Hilari Brugarolas Planas (pintor Hilarion/Hilarión)

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 15 de juny de 1901 neix a Barcelona el destacat pintor Hilari Brugarolas Planas, que es feia dir Hilarión o Hilarion

Reconegut antifeixista i afiliat a la CNT-AIT de Granollers durant la Guerra Civil, va fer de cartògraf militar a la batalla de l'Ebre i en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, la unitat de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola a la que Hilarión pertanyia es va replegar cap a la frontera del Pirineu Oriental. Al passar la frontera cerdana els ferits reberen els primers auxilis a La Tor de Querol (Alta Cerdanya), i després junt al seu batalló fou internat al campo de concentració de Sètfonts

Hilarión Brugarolas Planas: El 15 de juny de 1901 neix a Barcelona Hilari Brugarolas Planas, que es feia dir Hilarión o Hilarion. La seva mare es deia Antonia Planas. El seu pare, Eliseu Brugarolas, regentava un cafè a la Travessera de Gràcia, cosa que feia que la família, molt clerical, visqués bé econòmicament. Hilarión i el seu germà van  estudiar al Col·legi Claret de Barcelona, de la Congregació dels Pares Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria. No massa lluny de  casa seva, al solar que ara ocupa el temple de la Sagrada Família, ell i seus amics veien treballar el mestre Gaudí al projecte en obres. Alguna vegada, amb altres, va estar al taller de l'arquitecte. Als 7 anys, per Reis, la mare li regalà una magnífica caixa de pintures a l'oli. Aquest regal matern li potencià la seva passió per la pintura, afició manifesta des dels temps de l'escola. Paral·lelament als seus estudis als claretians assistí durant tres anys a classes de pintura a l'Escola de Belles Arts de Barcelona.

Als 18 anys acabà els estudis secundaris obtenint el títol de Batxillerat i diplomat en Teologia, complaent els desitjos del seu pare que volia que fos un missioner claretià. Aleshores, la situació econòmica familiar canvià notablement amb la prohibició del joc, cosa que es practicava a l'establiment del pare, caient amb força els guanys del cafè. La mare, amb una salut delicada, va morir el gener de 1919 --possiblement de la pandèmia de grip d'aquell moment-- i  el pare també morí uns mesos després, l'agost d'aquell any de tantes defuncions. Hilarión i el seu germà es trobaren orfes amb 18 i 16 anys. Hereus arruïnats i amb uns pocs diners que van aconseguir de la venda de les taules de marbre cadires del cafè, se'n anaren a viure a Granollers (Vallès Oriental) a casa d'una tia paterna.

Els oncles de Granollers tenien un restaurant familiar, Casa Layón, on el jove Hilarión feia de cambrer i durant el temps lliure l'aprofitava a casa per pintar.

En 1921 va anar al servei militar obligatori a Burgos (Castella la Vella), on a causa de les seves dificultats d'audició en l'oïda esquerra ocupà un destí al el servei de la sanitat militar. Aprofità aquells temps de servei militar per dibuixar i fer caricatures. El comandant, que remarcà el seu talent, li encarregà alguns quadres.

En 1924 es llicenciat del servei militar i torna a Granollers, complerts els 23 anys, i segueix fent de cambrer al restaurant dels oncles sense deixar de banda la seva dedicació a la pintura en el temps lliure. També s'aficionà altres activitats culturals de la ciutat, col·laborà  i protegí l'aleshores Teatre Talia de Granollers, envoltat d'amics com ara Josep Maria de Sagarra Capdevila, Amador Garrel i atres intel·lectuals del moment.

A Granollers es fa la Primera Exposició d'Artistes Locals, celebrada al Casino l'any 1927, que pretenia donar a conèixer una nova generació de joves pintors paisatgistes amb  Vicent Albarranch Blasco (Elx (Vinalopó, País Valencià), 1899-Alacant (Alacantí, País Valencià), 1940), que en 1922 s'instal·là a Granollers, aconseguí una feina estable al Registre de la Propietat i es casà amb Isabel Planxart, i en 1928 viatjà a París (Illa de França) per a conèixer la pintura impressionista, integrant-se en el medi artístic local i del seu grup d'amics sorgí i se desenvolupà el núcli plàstic de Granollers. Artistes como el ceramista Antoni Cumella i el pintor i dibuixant Francesc Serra, contribuint tots plegats a forjar la moderna historia de l'art a Granollers. Entre els promotors de l'exposició esmentada, a part del propi Albarranch, hi havia Hilarión Brugarolas, Francesc A. Planas Doria, P. Iglesias, el músic J. Mª Ruera i el fotògraf J. Bosch. El museu es creà en part de l'obra donada per aquests i altres artistes simpatitzants del col·lectiu. No va tenir una seu oficial fins a 1946, quan s'inaugurà oficialment. En 1974 es va construir un edifici específic per museu.

En 1932, a proposta d'Albarranch, que aleshores era el president delegat de la subcomissió de pintura, escultura i dibuix del museu de Granollers, se nombrà a Brugarolas delegat de la subcomissió. Tots aquests pintors formaven part del primer moviment pictòric paisatgista de la ciutat. La diferència d'edat entre Albarranch i Brugarolas no arribava als tres anys, però Hilarión sempre considerà Vicent com el seu mestre, com la persona que li ensenyà de valent a pintar, Ambdós compartien afició pels mateixos temes, anaven al camp i passaven tardes enteres pintant del natural. Sota la direcció del seu mestre, Brugarolas va fer rapits progressos en la seva producció i en l'aprenentatge tècnic, començant a participar en salons de pintura reputats. Després d'algunes exposicions locals a Granollers (1930, 1931), participà al Gran Saló Regional de Barcelona (1935), a València (1936), a l'Exposició Nacional de Madrid (1932, 1934, 1936). Fou en l'Exposició Regional de València (l'Horta de València, País Valencià) on el pintor Puig i Perucho s'interessà per les seves obres.  També a participà a l'Exposició Internacional de Buenos Aires (1935) i en l'Exposició de Pistbourg (Estats Units d'Amèrica).

Fins a l'esclat de la Guerra Civil l'estiu de 1936, la pintura realitzada per Hilarión Brugarolas s'inclinava principalment pels temes  paisatgístics, com ara paisatges del Vallès Oriental, realitzats en gran mesura al natural a partir de l'observació directa i del treball pacient al costat del seu mestre, que li ensenyava a buscar l'enquadra adequat, a combinar els colores, a crear perspectives, a jugar amb la llum, a captar el moment i plasmar-lo deixant constància de la impressió que produeix en l'artista. Les característiques que definien la pintura de Albarranch eren la pinzellada marcada i empastada, solta i espontània, la intensitat dels colors, els paisatges de perspectives profundes, la lluminositat. Aquestes es trobaven igualment en la pintura de l'alumne. En aquesta primera etapa de la seva formació artística, Brugarolas definí aquesta forma de pintar como la manera impressionista catalana.

Durant la Guerra Civil Brugarolas como altres amics seus de Granollers formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). Participà activament al front de l'Ebre fent de cartògraf en la Segona Brigada de Xoc.

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, la unitat de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola a la que Hilarión pertanyia es va replegar cap a la frontera del Pirineu Oriental. I al passar la frontera cerdana els ferits reberen els primers auxilis a La Tor de Querol (Alta Cerdanya), i després junt al seu batalló fou internat al campo de concentració de Sètfonts (Tarn i Garona, Occitània). Allà les seves condicions de vida es van agreujar.

Durant la Segona Guerra Mundial interimperialista, durant l'Ocupació alemanya a Occitània, Brugarolas fou resistent antifeixista sota les ordes del coronel Lucien Maury (1915-1989), mestre d'escola, en el maquis de, a l'altiplà del País de Saut (situat entre 990 i 1310 metres d'altitud), a la regió de Rases (Aude, Occitània), instal·lat a partir del 6 de juny de 1944. El maquis de Picaussel agafa el seu nom del bosc on es va instal·lar aquest grup armat, en la extensa i densa avetosa de l'Alta Vall i del País de Saut, indret natural de dificil accés i amb vessants abruptes. El bosc d'avets de Picaussel fou un lloc fàcil de defensar pels maquisards, a més del fet que es beneficiaven del suport de gran part de la població de l'entorn, especialment del municipi de Pègverd i el seu veïnat L'Escale  (Comunitat de municipis d'Eissalabra, Limós, Aude, Occitània), i del municipi de Belvís (Cantó de Bèlcaire, Limós, Aude, Occitània). Aquest  maquis tingué tres tasques principals: base de sortida de les guerrilles, base de repòs pels combatents en trànsit i centre de avituallament. Estava compost per gent diversa: partisans del departament de l'Aude, militars, guerrillers refugiats de la Península i soldats nord-africans. S'agrupaven en 8 seccions de combat (entre 30 i 40 maquisards) i cada una dividida en dos o tres grups, i una secció de serveis polivalents (artificiers, mecànics i metges). A més d'un grup de comandament. Armes et munitions. Segons dades de l'Amicaledes anciens du Maquis de Picaussel, els maquisards estaven equipats d'armes "parachutées" pels aliats dels Drop Zones de l'altiplà de Saut, semblants a les del massís Vercors, als Alps del Delfinat (Arpitània), en els departaments d'Isera i la Drôme (Ôvèrgne Rôno-Arpes, Arpitània), on hi hagué un important maquis. Tenien fusells (Remington, Mauser, Springfiels), metralletes Sten), metralladores (Browning, Hotchkiss), pistoles , granades (Mills, Gamon), llança coets PIAT, morters (50 mm), mines, explosius. L'equipament mòbil consistia en trois camions, dos Citroën traction-avant, dos motos i un sidecar, a més, una cisterna d'aigua. També, un telèfon de campanya, emissors receptors del tipus AMK, braçals tricolors i de la creu de Lorraine, llanternes de butxaca.

El maquis de Picaussel nasqué de manera fortuïta la nit del 15 a 16 de març de 1944 quan un avió aliat llançà per error, a l'est del veïnat de L'Escale, a Puiverd, un container que contenia 3 ràdios emissores, 54 revòlvers i 20 quilos d'explosius. Malgrat la intervenció de l'exèrcit alemany, uns minyons de L'Escale van aconseguir recuperar el material i el van confiar al mestre d'escola, Lucien Maury. Aquest fet imprevist va originar, unes setmanes més tard, la creació del sector «J» de l'Exèrcit Secret dels Mouvements unis de Résistance (MUR) que cobreix la regió de Puiverd i L'Escale, Nebiàs (Cantó de Quilhan), Eissalabra, Limós, Rivel (Cantó d'Eissalabra), Santa Colomba d'Ers (Cantó d'Eissalabra) i Sonac (Cantó d'Eissalabra). Lucien Maury, dit Franck, en és el cap designat. Va fer equip amb un adjunt, també mestre d'escola, Marius Olive, alies Simon. Els MUR van néixer el 26 de gener de 1943, amb la fusió a Occitània i entorns dels moviments Combat (amb Henri Frenay), Franc-Tireur (amb Jean-Pierre Lévy) i Libération-Sud (amb Emmanuel d'Astier de La Vigerie), que ja havent creat el Comité de coordination de zone sud, presidit pel malaurat màrtir de la Resistència Jean Moulin, delegat del general De Gaulle a la zona sud. L'objectiu de la fusió fou d'obtenir un treball més eficaç a nivell de l'acció política insurreccional per la presa del poder i les accions de masses, ja que la zona sud (al principi zona «no ocupada») havia estat envaïda per l'exèrcit alemany el novembre de 1942 i que Jean Moulin tenia com objectiu una unificació més general de la Resistència sota l'ègida de France Libre. El maig de 1943, els MUR van constituir el Conseil National de la Résistance, que aplegà moviments de Resistència, partits polítics i sindicats on les MUR tenien tres representants, un per cada des tres moviments constitutius d'aquests. El desembre de 1943, els MUR s'expandiren a l'integrar tres moviments de la zona nord: Défense de la France, Résistance i  Lorraine devenint el Mouvement de Libération Nationale (MLN). Arran del container caigut a prop de L'Escale, a diverses localitats de l'Alt Vall i del País de Saut, es formaren grups armats. Entre març i abril de 1944, dos "parachutages" de material militar aliat cauen prop de Puiverd. El mestre Marius Olive ja havia creat un primer maquis del sector «J» l'agost de 1943, a Roudiès, dans la regió d'Eissalabra (Limós, Aude, Occitània). Alguns refractaires al Service du Travail Obligatoire (STO) s'hi havien incorporat, però, denunciats el  desembre del mateix any, són obligats a haver de fugir.

L'abril de 1944, buscats per la Gestapo, els homes de Maury van establir el lloc de comandament en una gruta de l'entorn de L'Escale. Aleshores, estableixen contactes amb Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) i amb Montpelhier (Erau, Occitània), aconseguint el tinent Amédée i dos agents de ràdio, Joseph i Émile, "parachutés" el 10 d'abril. La missió es un èxit. Un tercer agent de ràdio, François Le Berre dit Stéphan, es "parachuté" al mateix temps que els altres i restarà al bosc de Picaussel fins a l'Alliberació, l'agost d'aquell any. El 6 de juny, quan les forces aliades desembarquen a Normandia, s'estableix l'obertura del maquis de Picaussel. Els grups armats de les localitats dels entorns es refermen i reforcen els efectius d'aquest maquis. Els "parachutages" de material permetent equipar els nous reclutats.

Hilarión fou gafat per la Gestapo com a sospitós de "guerriller espanyol" i deportat como a mà d'obra en els Grups de Treballadors Estrangers (GTE), patint també durant la deportació l'internament en camps nazis, d'un dels qual s'evadí d'una manera excepcional junt a un amic també internat. Després de passar diverses peripècies retornà a Occitània.

Acabada la Segona Guerra Mundial interimperialista s'instal·là a Tarascon (Arièja, Occitània), on aconseguí treballar com a pintor en una fàbrica. Traslladat després a Aston (Arièja, Occitània), allà treballà de cuiner en la central elèctrica.

En 1947, quan residia a Las Cabanas (Arièja, Occitània) i després de molts tràmits burocràtics aconseguí arreglar els papers per a que la seva esposa i la seva filla, que encara es trobaven al Principat de Catalunya, pugessin reunir-se amb ell a l'exili. Després de nou anys de separació de la parella, naixerà el seu fill Eliseu.

Després de setze anys a l'exili, Hilarión en 1955 decideix amb la seva companya buscar millors expectatives a Tolosa de Llenguasdoc, ciutat plena de refugiats de 1939. Ràpidament trobà feina a la fàbrica Fournier com a recuperador de neumàtics, un treball assalariat que comportà una estabilitat econòmica que propicià, quan la seva ocupació laboral ho deixava fer, integrar-se en associacions de pintors amateurs que realitzaven periòdiques i puntuals exposicions per terres occitanes. Primer, en les associacions Els Occitans i Els Meridionals, després en la d'Els Independents, en les que fou adquirint amb els anys el reconeixement de mestre. Paral·lelament a aquesta creixent activitat pictòrica, casa seva es convertí en un taller escola improvisada on acudien alumnes a formar-se i poder rebre ensenyament d'aquest experimentat mestre. Un dels seus principals deixebles, l'exiliat Rodolfo Fauria-Gort, seguí les seves ensenyances durant anys fins que pogué anar pel seu compte. Junt a Fauria-Gort i a Max Wallet, formà durant un temps el grup Orión, el qual realitzà nombroses exposicions per la regió.

En 1961 exposà per primera vegada individualment. Va ser a la Galeria Taur de Tolosa de Llenguadoc. Fins aleshores havia sovint exposat en grup, però amb poques teles, donant una percepció parcial de les múltiples facetes del talent d'Hilarión.

En una exposició individual en 1974 a la Galeria L'Atelier de Tolosa de Llenguadoc presenta per primera vegada una amplia mostra de olis i gouaches. En el conjunt, particularment eclèctic, las marines, els paisatges, els carrers, els toros, les flors, els bodegons, projecten un artista present en diferents gèneres, evidenciant una cerca constant i una preocupació per la tècnica.

Durant els anys setanta i vuitanta del segle XX Brugarolas intensificà la seva producció i el nombre d'exposicions, tal es així que participà sense parar en nombrosos salons regionals i estatals de grup, incrementant igualment el nombre de exposicions individuals. En aquell temps rep un cert nombre de distincions i honors pel conjunt de la seva obra. Els diplomes i els premis jalonen la seva carrera artística i el reconeixement a la seva labor en diferents homenatges celebrats por tota la regió de la vall de la Garona, de part del Massís Central i part del Pirineu Central, que es deia fins no fa gaire Migdia Pirineus.

Hilarión Brugarolas Planas va morir a Tolosa del Llenguadoc en 1996.

En 2002 la seva obra formà part d'una exposició homenatge als artistes espanyols exiliats a Tolosa de Llenguadoc, celebrada al Centre Cultural Blagnac de la ciutat. Fou comissariada per Violeta Izquierdo, essent el resultat de les seves investigacions durant 10 anys sobre esta temàtica. En 2010 aquesta exposició es reedità al Museu dels Jacobins de la ciutat. També hi ha exposicions pòstumes a la Vila de Gràcia i altres barris de Barcelona així com altres localitats catalanes, sempre senyalant el caire de pintor català que patí camps de concentració i exili.