Marià Rodríguez Vázquez, secretari del Comitè Nacional de la CNT (18 de novembre de 1936)
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
En l'edició del 18 de juny de 2015 es va publicar l'efemèrides de la mort del destacat cenetista Marià Rodríguez Vázquez. Solament sabíem que havia nascut a Barcelona. Es deia, equivocadament, que fou en 1909, quan la data exacta era el 15 de juny de 1907. Ara publiquem les dades correctes:
--
El 15 de juny de 1907 neix a Barcelona el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Marià Ramon Rodríguez Vázquez, més conegut com Marianet i que signava Mariano R. Vázquez
Durant l'any 1936 va fer incomptables mítings, amb Antonio Ortiz Rodríguez i altres companys, arreu del Principat de Catalunya, com a Barcelona i a Capellades. També va fer en aquesta època moltes conferències: «Democracia, guerra y fascismo», a Vic el març de 1936; «Los acuerdos del congreso de la CNT, su influencia en el futuro», a Alcover el maig de 1936; «¿Es posible la unidad sindical o sólo es realizable el pacto revolucionario?» a Sitges el juny de 1936; «El sindicato, baluarte de la reconstrucción económica» i «Unidad, lealtad y responsabilidad» (conferències radiofòniques de setembre de 1936) i altres
Davant l'avanç dels exèrcits franquistes al Principat de Catalunya, el 23 de gener de 1939 va prendre la decisió de traslladar els comitès superiors de la CNT-AIT i de la FAI a Figueres i, des d'allà, per Sant Joan de les Abadesses va passar la frontera del Pirineu Oriental. Altres membres dels comitès superiors, com el secretari del cenetista Comitè Regional de Catalunya, Panxo Isgleas, va passar la frontera en tren pel túnel de Portbou a Cervera de la Marenda, abans de ser detingut per la Gendarmeria i internat als camps de concentració del Rosselló
Marià Rodríguez Vázquez:
El 15 de juny de 1907 neix a Barcelona el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Marià Ramon Rodríguez Vázquez, més conegut com Marianet i que signava Mariano R. Vázquez. Nascut en una família gitana, va quedar orfe de mare als set anys i va passar part de la seva infantesa a l'Escola de Reforma Asil Duran, on va ser internat juntament amb un germà seu pel seu pare després de casar-se de bell nou. D'aquest reformatori va fugir diverses vegades --hi havia un mur al patí del que sempre hi havia minyons menors d'edat que l'escalaven i fugien cames ajudeu-me-- i també passà per l'hospici, del qual s'escapà finalment amb nou anys. Hi ha autors que diuen que va estar agafat a Roses (Serra de Rodes, Alt Empordà) i que també va poder fugir. Dedicat a petits robatoris i a la mendicitat, freqüentà diverses vegades la presó, on va fer contacte amb anarquistes i mestres racionalistes que el van introduir en el moviment anarquista i el van convèncer d'abandonar la delinqüència. Posteriorment va exercir diversos professions (rentaplats, venedor ambulant, mosso de càrrega, peó i altres) fins que cap els 18 anys es quedà amb l'ofici de paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser força actiu durant les vagues del sector i va destacar en la manifestació del Primer de Maig de 1931, organitzada per Joan García Olivar, de qui aleshores era molt proper.
El setembre de 1931 va participar en un tiroteig mantingut per les forces de l'ordre i els anarcosindicalistes arrecerats dins els locals confederals del carrer de Mercaders. Va ser detingut i internat al vaixell presó Antonio López, ancorat al port de Barcelona. Després va ser tancat a Mataró (Baix Maresme) i a la Presó Model de Barcelona. Durant els 15 mesos que va estar reclòs començà a escriure per a Solidaridad Obrera i a agafar cultura.
Durant els anys de la República va ocupar càrrecs en la junta del sindicat, al costat de Manuel Muñoz Díaz, qui li va ensenyar molt i el va introduir en l'anarquisme social, realitzant diverses tasques, des de sabotatges a funcions orgàniques.
Formà part dels grups anarquistes d'acció i el gener de 1933 va participar en l'atac a les Drassanes barcelonines i en l'aixecament revolucionari proletari impulsat per sectors insurgents de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i entorns, acabant empresonat al vaixell presó Manuel Arnús.
El novembre de 1933 va ser de nou detingut durant la vaga de Barcelona. L'abril de 1934 signà, amb altres companys presos, una carta publicada en Solidaridad Obrera.
En 1934 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona de la CNT-AIT i director, i gairebé únic redactor, del clandestí La Voz Confederal, portaveu de la CNT catalana durant les suspensions governatives republicanes de Solidaridad Obrera.
Detingut i torturat a Barcelona l'octubre de 1934, va poder fugir miraculosament de la llei de fugues.
En 1935 va ser novament empresonat alguns mesos a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis i un cop lliure va començar a agafar càrrecs orgànics confederals de responsabilitat: membre del Comitè Pro Presos; redactor de Solidaridad Obrera; secretari de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT-AIT, càrrec que exercia quan va esclatar la revolució col·lectivista de juliol de 1936 i per la qual cosa va assistir a nombroses reunions amb la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL).
Durant l'any 1936 va fer incomptables mítings, amb Antonio Ortiz Rodríguez i altres companys, arreu del Principat de Catalunya, com a Barcelona i a Capellades (Anoia). També va fer en aquesta època moltes conferències: «Democracia, guerra y fascismo», a Vic (Plana de Vic, Osona) el març de 1936; «Los acuerdos del congreso de la CNT, su influencia en el futuro», a Alcover (Alt Camp) el maig de 1936; «¿Es posible la unidad sindical o sólo es realizable el pacto revolucionario?» a Sitges (el Garraf) el juny de 1936; «El sindicato, baluarte de la reconstrucción económica» i «Unidad, lealtad y responsabilidad» (conferències radiofòniques de setembre de 1936) i altres.
L'octubre de 1936 va ser ratificat com a secretari de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT-AIT i el 25 d'aquell mes signà, en nom de la CNT, un pacte d'unitat entre la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT).
El novembre de 1936, en el cenetista Ple Extraordinari de Regionals, amb la dimissió d'Horacio Martínez Prieto, va accedir a la secretaria general del Comitè Nacional de la CNT-AIT i es va traslladar a Madrid (Castella la Nova) i tot seguit a València (l'Horta de València, País Valencià) seguint el govern de Largo Caballero.
Va ser un ferm partidari de la línia «governamentalista» assumida pels comitès superiors de la CNT i de la FAI.
Durant les «Jornades de Maig» de 1937, amb Joan García Oliver, va demanar moderació i es va convertir en un incondicional del president Juan Negrín López, fet pel qual va ser fortament censurat.
El desembre de 1937 representà la CNT, amb David Antona Domínguez, Horacio Martínez Prieto i Josep Xena Torrent, en el Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París (Illa de França), on defensaren el «possibilisme» i les tesis republicanes governamentals.
El març de 1938 va fer a Barcelona la conferència «Posibilidades de la alianza sindical CNT-UGT» i intervingué en un acte conjunt amb la UGT amb Josep Joan Domènech i Segundo Martínez Fernández.
El juny de 1938 va fer a València la conferència «Para vencer» i el desembre a Barcelona «La misión del militante» i «Hablemos del futuro».
En el Ple Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) --format per CNT, FAI i FIJL-- l'octubre de 1938 defensà al president Juan Negrín López i Horacio Martínez Prieto, la necessitat de negociar un armistici amb l'exèrcit franquista i el revisionisme (qualificat per sector anarquistes de «liquidacionisme») de les idees-força llibertàries.
En el decurs de 1938 publicà els fullets El 19 de julio y su significació, presente y futuro i Pueblo antifascista de Catalunya.
A finals de 1938 era membre, en nom de la CNT-AIT, del Comitè d'Enllaç CNT-FAI-FIJL.
