Francisco Carrasquer Launed

Francisco Carrasquer Launed

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 30 de juliol de 1915 neix a Albalat de Cinca (Cinca Mitjà) l'intel·lectual anarquista Francisco Carrasquer Launed 

Després de participar en la campanya de Catalunya amb la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola, el 10 febrer de 1939, durant la Retirada republicana, creuà la frontera al Pirineu Oriental amb els últims combatents de la 26 Divisió (l'antiga «Columna Durruti» militaritzada i comandada per Ricard Sanz) passant pel pont internacional a Puigcerdà, en perfecta formació militar de la tropa, mentre una secció de soldats francesos els hi presentava armes d'honor, i tot passant la frontera per Llívia i la Guingueta d'Ix, patí el mateix destí que els seus companys de columna. Va ser internat a la Tur de Querol i al Fort de Montlluís i després tancat com els seus companys de la 26 Divisió al camp de concentració de Vernet d'Arièja, on restà set mesos, sortint-ne gràcies a que va ser reclamat per la Universitat de Nantes per a dictar classes com a lector 

Francisco Carrasquer Launed: El 30 de juliol de 1915 neix a Albalat de Cinca (Cinca Mitjà, Osca, Aragó) l'intel·lectual anarquista Francisco Carrasquer Launed. Fill de Félix Carrasquer Pueyo, petit terratinent i secretari de l'Ajuntament, del Jutjat i del Sindicat de Regs d'Albalat de Cinca, fou el setè de nou germans, dels quals sobrevisqueren cinc (Félix, Antonio, José, Francisco i Presentación), alguns dels quals arribaran a ser destacats militants anarquistes.  

En 1921 la seva mare, Presentació Launed Carrera, morí ofegada a la sèquia on havia anat a rentar la roba. El seu pare va contreure nou matrimoni amb Maria Alaiz de Pablo, germana de l'escriptor anarquista Felipe Alaiz de Pablo.  

Francisco Carrasquer va fer els estudis primaris al seu poble natal i amb 10 anys els continuà al Seminari de Lleida (Segrià, Terres de Ponent). Perduda la fe cristiana i el creure en déu, quatre anys després abandonà els estudis eclesiàstics i s'instal·là a Barcelona, on visqué la proclamació de la República.  

A Barcelona treballà en diverses feinetes (repartidor, meritori, passant, hortolà, ajudant de forner i alguns altres), però el seu pare el va anar a buscar i el retornà a Albalat de Cinca.  

Al seu poble natal treballà al camp i com a forner a la fleca del seu germà major Félix.  

En 1933, com en altres indrets, es proclamà el comunisme llibertari a la població, instigant la insurrecció proletària entre altres pel seu germà Félix. Fugint de la repressió governamentals els dos germans marxaren a Barcelona, on ja vivia el seu germà José.  

A Barcelona estudià el batxillerat a l'Institut Balmes, va fer de mestre a l'Ateneu de les Corts i participà amb els seus germans José i Félix en la creació de l'Escola Racionalista «Eliseu Reclus». És en aquesta època que entra a formar part del moviment llibertari català.  

Participà activament en la resposta proletària a Barcelona contra el cop d'Estat militar feixista de juliol de 1936, especialment en la presa de les casernes de Pedralbes, de la qual formà part del seu Consell Revolucionari, i de Cavalleria.  

En aquests dies evità el saqueig del convent dels Descalços, arrengant la gentada, amb la qual cosa salva les vides dels religiosos i les riqueses artístiques que hi havia.  

Després marxà al front al front d'Aragó, enquadrat en la «Columna Durruti», on aviat fou nomenat cap de Centúria, alhora que feia classes de primeres lletres als combatents.  

Amb la militarització republicana de les milícies proletàries, va anar a fer un curs de preparació a l'Escola Militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) i després va ser nomenat cap d'Estat Major de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola, l'antiga «Columna Durruti».  

Després de participar en la campanya de Catalunya amb la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola, el 10 febrer de 1939, durant la Retirada republicana, creuà la frontera al Pirineu Oriental amb els últims combatents de la 26 Divisió (l'antiga «Columna Durruti» militaritzada i comandada per Ricard Sanz) passant pel pont internacional a Puigcerdà (Baixa Cerdanya), en perfecta formació militar de la tropa, mentre una secció de soldats francesos els hi presentava armes d'honor, i tot passant la frontera per Llívia (Baixa Cerdanya) i la Guingueta d'Ix (Alta Cerdanya), patí el mateix destí que els seus companys de columna. Va ser internat a la Tur de Querol (Alta Cerdanya) i al Fort de Montlluís (Alt Conflent, Conflent) i després tancat com els seus companys de la 26 Divisió al camp de concentració de Vernet d'Arièja (Arieja, Occitània), on restà set mesos, sortint-ne gràcies a que va ser reclamat per la Universitat de Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira, Bretanya) per a dictar classes com a lector.  

Quan esclatà la Segona Guerra Mundial interimperialista hagué de treballar en diverses tasques, sobre tot agrícoles, a Pau (Pirineus Atlàntics, Bearn, Nova Aquitània), Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) i a indrets del País de Foix (Occitània).  

Perseguit pels nazis, en 1943 retornà al Principat de Catalunya, però va ser detingut a Sort (Pallars Sobirà) i tancat a la presó Model de Barcelona.  

Després de mig any de presó, va ser enviat forçosament al Marroc per a fer el servei militar obligatori, que durà tres anys, enquadrat en el Tabor Núm. 5 de Regulars.  

En tornar al Principat de Catalunya s'integrà, juntament amb el seu germà Félix, en la lluita clandestina i fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT vinculada al Subcomitè Nacional en l'Exterior) i delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD).  

El desembre de 1946 va ser detingut per redactar un manifest de l'ANFD, torturat i empresonat fins el juliol de 1947.  

Amb la llibertat condicional, aconseguí acabar el batxillerat en 1948.  

En 1949, per evitar el judici, passà clandestinament la frontera del Pirineu i estudià Psicologia a la Universitat de la Sorbona, a París (Illa de França), on tingué com a professors, entre altres, Piaget, Gurvitch i Merleau-Ponty.  

A París visqué amb Felipe Alaiz i sobrevisqué fent classes de castellà i de literatura, matèries de les quals acabà doctorant-se, i succeí, com a secretari de la Federació Universitària Espanyola (FUE) i delegat d'Interajuda Universitària, a José Martínez Guerricabeitia, cofundador de l'editorial Ruedo Ibérico, amb qui mantingué sempre una estreta amistat.  

En 1953 s'establí a Amsterdam (Països Baixos), on treballà a l'emissora internacional holandesa Radio Nederland Wereldomporoep, en la qual arribà a dictar més de 1.500 xerrades culturals.  

En aquests anys publicà poesies, realitzà nombroses traduccions i, un cop doctorat en Lletres i Literatura Espanyola, ensenyà durant 10 anys a la Universitat de Groninga (Països Baixos).  

En 1964 entrà com a professor a la Universitat de Leiden (Països Baixos), on romangué 18 anys.  

Als Països Baixos participà activament en la seva vida, on formà part de diverses entitats, com ara el Pen Club, la Societat d'Escriptors d'Holanda, la Societat d'Escriptors de Flandes, la Société Europeénne de la Culture i algunes altres.  

En 1980 rebé de mans de la regna Beatriu d'Holanda la distinció de Comanador de l'Ordre d'Oranje-Nassau, per la seva tasca de difusió de la cultura holandesa.  

Un 1985, un cop jubilat, retornà al Principat de Catalunya, i s'instal·là a Tàrrega (Urgell), localitat natal de la seva companya Maria Antònia Vidal Morera, desenvolupant una intensa tasca intel·lectual (premsa, col·loquis, conferències, cursos i altres).  

En 1985 rebé l'Encomanda de l'Ordre del Mèrit Civil per la seva tasca d'hispanista.  

Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Ajoblanco, Alazet, Andalán, Anthropos, Archipiélago, Bicicleta, El Bosque, Camp de l'Arpa, Canente, Cuadernos de Ruedo Ibérico, El Día de Aragón, España Libre, Frente Libertario, Ideas-Orto, Ínsula, La Lucerna, Molinos, Norte, La Nueva Era, Papeles de Son Armadans, Poesía de España, Polémica, La Razón, Revista de Accidente, Revista de Occidente, Ruta, Sin Embargo, Taifa, Trébede, Triunfo, Umbral, El Viejo Topo i moltes altres. A més d'aquestes, publicà i fundà nombroses publicacions periòdiques als Països Baixos, Alemanya, Bèlgica, Argentina, EUA i algun altre.  

Traduí de l'holandès nombrosos autors, com ara Stuiveling, Elssehot, Lucebert, Buning, Multatuli, Bon, Lehning, Willemse, Berg, Bodart, Gijsen, Kwant, Delfagaauw, Schillebeeckx, Haaren, Adolfs, Boost, Fens i altres, i realitzà diverses antologies de la poesia holandesa (Antología de poetas holandeses contemporáneos, Nueva antología de la poesía holandesa, La moderna poesía holandesa, Poesía moderna flamenca, Antología de la poesía neerlandesa moderna i altres).  

Especialista en Ramón J. Sender i en Felipe Alaiz, publicà diversos estudis i edicions de les seves obres.  

A conreat diversos gèneres, entre ells la poesia, l'assaig, el relat i algun altre, entre les seves obres podem destacar Manda el corazón (1948), Cantos rodados (1956), Baladas del alba bala (1956 i 2001), Embajadores de las letras holandesas (1960), Felipe Aláiz. Estudio y antología del primer anarquista español (1961), Carta de Holanda (1966), La traduction poética de la poésie (1968), Tres variaciones sobre un mismo tema (1969), Vísperas (1969, 1976 i 1984), Imán y la novela histórica de Sender (1970), Samblancat, Alaiz i Sender. Tres compromisos en uno (1975), La verdad de Ramón J. Sender (1982), Ramón J. Sender. In memoriam (1983, amb altres), Poemas a viva voz (1987), Máscaras para un espació (1990, amb altres), Nada más realista que el anarquismo (1991), El exilio de las Españas de 1939 (1991, amb altres), El grito del sentido común. De los automatismos a la libertad (1994), La integral de ambos mundos: Sender (1994), Holanda al eapañol (1995), Manos de amor manojo (1995), Coplas de la piel triunfante (1995), Palabra bajo protesta. Antología poética (1999), Ramón J. Sender, el escritor del siglo XX (2001), Sender en su siglo (2001), Ascaso y Zaragoza. Dos pérdidas: la pérdida (2003), Pondera, ¡que algo queda! (2006), El altruísmo del superviviente (2007), Poesía completa (2007), Servet, Spinoza y Sender. Miradas de eternidad (2007), Poemario aleatorio (2010) i altres.  

El desembre de 2006 va ser guardonat amb el Premi de les Lletres Aragoneses i el novembre de 2007 a Tàrrega se li retè un homenatge en unes Jornades Llibertàries que comptarem amb el suport de diverses entitats ciutadanes.  

Francisco Carrasquer Launed va morir el 7 d'agost de 2012 a Tàrrega.