Àngel Palerm Vich

Àngel Palerm Vich durant la seva estada a Washington

 

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

L'11 de setembre de 1917 neix a Eivissa l'anarquista i anarcosindicalista, i després un temps al PSUC, i més tard, declarat contrari als stalinistes destaca com antropòleg, etnòleg i historiador, Àngel Palerm Vich 

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí l'internament en un camp de concentració, dels establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier 

Àngel Palerm Vich: L'11 de setembre de 1917 neix a Eivissa (Eivissa, Pitiüses, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista, i després un temps del PSUC, amb el que trencà per la seva oposició als stalinistes, i més tard destacat antropòleg, etnòleg i historiador, Àngel Palerm Vich. Fou el tercer de quatre germans, tots homes. El seu pare, Antoni Palerm, i la seva mare, Maria Sofia Vich, eren petits comerciants i industrials força catòlics.  

En 1928 entrà a l'escola elemental, on aprengué el castellà, i després realitzà el batxillerat.  

Quan era estudiant participà en l'Associació Professional d'Estudiants Eivissencs (APEI), que el relacionà amb joves de Barcelona i de Madrid.  

També freqüentà mariners que havien viatjat arreu del món i militants anarcosindicalistes catalans.  

En 1933, quan encara estudiava, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i, dos anys després, fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries d'Eivissa.  

Durant els anys republicans col·laborà en el periòdic Cultura Obrera, sota el pseudònim Ángelo, en Emancipación i en Masas.  

Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma (Mallorca, Illes Balears) per un article publicat en Emancipación.  

El maig de 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d'Eivissa i pel d'Oficis Varis de Formentera (Formentera, Pitiüses, Illes Balears) al Segon Congrés Extraordinari de la CNT celebrat a Saragossa (Saragossa, Aragó). Poc després intervingué en tasques propagandístiques i d'organització confederals a Aragó.  

Tornat a Eivissa, participà activament en la preparació de la vaga de la fàbrica de Can Ventosa, que tingué lloc a l'illa pocs dies abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936. Quan aquest s'engegà, d'antuvi es va amagar, però fou detingut aviat i empresonat al castell d'Eivissa.  

Alliberat arran de l'ocupació republicana de l'illa, fou nomenat membre del Comitè Antifeixista.  

Col·laborà, amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en l'edició eivissenca de Cultura Obrera.  

El 12 d'agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya l'obtenció de provisions i la incorporació d'Eivissa i de Formentera al Principat de Catalunya.  

Poc després, passà a Menorca (Menorca, Illes Balears), on intentà incorporar-se a l'expedició republicana a Mallorca (Mallorca, Illes Balears).  

Després marxà a la Península, s'allistà en l'Exèrcit Popular de la República Espanyola i va combatre a Andalusia, Aragó i Catalunya --fou ferit en diverses ocasions--.  

A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista «Indeseables», grup que ja existia a Eivissa, i demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona.  

Després de les «Jornades de Maig de 1937», convençut que calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT-AIT i s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), adoptant la disciplina militar stalinista i, per la qual cosa, fou nomenat comandant en cap de l'Estat Major de la Brigada Garibaldi.  

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí l'internament en un camp de concentració, dels establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. 

El juliol de 1939 s'embarcà cap a Mèxic, juntament amb el seu germà Joan Antoni (Nito), també militant del PSUC, i arribà a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el 7 d'agost d'aquell any.  

Ocupà càrrecs en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), com ara el de membre de la delegació d'Amèrica de la Comissió Executiva, i fou redactor en cap de diverses publicacions stalinistes (Joventud de Espanya, La Lucha de la Juventud i Presencia).  

Mantingué estrets contactes amb el Partit Comunista Mexicà (PCM).  

En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana.  

Es casà amb l'antropòloga Carmen Viqueira.  

En 1945, crític amb la línia oficial stalinista del PSUC i del Partit Comunista d'Espanya (PCE) --blasmà contra l'afusellament de brigadistes internacionals en arribar als països controlats pels partits stalinistes i mostrà la seva disconformitat amb la política interclassista de la Unió Nacional Espanyola (UNE)--, fou expulsat de les JSU/PSUC i se li va intentar implicar en l'assassinat de Lev Trockij.  

Aleshores abandonà la política activa i, a partir de 1946, es dedicà a la història i a l'antropologia a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM).  

En 1952 s'instal·là als Estats Units i es convertí en especialista en ciències socials.  

Treballà a Washington (EEUUAA) en l'Organitzaciódels Estats Americans, especialment com a editor de revistes científiques, i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana.  

En 1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo, retornà a Mèxic, on va fer de professor en diverses universitats i centres d'investigació d'història i d'antropologia cultural.  

Realitzà treballs de camp a Guatemala, Perú, Israel i, sobretot, a Mèxic.  

És autor de nombrosos llibres científics, com ara Voz de alarma a nuestra generación. Una posición frente a los problemas actuales de la juventud de Espanya (1945), The irrigation civilizations (1954, amb J. Steward i K. Wittfogel), Studies in human ecology (1957, amb E. Wolf i L. Krader), Observaciones sobre la reforma agraria en Italia (1962), Observaciones sobre el desarrollo agrario en Israel (1964), Planificación regional (1965), Introducción a la teoría etnológica (1967), Observaciones sobre la planificación regional (1967), Obras hidráulicas prehispánicas en els sistema lacustre del Valle de México (1973), Agricultura y sociedad en Mesoamérica (1974), Historia de la etnología (1974-1977), Modos de producción y formaciones socieconómicas (1976), Antropología y marxismo (1980), América precolonial (1984), México prehispánico. Ensayos sobre evolución y ecología (1990, pòstum) i alguns altres.  

Àngel Palerm Vich va morir el 10 de juny de 1980 a la Ciutat de Mèxic.  

Actualment existeix la «Càtedra Àngel Palerm» dedicada a l'antropologia mexicana.