Avui, 2 de juny de 2020, CNT València ret homenatge a la seva històrica militant Lucía Sánchez Saornil (1895-1970)

Avui, 2 de juny de 2020, CNT València ret homenatge a la seva militant Lucía Sánchez Saornil

Cronista de guerra, literata, feminista, francmaçona, militant anarquista i anarcosindicalista Lucía Sánchez va dedicar la seu vida a transformar el paper secundari de la dona, dins de les organitzacions obreres, gestant la primera organització anarcofeminista europea: Mujeres Libres

Avui, 2 de juny, des de CNT València s'ha rendir homenatge a Lucía Sánchez Saornil, militant de CNT, en el 50º aniversari de la seua mort.

Lucía Sánchez Saornil va col·laborar amb la fotoperiodista hongaresa Kati Horna amb la revista Umbral a Octubre de 1937 en un interessant article: "La Maternidad bajo el signo de la Revolución". Un tema inquietant que fins aquell moment mai no s'havia plantejat en un context bèl·lic. Un context de lluita antifeixista a Europa acostumat a parlar de heroïcitats o victòries militars i en el qual destaquen els adjectius  referits a la masculinitat, a la valentia, l'empenta guerrera, o el coratge. Però les dones eren des de feia segles la part secundaria de totes les guerres: mares, dones de o "el descans del guerrer", és a dir, una part relegada a la rereguarda. Lucía Sánchez i les seues companyes, modernitzaren el panorama cultural i polític de la seua època i trencaren el mur del silenci de les dones al aparèixer, reclamant el seu espai, en premsa, ràdio i demés mitjans de comunicació, com ho havien fet al eixir als carrers plantant cara als revoltats al juliol del 1936. Aquest espai públic, per primera vegada, parla de dones, educació, xiquets, hospitals o cases de maternitat, milicianes i, com no, d'un projecte comú de futur equitatiu integrat en el context de la revolució espanyola, l'única fins el moment en que la classe treballadora va autogestionar la majoria dels aspectes de la vida quotidiana. Les dones foren part intrínseca i determinant  d'aquesta transformació social.

Una de les protagonistes d'aquesta transformació va ser Lucía Sánchez (Madrid, 13/12/1895-València, 02/06/1970) que tenia una brillant trajectòria militant connectada al anarcosindicalisme i va trencar el seu particular sostre de cristall, passant de ser una treballadora de la companyia telefònica madrilenya a destacar com a poetessa, conferenciant i periodista en el Madrid dels anys trenta. La seua militància obrera la va fer freqüentar mons fins aquells temps, vetats a les dones: reunions nocturnes, impremtes clandestines, plens de sindicats, etc. La seua joventut i el seu caràcter decidit feren la resta: prompte es va implicar fins al final i poc a poc es gestà en la seua ment la decisió de crear una organització  específica de dones, ja que l'endarreriment intel·lectual i ètic del país es revela com un llast. El sindicat i la mateixa organització llibertària esdevenen el seu primer camp de batalla. La lluita per la inclusió de la dona en el debat sindical i laboral serà una de les batalles empreses per les dones que gesten la primera organització anarcofeminista europea: Mujeres Libres.

Cronista i miliciana

Lucía Sánchez va ser secretaria de la redacció del periòdic CNT(1933-1934) abans havia publicat en Ultra, Tableros, Plural i altres revistes madrilenyes de literatura, participà en la gran vaga de la Telefònica  i fou durament represaliada. Aquest i altres motius l'obligaren a traslladar-s'hi a València (1927-1931) i fou readmesa en Telefònica en 1936. Aquell any participà  amb la seua organització, la CNT, en els combats de carrer en l'assalt a la Caserna de la Muntanya i desprès va partir ràpidament al front de guerra on va treballar com a periodista, allò que millor sabia fer: escriure la crònica de la lluita obrera. Ja a València va escriure en Umbral on va ser cap de redacció en 1937. De la ciutat del Túria va passar a Barcelona, reclamada per l'organització confederal, i realitza  diversos treballs d'educació i coordinació fins que en maig del 1938 s'encarrega de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització anarquista solidària destinada al suport de la població civil on projectarà el seu treball desprès de l'evacuació de la població civil a territori francès.

Lucía Sánchez també va passar la frontera del Pirineu Oriental i és internada en els camps de concentració francesos. En 1940 resideix a París i més tard en Montalban amb la seua companya de tota la vida América Barroso a la que havia conegut a València. Passen clandestinament a la Península gràcies a les xarxes d'evasió anarquistes i resideixen, sense papers, en Madrid i València. No legalitza la seua situació fins 1954 i es veu obligada a exercir multitud d'oficis precaris que l'obliguen a coartar la seua creativitat, la qual expressarà mitjançant el dibuix i els escrits que mai no veuran la llum. Una vegada truncada  per la terrible repressió franquista que planeja sempre com una espasa de Dàmocles sobre els militants clandestins, Lucía Sánchez va morir a València. Només alguns antics militants i bones amistats coneixien les seves grans capacitats intel·lectuals i morals. La seua vida discreta tingué que ser rescatada anys desprès  a partir, com no, d'altres dones anarquistes, com ara Pepita Carpena, Suceso Portales, Antonia Fontanillas, Pilar Molina, Llum Quiñonero i d'altres.

El seu treball més destacat és el que va realitzar dins de Mujeres Libres, com explica molt bé l'anarcofeminista Lola Iturbe en el seu llibre pioner sobre les dones llibertaries espanyoles editat a Mèxic en 1974 i que revela per primera vegada rastres i rostres de la lluita de las dones al segle XX. Mujeres Libres és una organització única en el seu temps que prendran com a model altres organitzacions antifeixistes i que posen en marxa multitud d'escoles de capacitació femenina, clíniques, cursos, xerrades i un llarg etcètera. Un treball que mai no s'havia emprès abans, amb un dels índexs d'analfabetisme obrer i femení, més alts d'Europa.

Lucía Sánchez no estava sola en aquesta lluita, secunden la seua idea la jove doctora aragonesa Amparo Poch i l'intel·lectual Mercedes Comaposada. Al seu voltant s'agrupen un grup d'obreres entusiastes, però també veteranes militants dels anys de plom barceloní en què els militants es veien obligats a crear els grups de defensa confederals on s'implicaven companyes, amigues i familiars. Totes elles posen en marxa una organització sense precedents en la conservadora Espanya republicana que s'obri pas davant la inquietud de l'Església  catòlica i del privilegi de les més retrogrades que veuen perillar les seues prerrogatives. Una organització que denuncia la doble repressió que pateix la dona. Teresa Claramunt ho havia expressat a la perfecció a finals del XIX: "La dona obrera a Espanya és esclava de l'esclau".