Nord-est Llibertari: Alejandro Blanco Muñoz

dilluns, 5 d’octubre del 2020

Alejandro Blanco Muñoz

Necrològica d'Alejandro Blanco Muñoz apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 30 de març de 1969

Necrològica d'Alejandro Blanco Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de març de 1969

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 5 d'octubre de 1906 neix a Nuévalos (Alto Jalón) l'anarcosindicalista Alejandro Blanco Muñoz

Destacat militant de la CNT-AIT, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier

Alejandro Blanco Muñoz: El 5 d'octubre de 1906 neix a Nuévalos (Comunidad de Calatayud, Alto Jalón, Saragossa, Aragó) --algunes fonts citen erròniament Calatayud (Comunidad de Calatayud Saragossa, Aragó)-- l'anarcosindicalista Alejandro Blanco Muñoz. El seu pare es deia Eustaquio Blanco i la seva mare, Cecilia Muñoz.

Emigrat a Madrid (Madrid, Castella la Nova) treballà de paleta i en els anys trenta del segle XX fou un dels militants del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) de Madrid més destacats.

Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies confederals i combaté al front de Guadalajara (La Alcarria, Castella la Nova).

Després de la militarització de les milícies, el juny de 1938, va ser nomenat capità de la 72 Brigada Mixta de la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola.

Replegat al Principat de Catalunya, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier.

Durant l'Ocupació alemanya va ser enviat a treballar pels nazis a Bedarius (Erau, Occitània), on en 1943 participà en la reorganització clandestina de la CNT (Agrupación Confederal).

Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT-AIT en l'Exili de Bedarius.

Alejandro Blanco Muñoz el 14 de febrer de 1969 al seu domicili de Bedarius.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...