Emili Víctor Hugas i Roig

Congrés de Barcelona de 1870 al Teatre Circ Barceloní

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

L'anarcocomunista  Emili Víctor Hugas i Roig neix a Torroella de Montgrí. Desconeixem el dia i l'any del naixement, tampoc saben on va morir, el dia i l'any 

Participà entre el dissabte 18 de juny al diumenge 26 de juny de 1970 al «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», que a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid (Madrid, Castella la Nova) i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d'aquella ciutat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona va organitzar

Emili Víctor Hugas i Roig; L'anarcocomunista Víctor Hugas i Roig participà entre el dissabte 18 de juny al diumenge 26 de juny de 1970 al «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», que a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid (Madrid, Castella la Nova) i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d'aquella ciutat, La Federación de Barcelona (Barcelonès) i El Obrero de Palma (Mallorca, Illes Balears), el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona va organitzar.

Emili Víctor Hugas i Roig havia nascut a Torroella de Montgrí (Baix Ter, Baix Empordà). Desconeixem el dia i l'any del naixement, tampoc saben on va morir, el dia i l'any.

Fou tipògraf de professió i també sabater. Inicialment adscrit al republicanisme federal, posteriorment s'uní als aliancistes bakuninistes dins el Congrés Obrer de Barcelona del 1870. Dirigí La Federación en 1871, i tingué un notable paper el 1872 dins la Federació Regional Espanyola de l'AIT. Passat a l'anarcocomunisme, edità a la Vila de Gràcia, amb el sabater Martí Borràs, La Justicia Humana (1886) i Tierra y Libertad (1888-1889), contra l'anarco-col·lectivisme defensat per El Productor i la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE, constituïda en 1881). És autor d'El socialismo colectivista y el comunismo anárquico (1890).

L'assemblea congressual reuní per primera vegada delegats de societats obreres de tot el Regne d'Espanya, celebrada a Barcelona del 18 al 26 de juny de 1870, als locals del Teatre del Circ.

La idea de la reunió fou llançada el febrer del 1870 pel setmanari internacionalista madrileny La Solidaridad i recollida per La Federación de Barcelona. El lloc fou fixat per un plebiscit efectuat entre la majoria de les societats obreres existents (149 societats i 15 216 obrers). Hi assistiren 89 delegats amb dret a vot, dels quals 74 eren catalans (50 de Barcelona). Des d'un principi el congrés es presentà com a adherit a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Les principals qüestions debatudes i aprovades foren: acció sindical, de resistència al Capital; defensa del cooperativisme però no com a principal camí de l'emancipació obrera; organització social dels treballadors, basada en les seccions d'ofici que s'havien de reunir en federacions locals (i aquestes, en federacions regionals); finalment, actitud "apolítica".

Els delegats bakuninistes (entre altres, Farga i Pellicer, González Morago, Francesc Tomàs, Garcia i Viñas) davant les tres primeres qüestions s'aliaren amb els delegats sindicalistes (especialment Bové, Balañà, Rovira) per vèncer fàcilment els cooperativistes (notablement Roca i Galès).

En la qüestió de l'actitud política els sindicalistes es dividiren (així, els politics amb Rubaudonadeu i Rovira, i els apolítics Bové, Nuet i Balañà) i els bakuninistes hagueren de renunciar a l'antipoliticisme per aconseguir l'aprovació d'un apoliticisme que permetia als afiliats de practicar individualment qualsevol acció política.

El congrés significà la constitució definitiva de la Federació Regional Espanyola de l'AIT; fixà, a més, la residència del consell federal a Madrid (A. Lorenzo, T. González Morago, E. Borrell, F. Mora i A. Mora).

D'aquesta manera, al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona el dissabte 18 de juny de 1970 es comença a celebrar el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d'arreu l'Estat espanyol --majoritàriament catalanes i andaluses--, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d'associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s'orientaven per un reformisme democràtic.

En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT).

Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l'organització social dels treballadors; i l'actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària burgesa.

L'objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l'AIT.

Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l'estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries i altres) a causa de l'explotació burgesa.

Després d'aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l'ordre del dia.

Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d'aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora.

Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l'emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d'associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur, és a dir, el projecte socialista revolucionari (anarquista social revolucionari) de M. A. Bakunin.

La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària de caire socialista llibertària que lluitava per l'abolició de la societat classista.

Sobre el punt referent a l'organització social dels treballadors i de les treballadores, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al Capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l'organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l'eina bàsica seria la secció d'ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d'un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d'ofici. Aquesta organització serà l'encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d'ofici d'una localitat s'uniran formant la federació local. L'agrupació de federacions locals de tota la regió (cada Estat-nació del món) constituirà la federació regional --els bakuninistes van evitar el terme «nacional», en el sentit de no confondre l'Estat burgès o capitalista amb la nació de cada poble) i el van substituir per «regional»--. Aquesta s'integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana i les altres del planeta) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l'embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l'aprovació i l'elogi de la Conferència de l'AIT celebrada a Londres (Anglaterra) de la Internacional.

L'últim punt, l'actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític (parlamentarisme burgès) i lluita contra l'Estat en un període destructor de l'actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans federals partidaris del suport al sistema parlamentari burgès. Finalment va triomfar la tesi de l'abstencionisme polític de classe, segons la qual tota participació de la classe obrera en l'organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l'ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l'acció revolucionària socialista del proletariat.

No tots els delegats assistents estaven d'acord amb els postulats de M. A. Bakunin. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l'apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l'apoliticisme i 35 votaren en contra.

El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora, Ángel Mora i Anselmo Lorenzo. Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal.

Les sessions del congrés van concloure el diumenge 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelona és, en primer lloc, l'organització federal de tota l'AIT al Regne d'Espanya; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l'abstencionisme polític (parlamentarista), de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l'antic ordre de les coses.

Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el Capital i l'esbós d'una societat futura plantejada com a universal federació d'associacions de productors.

El gran impacte causat pel Congrés Obrer de Barcelona va provocar l'adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents. A partir d'aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d'ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. L'Aliançade la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l'incipient moviment obrer pel camí de l'anarquisme social revolucionari aliancista de M. A. Bakunin.

Malgrat que el sindicalisme català era majoritàriament anarco-col·lectivista, a Catalunya van anar creixent progressivament els grups anarcocomunistes, sobre tot des de la vaga del sector tèxtil per demanar una reducció de les hores de treball, iniciada principalment a Sabadell  (Vallès Occidental) en 1883 i que acabà amb fracàs i una forta i violenta repressió governamental, a causa de la intransigència tant dels patrons com de les autoritats locals, que inclús van enviar als Sometents pagats a intimidar als vaguistes.

Alguns dels principals impulsors de la vaga tèxtil de la zona de Sabadell van ser Josep Miquel i Clapés, nascut a Sabadell i primer introductor de l'AIT a la ciutat, els també sabadellencs Rossend Vidal i Bosch i Teresa Claramunt i Creus (que s'inicià en la Francmaçoneria), el marit d'aquesta Antoni Gurri i Verges, nascut a Granollers (Vallès Oriental), Marià Burguès i Soldevila (terrisser un temps a la Bisbal d'Empordà (Baix Empordà) i que s'inicià en la Francmaçoneria), nascut a Parets del Vallès (Vallès Oriental), l'aragonès José López Montenegro (que s'inicià en la Francmaçoneria) i el madrileny José Hernández Ardieta, aquests últims dos mestres que havien arribat un temps abans a Sabadell.

El fracàs i posterior repressió d'aquella vaga tèxtil va radicalitzar a un bon nombre de sindicalistes de base catalans, no sols a Sabadell sinó també en altres poblacions del Principat de Catalunya, que van considerar que després d'allò la via legalista no tenia futur i es van apropar a l'anarcocomunisme revolucionari. Malgrat això, la majoria d'impulsors d'aquella vaga de Sabadell abans anomenats no va agafar aquesta línia.

El primer nucli important  anarcocomunista del Principat de Catalunya va sorgir cap a 1883 a la Vila de Gràcia, que en aquella època encara no pertanyia a Barcelona. Els principals líders d'aquell grup anarcocomunista de Gràcia eren Martí Borràs i Jover, nascut a Igualada (l'Anoia) i Emili Víctor Hugas i Roig, nascut a Torruella de Montgrí, el qual era un dels històrics que havia participat en aquell congrés de 1870 en que es va fundar la FRE integrada a l'AIT. També destacaven entre aquell grup anarcocomunista de Gràcia la barcelonina Teresa Saperas i Miró (companya de Martí Borràs), Rafael Roca i Pérez, Victoriano San José, Jaume Clarà, Ramón Massip, Francesc Pagès i l'anarquista italià Fortunato Serantoni. Aquests del grup de Gràcia el 1886 van fundar la revista La Justícia Humana, la primera revista anarcocomunista del Principat de Catalunya i del Regne d'Espanya .

El 18 d'abril de 1886 surt a la Vila de Gràcia el primer número de La Justicia Humana. Quincenal comunista anárquico. Aquesta publicació de periodicitat en realitat irregular serà el primer òrgan d'expressió anarcocomunista no solament a nivell català també de la península Ibèrica. El gerent en va ser Francesc Pagès i altres responsables foren Victorià San José, Emili Víctor Hugas i Roig, Martí Borràs Jover i Jaume Clarà --l'anomenat «Grup de Gràcia», per on  actuaven--.

La introducció de l'anarcocomunisme al Principat de Catalunya i a la península Ibèrica va suposar un canvi radical en la concepció de l'organització i aquesta publicació serà la introductora de la teoria segons la qual ja no es dipositava cap confiança en una estructura perfecta organitzativa anarquista («organització positiva»), sinó que es defensava emfàticament l'organització espontània («organització negativa») i el desenvolupament d'aquesta teoria en grups petits, que resultaran efímers. Són els primers plantejaments teòrics d'allò que passarà a anomenar-se «grups d'afinitat», que tanta importància tindran en el moviment anarquista català i peninsular.

A mitjans de 1886 només aquesta publicació defensava el comunisme anarquista, la resta de periòdics llibertaris (Bandera Social, El Grito del Pueblo, La Lucha Obrera, El Cuarto Estado, Los Deseredados, La Asociación i altres) reivindicaven l'anarquisme col·lectivista. En varen sortir vuit números, l'últim el 25 de novembre de 1886. El 2 de juny de 1888 apareixeria el seu successor Tierra y Libertad, que tindria més sort en l'escampament de les idees anarcocomunistes.

Més endavant, el 15 de novembre de 1891 surt a la Vila de Gràcia el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista El Porvenir Anarquista. Órgano Comunista-Anárquico. Aquesta publicació nasqué de la unió del grup anarquista «Los Desheredados» de Gràcia, (Sebastià Suñer, Emili Víctor Hugas i Roig i altres militants), d'un grup de francesos a Barcelona (Paul Bernard, Tomás Ascheri i altres militants), que volia que la publicació es digués El Bandit, i d'un grup d'italians (Paolo Schicchi, L. Ettore Bernardini i altres militants). Era continuació de la publicació El Revolucionario, que havia estat prohibida. Va estar dirigit per l'exiliat sicilià Paolo Schicchi i tirà uns 4.000 exemplars. Atacà durament l'anarcocol·lectivisme i el seu director criticà fortament Errico Malatesta, que aleshores passava una temporada a la Vila de Gràcia, i Pere Esteve, que realitzaven una intensa propaganda anarcocol·lectivista a Catalunya.

Hi col·laborà Paul Bernard, membre del grup anarquista de Lyon (Metròpoli de Lió, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània) «Les Vagabons», aleshores també exiliat a Gràcia. Només publicà un altre número, el 20 de desembre de 1891.

Després de l'explosió del petard de la Plaça Reial de Barcelona, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet, que es reunia en un pis del carrer de Còrsega de Gràcia, va ser empresonat a la fortalesa de Montjuic i torturat brutalment. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i morí producte de les tortures. Anys després Schicchi va posar una bomba davant el consolat del Regne d'Espanya de Napule (Ciutat Metropolitana de Nàpols, Campania) com a venjança per aquest crim governamental espanyol.