadoc, Occitània) i fou inhumat l'endemà al cementiri de Marçan (Gers, Occitània).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada