Marcelino Esteban Valero
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 7 d'octubre de 1903 neix a Godos (Torrecilla del Rebollar, Jiloca) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Marcelino Esteban Valero
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà amb el grup d'Agustín Remiro Manero la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració de Maseras i, després, al de Vernet d'Arièja. Traslladat a Sant Pau de Fenollet, més tard va ser enviat al camp de concentració de Récébédou per a l'internament de jueus i refugiats de nacionalitat espanyola Marcelino Esteban Valero: El 7 d'octubre de 1903 neix a Godos (Torrecilla del Rebollar, Jiloca, Teruel, Aragó) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Marcelino Esteban Valero --a vegades el segon llinatge citat erròniament com Valera--. El seu pare es deia Pedro Esteban i la seva mare, Dolores Valero.
Fuster i ebenista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan era aprenent del seu ofici.
A començament dels anys vint dels segle XX era secretari del Sindicat de la Fusta de Saragossa (Saragossa, Aragó) de la CNT.
En 1924, quan les autoritats clausuraren els locals confederals i detingueren els secretaris dels sindicats de la CNT, aconseguí escapar de l'arrest.
En 1931 fou un dels animadors, amb Domingo Pascual, de les lluites sindicals portades a terme pel Sindicat de la Fusta confederal.
El maig de 1931, quan les Joventuts Republicanes Aragoneses (JRA) prengueren el nom de Joventuts Revolucionàries Aragoneses (JRA) i s'integraren més tard en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en va se nomenat president.
El juliol de 1931 participa activament en la vaga de Telefònica. L'1 de setembre de 1931, arran d'una acció contra uns esquirols, va ser detingut després d'haver estat sorprès al Paseo de la Independencia de Saragossa tallant els fils telefònics que s'acabaven de reparar. La mort d'un vaguista assassinat per la Guàrdia Civil que protegia els esquirols, va provocar una crida a la vaga general a Saragossa convocada per la CNT-AIT amb el suport de la Unió General de Treballadors (UGT).
Un cop lliure, tornà a la feina als tallers Avenia.
En aquests anys fou assidu de la penya «Salduba».
El setembre de 1932 presidí l'assemblea plenària del Sindicat de la Fusta on es van debatre els acords presos pel Ple de Sindicats de la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT-AIT.
Entre octubre i desembre de 1933 fou tresorer del Comitè Nacional de la CNT-AIT, aleshores amb la seu a Saragossa.
Quan la insurrecció comunista llibertària de desembre de 1933 va ser detingut a Saragossa i traslladat a la presó d'Iruña (Iruñerria, Nafarroa, Euskal Herria).
El juny de 1934 va ser arrestat de nou a Saragossa en una agafada policíaca que va detenir més de cinquanta companys.
A començament de 1936, quan la vaga de 36 dies del sector de la fusta, organitzà l'enviament d'infants de vaguistes a diverses poblacions. Cap al final d'aquesta vaga, va ser detingut en una reunió celebrada en un bosc a la riba de l'Ebre i va ser empresonat.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i la caiguda de Saragossa a mans rebels, aconseguí fugir de la ciutat el gener de 1937, juntament amb Miguel Abós Serena i José Hipólito Melero Sanjuán. Tots tres van ser considerats pels companys confederals com els principals responsables de la caiguda de Saragossa a mans franquistes i portats pel Consell d'Aragó davant un Tribunal Popular reunit el 31 de gener de 1937 a Alcañís (Bajo Aragón, Teruel, Aragó). Acusats sobretot per Miguel Chueca Cuartero de connivència amb l'enemic, aconseguiren per només un vot salvar-se de la pena de mort i van ser condemnats per «traïció» a treballs forçats al camp de Valmuel a Alcañís.
El juliol de 1937 van ser alliberats pel Consell d'Aragó i amb José Hipólito Melero Sanjuán s'integrà en la col·lectivitat de Lo Mas de las Matas (Bajo Aragón, Teruel, Aragó), la qual posteriorment presidí.
En 1938 fou membre del «Batalló de Metralladores C», unitat formada per Agustín Remiro Manero encarregada de missions d'intel·ligència i de sabotatges a zona franquista, doncs enfonsat el front i partit en dos el territori republicà en caure Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) a mans franquistes, va restar a zona catalana, on a petició del cap de l'Exèrcit de l'Est (Pérez) va accedir a formar i comandar el «Batalló de Metralladores C», compost per 470 homes, majoritàriament guerrillers i voluntaris aragonesos, i que va intervenir en nombroses accions especialment al fronts de Tremp (Pallars), Sort (Pallars Sobirà) i Balaguer (la Noguera) i del Vèrtex Esplà (Cap de Roques de Solduga, una muntanya de 1.533,8 metres d'altitud del terme municipal de Baix Pallars, dins de l'antic terme de Baén, en l'àmbit del poble de Solduga) l'estiu de 1938,
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà amb el grup d'Agustín Remiro Manero la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració --establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier—de Maseras (Arièja, Occitània) i, després, al de Vernet d'Arièja (Arièja, Occitània), on treballà especialment en l'habilitació dels barracons. Traslladat a Sant Pau de Fenollet (Fenolleda, Pirineu Oriental, Occitània), més tard va ser enviat al camp de concentració de Récébédou, creat el febrer de 1941 al sud de Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) per a l'internament de jueus i refugiats de nacionalitat espanyola, on treballà també en el condicionament dels barracons.
Posteriorment va ser enviat pels alemanys a fer feina a les fortificacions de la costa atlàntica.
El maig de 1943 aconseguí evadir-se i pogué arribar a Tolosa de Llenguadoc, on s'integrà en la Resistència i esdevingué agent d'enllaç del grup format per maquis de nacionalitat espanyola de l'anomenat «Batalló Roche».
En 1945, patint seriosos problemes d'asma, va ser ingressat a l'Hospital Varsovie de Tolosa de Lleguadoc i patí una operació d'estomac.
Pels problemes de salut no va poder seguint exercint la seva professió d'ebenista a Tolosa de Llenguadoc i s'instal·là a Savardun (Arièja, Cccitània), Occitània), on milità en la CNT-AIT en l'Exili.
Marcelino Esteban Valero va morir el 14 de gener de 1974 a l'Hôtel Dieu de Tolosa de Llenguadoc i fou inhumat el 2 de febrer al cementiri de Terre-Cabade d'aquesta ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada