Necrològica d'Eleuterio Miera Elizalde apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1967
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 12 d'octubre de 1889 neix a Santander l'anarquista i anarcosindicalista Eleuterio Miera Elizalde
Militant de la FAI i desplaçat al Principat de Catalunya, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental
Eleuterio Miera Elizalde: El 12 d'octubre de 1889 neix a Santander (Cantàbria) l'anarquista i anarcosindicalista Eleuterio Miera Elizalde, conegut com Terio. El seu pare es deia Celedonio Miera i la seva mare, Serafina Elizalde.
De jove treballà de crupier. El 2 de novembre de 1924 va ser detingut després de trobar la policia al seu domicili, al número 6 del carrer San Simón de Santander, 84 flascons (més de quatre quilos) d'una substància blanca etiquetada com a cocaïna, la partida més important confiscada per les autoritats fins aleshores a la Península, quan les anàlisis posteriors efectuats per la Delegació de Farmàcia demostraren que en realitat es tractava d'àcid bòric.
Més tard es guanyà la vida de viatjant i representant de vins i de licors per compte pròpia, fet pel qual no es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), però si va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
En 1936 regentava el Bar La Zanguina, al carrer Martillo de Santander.
Durant la Guerra Civil ocupà càrrecs de responsabilitat dins de la CNT-AIT.
El 8 de setembre de 1936, amb Sinforiano Sisniega i Casimiro Pérez, confiscaren la fàbrica de formatges i de mantegues («Granja Agrícola Quirós») dels monjos de la badia trapenca de Santa María de Viaceli de Cóbreces (Alfoz de Lloredo, Cantàbria), la qual dirigí en nom del Sindicat Agrícola Muntanyès (SAM).
Desplaçat al Principat de Catalunya, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental.
Paral·lelament, les autoritats franquistes l'obriren un expedient de responsabilitats polítiques, però el gener de 1946 aquest expedient va ser sobresegut.
En el exili s'establí a Pontaillac, veïnat partit entre els termes municipals de Royan i Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, Nova Aquitània), on treballà de pintor d'automòbils i milità en la Federació Local de la CNT-AIT en l'Exili de Royan així com a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
Un cop jubilat, es guanyà la vida treballant en un hort. La seva companya fou Otilia Álamo.
El 15 de febrer de 1967 Eleuterio Miera Elizalde va caure malalt, restà en coma i el 21 de febrer de 1967 va morir a l'Hospital Malakoff de Royan, essent inhumat tres dies després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada