Oreste Antonio Maria Ristori

Fotografia d'Oreste Ristori de la fitxa policíaca brasilera (São Paulo, 1911)

 

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 12 d'agost de 1874 neix al llogaret de Pino (San Miniato, Pia) el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori 

Arribant en 1936 a Empoli, marxà al Principat de Catalunya, passant la frontera del Pirineu Oriental, per participar en la revolució col·lectivista autogestionària --des de la seva òptica llibertària-- que s'hi estava produint, encara que, per la seva coixesa d'un accident no pogué lluitar als fronts de guerra, realitzant tasques periodístiques i al·locucions radiofòniques. L'1 de gener de 1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de Barcelona. I en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental 

Oreste Ristori: El 12 d'agost de 1874 neix al llogaret de Pino (San Miniato, Pia, Toscana) el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori, conegut sota el pseudònim Bicudo. El seu pare, Egisto Ristori, feia de pastor d'ovelles i la seva mare, Massima Gracci, realitzava petites tasques rurals. Aviat, buscant millors condicions de vida, la família es traslladà a la ciutat d'Empoli (Ciutat metropolitana de Florència, Toscana), on cap al 1880 nasqué la seva germana Linda.  

En plena crisi econòmica i enmig dels típics enfrontaments de classe, començà a militar en grups anarquistes i il·legalistes.  

En 1891 es va veure involucrat en l'incendi de l'oficina de recaptació municipal d'Empoli, lloc on es reunien els imposts guardat per ser enviats al Govern central, enmig d'una campanya contra la recaptació impositiva del rei Humbert I d'Itàlia. Jutjat per aquest fet, fou absolt per manca de proves, però va ser reconegut culpable d'«associació per a delinquir» i condemnat a la deportació. A partir d'aquest moment passarà per les colònies penitenciàries d'Ustica (Palerm, Sicília), Ponça (Illes Poncianes Latina, Laci), Porto Ercole (Monte Argentario, Grosseto, Toscana) i Illes Tremiti (Foggia, Pullia), on conegué nombrosos presos polítics i començà a escriure per a la premsa anarquista, sobretot explicant la vida dels presos deportats.  

Després d'un intent frustrat de fuga cap a l'hexàgon francès, un cop repatriat per força decideix abandonar Itàlia i s'embarca clandestinament i sense passaport cap a Sudamèrica. En 1902 arriba a Buenos Aires, on fou rebut per companys anarquistes. Però l'any següent, per les seves activitats llibertàries, les autoritats argentines el repatriaren com a «persona non grata».  

Durant la primera escala del camí de tornada, a Montevideo (Montevideo, Uruguai), aconseguí fugir. A aquesta ciutat conegué en una festa anarquista Mercedes Gomes, l'amor de la seva vida.  

En 1904 fou detingut de bell nou i deportat al seu país, però en aquesta ocasió pogué fugir del vaixell perquè uns companys l'esperaven en una barca.  

Instal·lat a São Paulo (Regió Metropolitana de São Paulo, São Paulo, Brasil), publicà el setmanari anarquista en llengua italiana La Battaglia (1904-1913), on col·laboraren Alessandro Cerchiai, Angelo Bandoni, Tobia Boni i Gigi Damiani, entre d'altres, i que ràpidament s'especialitzà a criticar l'explotació dels obrers dels cafetars i a realitzar una intensa campanya contra la immigració al Brasil. També en les seves pàgines atacà l'Església catòlica brasilera a causa de l'escandalós cas de pedofília i d'homicidi de la nena Idalina, desapareguda de l'Orfenat Cristóvão Colombo de São Paulo.  

En 1906 la redacció de La Battaglia fou assaltada per la policia.  

En 1912 deixà la redacció de la revista a mans de Gigi Damiani i amb la seva companya marxà --ell sota el nom de Cesar Montemayor-- a Buenos Aires, on fundà, en 1917, la revista satírica El Burro. Semanario anticlerical ilustrado, que tingué un gran èxit i una enorme tirada (40.000 exemplars), i que va estar finançada amb els 2.000 reis que havia expropiat quan treballava de químic en l'empresa Johnson de Rio de Janeiro (Àrea metropolitana de Rio de Janeiro, de Rio de Janeiro, Brasil).  

En 1919 fou detingut de bell nou i obligat a retornar cap a Itàlia. En aquesta ocasió també fugirà llançant-se del vaixell a una barca, però en la caiguda es fracturarà una cama, quedant coix la resta de la seva vida.  

Fins al 1922 visqué a Montevideo, any en el qual retornà a São Paulo, apartant-se una mica de la militància activa, encara que col·laborà en els periòdics L'Alba Rossa i Manifesto Comunista, on mostrà l'opinió dels anarquistes contrària a la política autoritària leninista i la Nova Política Econòmica russa. Sempre lluità frontalment contra el govern de Getúlio Vargas.  

En aquesta època incentivà la creació de l'Escola Moderna segons els criteris pedagògics del català Francesc Ferrer i Guàrdia, creant diversos d'aquests centres escolars a l'Estat de São Paulo.  

També fou mentor literari de la futura escriptora Zélia Gattai i promogué una tertúlia política al Cafè Guaraní, a la Rua Quinze, on participaren nombrosos intel·lectuals i llibertaris (Antonio Piccarolo, Paolo Mazzoldi, Alessandro Cerchiai, Gigi Damiani i alguns altres).  

A mitjans dels anys trenta del segle XX participà amb campanyes contra la guerra d'Abissínia i d'Etiòpia en el Comitè Antibel·licista i Antifeixista, per la qual cosa fou fitxat per la policia política com a «militant comunista».  

El desembre de 1935 fou detingut per fer una conferència en la Lliga Antifeixista i se li assignà la residència a São Paulo.  

En 1936 fou novament detingut i, requerit per la policia feixista italiana, deportat a Gènova (Rivëa de Levante, Ligúria), deixant la seva companya a Sudamèrica.  

Després una breu estada a Empoli, marxà al Principat de Catalunya, passant la frontera del Pirineu Oriental, per participar en la revolució col·lectivista autogestionària --des de la seva òptica llibertària-- que s'hi estava produint, encara que, per la seva coixesa no pogué lluitar als fronts de guerra, realitzant tasques periodístiques i al·locucions radiofòniques. L'1 de gener de 1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de Barcelona.  

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental.  

Visqué en territori francès fins al maig de 1940, quan el govern feixista de Vichy el deportà a Itàlia.  

Després d'un període d'empresonament, se li assignà la residència a Florència (Ciutat metropolitana de Florència, Toscana), però finalment la policia feixista l'obligà a retornà a Empoli, on va viure una temporada a la pensió Maggino, al costat del restaurant Il Canto Ghibellino, lloc de reunió de llibertaris.  

Més tard es traslladà al barri Spicchio-Sovigliana de Vinci (Ciutat metropolitana de Florència, Toscana), on va fer feina en un taller d'ampliacions fotogràfiques.  

En aquests anys no s'implicà massa en el moviment, ja que estava vigilat constantment. Però el 25 de juliol de 1943, amb la caiguda de Mussolini, fou un dels principals organitzadors de les manifestacions il·legals que es produïren a la ciutat. Immediatament detingut juntament al seu company Asterio Corti, quan el portaven a la comissaria es revelà contra el comandant de la Policia. Tancat a la presó florentina de Le Murate, fou acusat de injúries a un oficial públic. La matinada del 2 de desembre de 1943 fou agafat per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència), on, juntament amb altres quatre companys, fou afusellat, ell amb la pipa a la boca i cantant La Internacional. Es tractava d'una represàlia per venjar l'execució del coronel Gobbi, alt jerarca feixista, portada a cap per un grup partisà de gappisti, militants del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica).  

Oreste Ristori és una figura gairebé llegendària al Brasil, on una plaça de São Paulo porta el seu nom.  

En 2002 Carlo Romani publicà la biografia Oreste Ristori. Uma aventura anarquista.