Tribuna Lliure

TRIBUNA LLIURE 

Reproduïm aquest escric, publicat al blog La Sal Escalenca, davant l'interès d'aquesta opinió realista sobre la deriva de la població de l'Escala, igual que altres municipis de la Costa Brava, molt agredida per l'especulació immobiliària del sistema hegemònic, i que provoca una deriva ideològica neoliberal sigui econòmica com política o social del propi electorat a nivell municipal, amb governs locals del tot indesitjables i cada vegada pitjors de dolents.  

En el cas de l'Escala les convocatòries de la transversal interclassista ANC havien tingut una gran acceptació nacionalista petit burgesa. En canvi, a l'hora de fer una cremada de fotos del Borbó, la participació no va sobrepassar gaire més que la cantada setmanal de la gent solidària republicana independentista Coral Groga, mentre aquesta petita burgesia botiguera i empresarial, molt espantada davant de la propera ofensiva popular d'alliberament nacional i ruptura democràtica amb el règim postfranquista monàrquic del 78, que votava CiU no es presentà a la plaça de l'Ajuntament, com arreu, ahir dijous a les vuit dels vespre.  

En aquest sentit la gent que selecciona notícies i escrits pel blog Nord-est llibertari ha triat aquest escrit penjat a La Sal Escalenca. Ens hi adherim. El mateix pensem fer en altres escrits de municipis de la Costa Brava i l'Alt Maresme.  

L'Escala ja no és l'Escala 

[https://lasalescalenca.wordpress.com/l-escala-ja-no-es-lescala/] 

De fet l'Escala no ha sigut mai l'Escala sinó les Escales. Ja des de l'època clàssica era Emporiae, en plural.  

Ara mateix hi tenim gent amb quatre cognoms d'aquí, gent amb cognoms del sud, del nord, de l'est i de mes enllà de l'Oceà, i també barrejats. Però també des d'aquells temps hi ha hagut una Escala de comerciants i una compradora, una estafadora i una enganyada, de colonitzadors i colonitzada, una de vencedors i venuts i una de vençuts, una de perdedors i un altra de guanyadors i oportunistes, de terratinents i treballadores, de feixistes i d'anarquistes. Hi ha hagut gent que pagava per la feina que feia i persones que vivien de les seves rendes, moltes heretades, dedicant el seu temps lliure a descriure -amb molt d'estil i vocabulari, però no sense cert maternalisme co--ndescendent- la misèria de la gent pobre que coneixia tan be ja era la seva pròpia família qui, amb d'altres, la generava. 

Una Escala on la gent pobre venia els seus hortets i vinyes per fer-se una casa mínimament confortable i una altra oportunista que comprava per especular i enriquir-se o simplement per poder espoliar els cementiris grecs i fer-se col·leccions de tresors antics o regalar antiguitats a les seves amistats. Una que menjava vedella amb coberts de plata i una altra que menjava amb cullera de fusta suquet de peix de raballa amb alguna patata bullida per emplenar. 

Si patrimoni cultural es pogués definir com la memòria d'un poble, aquestes realitats haurien de ser la nostra i hauria d'estar conformada pel testimoni d'aquestes dualitats. Però davant d'una gent que reivindica les lluites per la dignitat -i la memòria completa-, hi ha una Escala -un nucli dur, tancat i poderós- que s'avergonyeix dels seus orígens humils, que voldria esborrar aquesta memòria alhora que enalteix només la contraria. Així esborren sense pudor ni registre els testimonis materials d'aquella altra Escala. El seu record, com làpides en un cementiri, va quedant relegat a uns cartells descolorits amb fotografies: "aquí jau el que va ser…", "on ara veieu aquest Exin-Castillos hi hagué la Casa Gran", "sota aquesta casa estaven els jardins de la Creu", "aquí hi havia la Platja de les Barques", "sota aquest xalet hi havia una muralla romana", "sota aquest altre un mausoleu romà", "sota la bardissa una església medieval", "sota aquests apartaments adotzenats un xalet modernista, darrer testimoni del primer turisme residencial", "allà el testimoni i fonaments de les primeres botigues de pescadors que hem eliminat sense deixar rastre…" 

Una Escala que encara creu, com abans, que les ruïnes d'Empúries són la ruïna de l'Escala i que tingué la complicitat d'alcaldes malgrat que eren il·lustrats i assabentats de la Història (completa i en majúscules). On són avui les persones que havien de guardar el patrimoni i la Història? La majúscula i la minúscula? Quina visió romàntica ens inventen per substituir la realitat d'aquesta darrera història? Quines representacions per a turistes promouen, versió ajornada dels "zoològics humans" de Paris o Berlín del segle XIX i començaments del XX, on els indígenes fan un teatre per a turistes, representant per una estona una visió romàntica d'una vida que els mateixos organitzadors i visitants han fet i van fent desaparèixer?. 

En els noms de carrers i places tenim memòria de prohoms (i d'una pro-dona de pseudònim masculí), d'artistos famosos i no tant famosos. Fins i tot alguns carrers s'han distingit amb noms d'emperadors genocides, entre els quals Neró, pioner de l'especulació urbanística amb la seva iniciativa de cremar Roma. Només trobem a faltar el nom de Tètric (emperador del segle III). Cap nom que recordi altra mena de personatges clàssics, filòsofs com Plató, sàvies com Hipàtia, o escriptors com Homer o Safo. Només tenim el nom d'algun carrer i una placeta amb un bust arraconat que recorda l'altra Escala, la de la gent humil, la de la gent anònima i treballadora. Mentre escric això a casa, sento de fons la fressa dels enderrocs de la memòria, la de la construcció de l'oblit. 

J. Escalera