dimecres, 1 de juliol del 2020

Giulio Conte

Giulio Conte (1953)

Giulio Conte (1953)



MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

L'1 de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vicenza, Vèneto) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Conte

L'11 de setembre de 1936 marxà cap a Catalunya per fer costat la revolució col·lectivista passant per la frontera del Pirineu Oriental en direcció a Barcelona

Giulio Conte: L'1 de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vicenza, Vèneto) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone, Il Conte o Mario. El seu pare es deia Antonio Conte i la seva mare, Antonia Benacchio.

Després de fer els estudis elementals començà a treballar de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista, però després de l'escissió al partit de Liorna (Toscana), s'afilià al Cercle Juvenil Comunista.

En 1922, pressionat per la seva família, s'adherí al Partit Nacional Feixista (PNF) i prengué part en la «Marxa sobre Roma».

En 1923 començà a treballar a la fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova, Rivëa de Levante, Ligúria), però caigué malalt i en 1925 s'instal·là a Milà (Llombardia) i acabà venent llibres per a una editorial.

En aquesta època s'acostà a l'anarquisme social i al sindicalisme de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i Nicola Modugno.

A Torí (Piemont) treballà durant un temps a la fàbrica Michelin, però va ser acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista Negra» després de ser exclòs del PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista.

En 1926 retornà a Gènova, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el setembre s'exilià a Arpitània, instal·lant-se a Évian-les-Bainsk (Savouè d'Amont, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània), on desenvolupà una intensa activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una secció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home).

En 1928 la policia de fronteres el va inscriure com a «anarquista a vigilar».

En aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF, hagué de provar la seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de l'emigració italiana.

Un cop es reuní amb la seva companya, en 1930 s'instal·là a Anemâsse (Savouè d'Amont, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània) i continuà amb les seves activitats de propaganda anarquistes i antifeixistes.

El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista núm. 2 dels anarquistes italians i en aquesta època mantingué estretes relacions amb els companys llibertaris de Gènova. No obstant això, en 1935 la policia anotà que aleshores no desenvolupava una gran activitat propagandística. El gener de 1936 participà a Gènova en una reunió sobre les dificultats que patia el moviment anarquista a l'Estat francès presidida per Luigi Bertoni.

L'11 de setembre de 1936 marxà cap a Catalunya per fer costat la revolució col·lectivista passant per la frontera del Pirineu Oriental en direcció a Barcelona. Integrat al Gruppo Angelillo el 30 de setembre d'aquell any arriba al front de la plana d'Osca, concretament al Monte Pelado (Almudébar, La Violada, Plana de Uesca, Osca, Aragó), s'havia enrolat com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», estant envoltada la ciutat de Uesca (Plana de Uesca, Osca, Aragó) per tres columnes (d'uns 7000 milicians en total, a l'agost).

Caigué malalt al front i passat uns mesos retornà a Arpitània, on participà en el Comitè de Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri (Savouè, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini i Dante Armanetti.

Quan esclatà la Segona Guerra Mundial interimperialista, va ser internat al camp de concentració de Vernet d'Arièja (Arièja, Occitània) i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes.

Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys de presó i confinat a l'illa de Ventotene (Mar Tirreno, Isole Ponziane, Latina, Laci).

Amb la caiguda parcial del feixisme, el 26 de juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova on el 30 d'octubre de 1943 s'integrà, sota el nom de Mario, en la Resistència partisana en un comando de la VI Zona Operativa del Corpo Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat).

Greument malalt de tuberculosi, Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San Martino de Gènova.

En 2007 la seva néta Rossana Conte publicà la biografia Non era un uomo qualunque. Giulio Conte (1899-1954). 1a edició: Mario Chiarotto Editore - Edizioni EsseZeta-Areriegere (2007); segona edició:  Arterigere-Chiarotto Editore (gener de 2009).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada