En 1941 surt una sentència del Tribunal d'Ais de Provença en que amb el testimoni del cardenal Vidal i Barraquer es prova que el bisbe de Barcelona havia superat el conflicte bèl·lic i era viu i es trobava en bon estat
Un llibre revela una sentència que exculpa Ventura Gassol de provocar un inexistent assassinat del bisbe Irurita
'La NO-extradició de Ventura Gassol' (Ed. Base, 2020) de Manuel Castellet i Rosa Anna Felip, també demostra que el cardenal Vidal i Barraquer va ser clau per salvar el conseller de Cultura de la Generalitat republicana de la causa judicial del Franquisme
Aquesta causa judicial no va prescriure a l'Estat espanyol fins a l'any 1968
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL L'Escala i Empúries (Baix Ter, Alt Empordà, comtat d'Empúries) 16/06/2020.- Llegim en diversos mitjans una notícia de memòria històrica que posa en les cordes una vegada més la política vaticanista vers la Guerra Civil. Fa quatre dies va publicar la notícia Info Camp de Tarragona i avui surt a l'edició en paper del Diari de Girona. Donem la notícia, a més de l'alt valor com a memòria històrica, el fet que afecta les comarques del Nord-est de Catalunya ja que un nebot ja traspassat d'Irurita es va casar amb una universitària de l'Armentera (Baix Fluvià, Alt Empordà, comtat d'Empúries) i el matrimoni --que popularment es vincula a la secta ultra catòlica Opus Dei-- es va establir a l'Escala (Baix Ter, Alt Empordà, comtat d'Empúries), on un dels fills fins hi tot, fa anys. va ser regidor de l'Ajuntament per Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
La idea del llibre La NO-extradició de Ventura Gassol (Editorial Base, 2020), de Manuel Castellet i Rosa Anna Felip, que arribarà demà 17 de juny a les llibreries, es va començar a gestar arran del material que Castellet va anar recopilant per escriure l'anterior obra La mitra de l'exili (Gregal, 2019). Castellet i Felip van iniciar una investigació sobre la petició d'extradició del conseller de Cultura de la Generalitat republicana, Ventura Gassol, per part del govern franquista, i van recórrer tots els arxius catalans, espanyols, francesos i el del Vaticà per poder documentar-ho tot.
El llibre se centra en el final de la vida política de Ventura Gassol (1893-1980), un intel·lectual i polític molt destacat nascut a la Selva del Camp (Baix Camp), que creia en la República i en la llibertat de Catalunya, i que era considerat pel règim franquista de l'any 1940/41 com "el elemento en que se ha tratado de idealizar el separatismo catalán". El volum tracta un tema històric a partir de la documentació trobada --a vegades inèdita--, i conté també un breu anàlisi de les dues causes judicials en què va estar implicat Gassol. Tot això fet en un llenguatge divulgador, que en facilita la lectura. Acompanyen el llibre 20 documents, alguns d'ells molt reveladors, com l'acusació d'haver provocat la mort del bisbe de Barcelona i la sentència --feta pública per primer cop a la història-- del tribunal francès que conclou que aquest assassinat no s'havia produït mai.
Ventura Gassol estava exiliat a l'Estat francès des de l'octubre del 1936, arran de la seva discrepància política amb el procés revolucionari col·lectivista del proletariat català. El juliol de 1939, quan Franco ja és el poder, es va incoar una causa judicial "por responsabilidades políticas" contra Gassol, un procés iniciat pel Tribunal de Responsabilidades Políticas, que havia creat la Dictadura, i que va decidir iniciar una causa amb informes de la policia franquista, la Guàrdia Civil, el partit únic Falange Española Tradicionalista de las JONS (FET de las JONS) i del Bisbat de Barcelona. Mentrestant, Gassol --que aleshores residia a París (Illa de França)-- no se n'assabentà de l'inici d'aquesta causa contra ell. La causa, però, va avançant i acaba amb una sentència en què se'l desposseeix de tots els seus béns, se l'inhabilita per exercir càrrecs públics i es proposa (a la sentència judicial) que el govern franquista li retiri la nacionalitat espanyola.
Ara, però, els autors del llibre, Manuel Castellet i Rosa Anna Felip, van comprovar arran de la documentació consultada, que el govern franquista --que és qui ho havia d'exectuar--, no ho va fer i al cap dels mesos, la causa judicial cau en l'oblit tot i que no va prescriure fins a l'any 1968.
Manuel Castellet explica que en aquesta causa general impliquen a tothom i, especialment, a polítics catalans i espanyols republicans que s'haguessin exiliat a l'estranger. En aquesta segona causa tornen a recopilar informes policials i d'altres i demanen, el mes de gener del 1941, --Gassol ja no era a París perquè l'ocupació alemanya havia arribat i fuig cap a la zona sud (govern de Vichy) a Sant Rafèu (Var, Provença-Aups-Còsta d'Azur), un poblet petit de pescadors de la Còsta d'Azur-- al govern de Vichy l'extradició de Gassol en un paquet on també hi havia Josep Tarradellas i Frederica Montseny, entre altres refugiats a l'hexàgon francès. Tal i com demostra la documentació consultada per Manuel Castellet i Rosa Anna Felip "aquesta gran demanda d'extradicions van ser retornades pel govern francès perquè estaven mal demanades (no s'adeqüen al tractat d'Espanya i França, no s'havien de demanar col·lectivament sinó individualment, no s'expliquen les causes de cadascun,..)", assenyala Castellet.
Aleshores el Ministeri de Justícia franquista inicia correspondència entre l'ambaixador d'Espanya a París, José Félix de Lequerica, i el ministre d'Afers Exteriors espanyol Ramón Serrano Suñer --cunyat del general Francisco Franco--. Al final, al mes de juny del 1941, el govern franquista torna a demanar específicament l'extradició de Ventura Gassol on hi surten frases com ara "es la persona en la que se ha idealizado sentimiento separatista en Cataluña", que demostra que "l'agafaven com un símbol del separatisme català", apunta Castellet. L'acusaven de "rojo, separatista" --com en d'altres casos-- però el més greu és que també l'acusaven d'haver provocat l'assassinat del bisbe de Barcelona, Manuel Irurita.
Durant la recerca de documents, els autors del llibre descobreixen que Ventura Gassol va ser detingut per la zona del règim de Vichy i tancat a la presó d'Ais de Provença, junt amb Josep Tarradellas. Segons es desprèn de la investigació, en aquell moment hi havia un pacte secret entre el ministre d'Exteriors de la França de Vichy amb el ministre d'Exteriors franquista per poder repatriar o extradir a tothom que es volgués sense passar per la justícia francesa, tot i que això després no es va arribar a aplicar. Mentrestant, les famílies de Gassol i Tarradellas vivien a la mateixa pensió de Sant Rafèu.
El cardenal Vidal i Barraquer, el testimoni clau que va salvar Ventura Gassol
En el llibre La NO-extradició de Ventura Gassol s'explica que durant tot el procés, entre tots els documents que arriben a la defensa de Gassol, s'ha pogut saber que hi intervé un testimoni essencial, que va ser el cardenal cambrilenc Francesc Vidal i Barraquer. El cardenal, que l'any 1936 es va exiliar arrel de la revolució proletària d'aquell estiu, va ser clau per salvar Ventura Gassol.
La bona relació personal entre Gassol i Vidal ve de lluny. Quan Vidal i Barraquer va ser empresonat l'estiu de 1936 a Montblanc (Conca de Barbera), va ser aleshores quan un delegat de Ventura Gassol va intervenir per rescatar-lo. I, posteriorment, Gassol en persona va embarcar el cardenal en un vaixell en direcció cap a Itàlia, on Vidal i Barraquer va estar exiliat. De fet, hi va ser els anys 1939, 1940 i 1941 i també passaria un parell de mesos a Suïssa per raons de salut. Aquell estiu de 1941, quan Gassol estava tancat a la presó d'Ais de Provença, va arribar la informació a Vidal i Barraquer que havien acusat el que en 1936 era conseller del Govern de la Generalitat de Cataluys d'assassinar el bisbe de Barcelona, Manuel Irurita.
Vidal i Barraquer va fer valdre els seus coneixements de Dret adquirits de jove a la Universitat de Barcelona per argumentar que Gassol havia salvat gent --com ell mateix--, molts escriptors, polítics i del món de la cultura que eren perseguits en el decurs de la revolució proletària i, en segon lloc, va poder acreditar que el bisbe Irurita no era mort, sinó que era viu.
Irurita viu i en bon estat, que després de furtar joies i dines del Bisbat de Barcelona va ser protegit pel Vaticà i el franquisme, tot fent veure que era un cavaller màrtir espanyol de la "croada" feixista
D'aquesta manera, el cardenal Vidal i Barraquer va desmuntar la gran mentida del Vaticà que va fer córrer el franquisme i la seva gent més propera de la zona franquista durant la guerra, que el bisbe l'havien afusellat l'estiu de 1936. Després de contrastar la documentació, Castellet explica que es dedueix que, "entre els anys 1936 i 1937, el bisbe hauria pagat la seva vida amb joies i diners que s'havia emportat del Bisbat, la qual cosa el va permetre sobreviure fins que va aconseguir passar a la zona del bàndol franquista, que el va amagar." De fet, hi ha un document publicat al Nunci del papa de Roma, Pius XII, en què parla de que "hem d'arreglar la situació del bisbe Irurita....". També es té constància que, durant l'exili de Vidal i Barraquer, el cardenal va mantenir el contacte amb el papa i tenia coneixement de quina era la situació dels bisbes de l'Estat espanyol. Tot això ho recull la sentència manuscrita del Tribunal d'Ais de Provença sobre Gassol, que recull explícitament --apart de qüestions jurídiques-- que els magistrats "han pogut constatar a l'estrada que aquest assassinat no es va produir". El mateix dia de la sentència, el 15 de setembre del 1941, deixen en llibertat a Ventura Gassol.
De l'exili frustrat a Mèxic, a la fugida a Suïssa
Abans que el tanquessin a la presó, Ventura Gassol havia iniciat els tràmits per poder embarcar-se amb la dona i els seus dos fills cap a Mèxic. El motiu principal per marxar era que els fills durant l'estada a París estaven arribant a l'edat del servei militar i, durant la seva presència a l'Estat francès, en 1940 tenien el risc d'haver de ser cridats per lluitar contra els alemanys o contra qui fos.
A la tardor del 1941, quan Gassol ja és lliure, van tenir l'oportunitat de poder embarcar-se cap a Mèxic amb la seva família, però l'antic0 conseller de la Generalitat no estava autoritzat a sortir de territori francès per "raons polítiques". Tot i així, sí que van poder embarcar cap a Mèxic la seva dona i els seus fills.
Gassol va quedar-se a Sant Rafèu per seguir trobant el camí per poder emigrar cap a Mèxic. Fins i tot, va arribar a signar un document, a l'abril de 1942, en què es comprometia a renunciar a la seva vida política per evitar que el govern de Vichy pensés que els republicans catalans exiliats causarien enrenou reivindicant la seva causa. Tot i així, Gassol no va arribar a partir mai cap a Mèxic i, a la tardor del 1942, els alemanys arriben al sud de França per completar l'ocupació. Just abans de l'ocupació, gràcies a uns contactes amb la policia francesa, els van facilitar la sortida, tant de Tarradellas com de Gassol cap a Suïssa.
Des d'allà, Ventura Gassol va poder reprendre la seva vida poètica. Al cap d'un parell d'anys, la seva dona va morir a Mèxic i, més endavant, ell es va casar amb una dona francesa, la qual va poder partir en territori francès.
La sentència, el document més rellevant
Manuel Castellet i Rosa Anna Felip recorden en el seu llibre que, fins ara, se sabia que Ventura Gassol havia estat exiliat a l'Estat francès, que el Govern espanyol de Franco li havia demanat l'extradició i que no se li havia concedit. Però Castellet i Felip van buscar algun document que donés tots els detalls ja que no se n'havia publicat mai cap. "Als arxius de Boques del Roine, a Marselha, ens van dir que la documentació sobre el judici que es va fer l'any 1941 s'havia perdut per causes relacionades amb l'entrada de l'exèrcit alemany el 1942", afirma Castellet. Però, en canvi, "es va conservar la sentència ja que aquesta formava part del llibre de sentències --com un llibre d'actes-- i ens la van enviar. La sentència és un document bastant espectacular perquè parla del que se l'acusa i també diu del que el tribunal considera que és responsable. A partir d'aquí, va ser quan vam buscar-ho tot", afegeix el coautor del llibre que demà surt a la venda.
Manuel Castellet destaca que aquesta sentència, emesa pel Tribunal d'Ais de Provença, és el document més rellevant dels localitzats A més, l'Arxiu del departament de Boques del Roine va confirmar a Castellet que era la primera vegada que aquest document era demanat per ser consultat.
La NO-extradicció de Ventura Gassol demostra doncs que aquell que fora conseller de la Generalitat era víctima d'una maquinació franquista per mitjà d'una absurda acusació sobre una mort inventada del bisbe de Barcelona Manuel Irurita.
Castellet explica que el llibre deixa entreveure analogies amb la història actual sobre suposades causes: "Ara acusen de rebel·lió, abans acusaven d'assassinat", en relació als imputats a l'exili i els condemnats a la presó arran del procés català d'autodeterminació nacional.
El llibre es completa amb 20 annexos corresponents a documents de diferents arxius.
L'autor i l'autora
Manuel Castellet (Barcelona, 1943) és professor emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona. Matemàtic de formació i de professió, fou el creador i primer director del Centre de Recerca Matemàtica (1984-2007) i és membre de l'Institut d'Estudis Catalans, institució de la qual fou president (1995-2002). Ha estat autor i editor de diversos llibres en el camp de les matemàtiques i, fora de l'àmbit científic, els darrers anys ha publicat 'L'exili de la marededeu de Núria (1936-1941)' (Alpina, 2013), 'Mossèn, ens han pres la marededeu' (Alpina, 2017), amb Rosa Anna Felip, i 'La mitra de l'exili' (Gregal, 2019).
Rosa Anna Felip (Tremp, 1964) és llicenciada en geografia i història per la Universitat de Barcelona i en Dret per la Universitat de Lleida. Ha treballat en ordenació del territori a les Terres de Ponent i ha estat curadora de la cartoteca històrica del Centre Excursionista de Catalunya (2006-2013). És autora del llibre 'Fer país, conèixer món' (IEC i CEC, 2008), comissària de l'exposició 'El CEC de la Segona República al franquisme: esplendor, lluita i supervivència' (2013) i autora, amb Manuel Castellet, del llibre 'Mossèn, ens han pres la marededeu' (Alpina, 2017).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada