Nord-est Llibertari: Francisco Mir Cazcarro

dimarts, 16 de juny del 2020

Francisco Mir Cazcarro

Necrològica de Francisco Mir Cazcarro apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de juny de 1979

Necrològica de Francisco Mir Cazcarro apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1979

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 16 de juny de 1908 neix a Sena (Monegros) l'anarcosindicalista Francisco Mir Cazcarro

Combatí fins el darrer moment en la defensa de Catalunya el febrer de 1939 i en el decurs de la Retirada republicana, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers

Francisco Mir Cazcarro: El 16 de juny de 1908 --algunes fonts citen erròniament 1906-- neix a Sena (Monegros, Osca, Aragó) l'anarcosindicalista Francisco Mir Cazcarro --a vegades el segon llinatge citat erròniament com Cascarro--. El seu pare es deia Francisco Mir i la seva mare, Isabel Cazcarro.

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), després del cop militar feixista de juliol de 1936 participà com a voluntari al front d'Aragó.

Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista, en 1946 s'instal·là a Beçan (Erau, Occitània), on l'any següent fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT-AIT en l'Exili, en la qual milità.

Invàlid durant molts d'anys a conseqüència d'un accident, Francisco Mir Cazcarro va morir el 30 de gener de 1979 al Centre Hospitalari de Besièrs (Erau, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Beçan. La seva companya fou Victoriana Benita Cerezuela.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...