René André Böesiger, dit Bösiger

André Bösiger

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 22 de juliol de 1913 neix a Perrefitte (Jura de Berna) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista René André Boesiger, més conegut com André Bösiger

René André Böesiger, dit Bösiger: El 22 de juliol de 1913 neix a Perrefitte (Jura de Berna, Suïssa) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista André Boesiger, més conegut com André Bösiger.

En 1927 assistí a Moutier (Jura de Berna, Suïssa) a la seva primera manifestació i aquest acte a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti li va deixar profundament impressionat.

Amb 13 anys abandonà l'escola i, després de treballar a diverses granges del Jura i de barallar-se amb el seu cap de l'empresa Tornos a Moutier, en 1928 s'instal·là a Ginebra (Romandia, Arpitània, Suïssa).

D'antuvi treballà com a descarregador a l'estació del ferrocarril de la ciutat i a partir del juny de 1929 com a obrer de la construcció.

S'afilià a la Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment (FOBB, Federació d'Obrers de la Fusta i de la Construcció) i al seu grup de tendència anarcosindicalista: la Ligue d'Action du Bâtiment (LAB, Lliga d'Acció de la Construcció), on va fer amistat amb altres anarquistes, com Luigi Bertoni i Lucien Tronchet. La LAB, una mena de «braç armat» o de «nucli dur» de la FOBB, reivindicava el mètodes del sindicalisme revolucionari, com ara el sabotatge, l'acció directa, l'i·legalisme contra la patronal i el suport mutu amb els desocupats acomiadats de la feina que no podien pagar els lloguers de casa seva.

També milità en el grup anarquista de Ginebra («Club Aurora»), que aleshores agrupava nombrosos militants anarquistes italians exiliats que fugien del feixisme.

En aquesta època col·laborà en el periòdic Le Réveil Anarchiste i participà en les activitats de la Libre Pensée, de la qual arribà a ser president.

El 9 de novembre de 1932 prengué part en la manifestació que aplegà al voltant de 6.000 persones per protestar contra la celebració a Ginebra d'un míting feixista organitzat pel periodista antisemita Georges Oltramare. En aquesta manifestació la policia es va veure desbordada i cridà l'Exèrcit suís el qual obrí foc davant la multitud. Segons el balanç oficial 13 persones moriren i 65 resultaren ferides de consideració. Melchior Allemann, son millor amic, resultà mortalment ferit d'un  tret a la cara.

En 1933 decidí votar el socialdemòcrata Léon Nicole per al Consell d'Estat. Va ser la primera i última vegada que ho va fer, completament decebut de la gestió del polític.

Arran dels fets de Ginebra de 1932 es declarà antimilitarista i quan va ser cridat a files es declarà insubmís a l'Exèrcit. Jutjat en 1934, va ser condemnant a dos mesos de presó i el desembre de 1935 a 15 mesos d'empresonament, a cinc anys de privació dels drets civils i a l'expulsió de l'Exèrcit, pena que purgà entre el 16 de gener de 1936 i el març de 1937 i que li ajudà a formar-se intel·lectualment.

El juny de 1937 va ser expulsat del cantó de Ginebra i passà la frontera. Després d'una temporada a Annemasse (Savouè d'Amont, Ôvèrgne Rôno-Arpes, Arpitània), fou dissuadit per L. Bertoni de marxar com a voluntari a fer la guerra, el qual considerà que seria més útil passant des de Suisse --per fer costat la revolució col·lectivista autogestionària dels Països Catalans i l'Aragó-- armes de contraban. amagades als camions de subministrament de roba i menjar, per a la Confederació Regional del Treball de Catalunya – Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) a traves del pas per la Catalunya Nord, A la població d'Annemasse hi havia el comerciant de fruita i verdura, Déturche, qui s'encarregava d'enviar els combois.

També es va fer càrrec d'enviar 120 orfes de guerra a la colònia italiana de Saint-Cergue (Vaud, Suïssa).

Per aquestes activitats solidàries antifeixistes fou expulsat de l'Estat francès al cap de pocs mesos, abans d'acabar l'any 1937.

En tornar a Suïssa va fer una crida a la mobilització general antifeixista i per aquest fet va ser condemnat a un mes de presó a Berna.

A causa de la Retirada republicana transpirinenca de febrer de 1939, acollí els exiliats que escapaven de la repressió franquista.

En 1940 entrà a treballar en la construcció de fortificacions fronteres davant el perill nazi i lluità contra les condicions laborals particularment difícils que van donar lloc a dures vagues.

El desembre de 1942 va ser novament expulsat de Ginebra. Acomiadat de la feina per «activitat sindicals» i inscrit en les llistes negres de la patronal, esdevingué caçador furtiu i contrabandista, activitat que li facilità l'avituallament de queviures i d'armes per als grups de maquis de la Resistència francesa durant l'Ocupació alemanya.

Durant la postguerra europea ajudà la resistència antifranquista.

En aquests anys es distancià del seu gran amic Lucien Tronchet que va incitar molts sindicalistes i anarquistes a militar com ell en el Partit Socialista Suís (PSS).

S'acostà a Gaston Leval quan aquest anarquista residí a Ginebra.

Durant la guerra colonial francesa d'Algèria, Bösiger continua les seves activitats de passador clandestí de frontera d'exiliats a causa del franquisme així com joves insubmisos i desertors francesos de la guerra algerina, com també militants algerians del Front de Libération Nationale (FLN), que tot sovint albergà i per qui trobava treball i aconseguia papers. Afirmava: «J'ai lutté pour la libération de la France de l'Occupation nazie, il était normal que j'aide les Algériens à se libérer de l'Occupation française».

Durant uns anys va estar molt vinculat a la Union des Groupes Anarchistes Communistes (UGAC), que havien entrat com a tendència a la Federació Anarquista (FA francesa) sintesista, amb Guy Bourgeois, participant a les reunions regionals entre Rôno-Arpes i Suissa, com també un temps amb militants de l'entorn de l'Alliance Ouvrière Anarchiste (AOA) de Raymond Beaulaton, ja que sempre va defensar la necessitat de reconstituir una Internacional llibertària i revolucionària. Aquestes posicions de diverses opcions llibertàries i anarcosindicalistes es repetien durant els anys seixanta del segle XX a nivell de la militància llibertària antifranquista Exili/Interior, segons el Maitron: per una banda, va donar suport actiu al sector de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que realitzava diverses accions directes, segrestos i atemptats, amb Octavio Alberola i altres militants del Grupo Primero de Mayo, mais aussi amb els cenetistes impulsors de l'Aliança Sindical Obrera (ASO), qui com Josep Cases (Sindicat de l'Espectacle de Barcelona) pensaven  reconstituir un moviment sindical llibertari pagant el preu d'unes aliances discutibles (la socialdemocràcia del MSC de Josep Pallach i SOC d'Unió Democràtica de Catalunya, i que a vegades varen ser molt agosarades com quan un sector d'aquests sindicalistes van fer en 1965 el pacte dels Cinc Punts (contra l'hegemonia del PSUC/PCE en el sector de les clandestines CCOO en els sindicats franquistes) amb la burocràcia del Sindicat Vertical del franquisme, en nom d'un suposat Comitè Nacional de la CNT, desvinculat del Moviment Llibertari Espanyol de CNT-AIT, FAI i FIJL. Unes relacions en dos extrems estratègics (Grupo Primero de Mayo, per una banda, i ASO, per l'altra, seguit del cincpuntisme) davant la dictadura franquista i les problemàtiques llibertàries mentre creixia la influència stalinista en el moviment obrer espanyol per mitjà de Comissions Obreres (CCOO), en gran part a causa del desprestigi de l'anarcosindicalisme que provocà el sector sindicalista del pacte dels Cinc Punts, que finalment no va servir per a res durant la Segona Restauració Borbònica a partir de les eleccions legislatives espanyoles de juny de 1977 i el règim constitucional imperant de 1978, que substituí els principis del Movimiento Nacional del partit únic totalitari de la FET y de las JONS.  

En 1957 participà en la fundació del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) a Ginebra, ajudant Pietro Ferrua, Jean-Pierre Conza i altres en la recopilació de llibres i documents.

Entre el gener de 1957 i el desembre de 1960 fou el gerent de la nova època de publicació bilingüe del periòdic Le Réveil Anarchiste / Il Risveglio Anarchico, que s'edità a Ginebra.

En 1970 publicà el periòdic Offensive, del qual només sortiren dos números.

En els anys setanta del segle XX col·laborà en la nova etapa de Il Réveil Anarchiste i en la revista anarquista italiana Ma!.

En aquests anys va fer costat el moviment okupa ginebrí.

Durant els anys vuitanta assumí la gestió de l'Hôtel-Cafe du Soleil, a Saignelégier (Jura, Suïssa) i participà en activitats anarquistes a Ginebra.

André Bösiger també era un militant actiu de la Libre Pensée.

En 1987 publicà amb Eugène Prono L'LAB, la Ligue d'Action du Bâtiment, reeditat en 2005 pel CIRA.

El 19 de juliol de 1990 va morí la seva segona esposa, Ruth Menckès (Coucou), també militant llibertària.

En els seus últims anys fou gerent de L'Affranchi, òrgan de la Secció Suïssa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i col·laborà en la Lliga Suïssa dels Drets de l'Home.

En 1992 publicà la seva autobiografia sota el títol Souvenirs d'un rebelle. 60 ans de luttes d'un libertaire jurassien i l'any següent el cineasta Bernard Baissat, amb la col·laboració d'Alexandre Skirda, que havia ajudat Bösiger en l'escriptura de les seves memòries, estrenà el documental André Bösiger. Libertaire jurassien, nou lliurament de la seva sèrie Écoutez...

El novembre de 2004 participà en el seu últim acte públic, una commemoració de la insurrecció algeriana, moment que aprofità per reafirmar vigorosament el seu anarquisme social.

André Bösiger va morir el 13 d'abril de 2005 a Ginebra i fou incinerat dies després.

Pòstumament, en 2008, el realitzador Daniel Künzi estrenà Anarchisme, mode d'emploi. André Bösiger, le dernier anarchiste? (1913-2005).