Davant l'avanç dels exèrcits franquistes al Principat de Catalunya, el 23 de gener de 1939 va prendre la decisió de traslladar els comitès superiors de la CNT-AIT i de la FAI a Figueres (Alt Empordà) i, des d'allà, per Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) va passar la frontera del Pirineu Oriental. Altres membres dels comitès superiors, com el secretari del cenetista Comitè Regional de Catalunya, Panxo Isgleas, va passar la frontera en tren pel túnel de Portbou (Mar d'Amunt, Albera marítima, Alt Empordà) a Cervera de la Marenda (Costa Vermella, Albera marítima, Rosselló), abans de ser detingut per la Gendarmeria i internat als camps de concentració del Rosselló.
Ja a l'hexàgon francès, va encapçalar el Consell General de l'MLE i com a secretari del Comitè Nacional de la CNT-AIT --encara que ho va fer a títol personal per evitar possibles reclamacions del règim franquista-- va signar l'11 de maig de 1939 el contracte de dipòsit dels arxius de la CNT i de la FAI a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam (Països Baixos).
Marià Rodríguez Vázquez va morir poc després, el 18 de juny de 1939, en estranyes circumstàncies quan es banyava a les aigües del riu Marne, a l'indret anomenat «La Promenade de l'Île», a La Ferté-sous-Jouarre (Seine-et-Marne, Illa de França) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. Marianet era un excel·lent nadador i la seva mort --oficialment per hidrocució-- ha servit per a teixir una de les llegendes més fosques de la història de l'exili confederal. Dies després de la seva mort, el 26 de juliol de 1939, Manuel Azaña Díaz en una carta a Carlos Esplá Rizo feia el següent comentari racista: «Tengo otra versión de la muerte de Marianet. Dicen que lo han matado sus camaradas. Esto es más verosímil, porque ¿cree usted que el Marianet se ha bañado nunca en ninguna parte?».
La actuació Marianet durant la guerra ha estat durament criticada per sectors llibertaris, acusant-lo de titella d'Horacio Martínez Prieto i de Juan Negrín López, ja que va ser partidari de pactes amb els stalinistes i va realitzar campanyes governamentals republicanes i col·laboracionistes amb el sector Negrin del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la UGT i el Partit Comunista d'Espanya (PCE). No obstant, sectors de la CNT van defensar a l'exili la seva figura i tot plegat no deixa de ser un episodi més de les polèmiques anarcosindicalistes derivades de l'acord sindical de juliol de 1936 de no anar a totes, com defensà el sector anarquista social revolucionari aquell moment, i donar el poder a les masses proletàries en comptes de pactar amb les institucions burgeses republicanes, com el Govern de la Generalitat de Catalunya i el de la República Espanyola. Carregar les culpes de la contrarevolució des del camp llibertari a ministres de la República, consellers de la Generalitat, alcaldes dels consells municipals, patrulles de control, membres del Comitè Central de Milícies Antifeixistes o als comitès superiors de la CNT i la FAI, o a Maranet, Garcia Oliver o Federica Montseny, sembla que correspon a un intent ideològic d'amagar la feblesa programàtica de l'anarcosindicalisme i del mateix Congrés de Saragossa de la CNT en comptes d'analitzar la deriva democràtica burgesa de l'afiliació cenetista enfront les posicions anarquistes comunistes revolucionàries d'algunes minories actives, com la primavera de 1937 demostrà la constitució de formacions com ara Els Amics de Durruti.
Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions, com ara Castilla LIbre, CNT, Fructidor, Libre-Studio, Nosotros, Nuevo Aragón, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral i altres.
La seva companya fou Conchita Dávila García, amb qui tingué una filla, Amalia Vázquez Dávila, i un fill, Francisco Vázquez Dávila. Marianet sempre rebutjà el llinatge del seu pare.
Conchita Dávila García va morir el 30 d'agost de 1974 a Mèxic.
Hi ha el llibre d'interès biogràfic Marianet. Semblanza de un hombre, de Manuel Muñoz Diez, Ediciones CNT (Mèxic, 1960).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada