Abad de Santillán al seu despatx de conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya
El 20 de maig de 1897 neix a Reyero (Montaña Oriental de Lleó) que fou un militant destacat dels moviments llibertaris de l'Argentina i també de l'Estat espanyol, Sinesio Baudilio García Fernández, més conegut pel pseudònim de Diego Abad de Santillán
En 1939 va passar la frontera del Pirineu Oriental, camí de l'exili, i va patir els camps de concentració
Diego Abad de Santillán: El 20 de maig de 1897 neix a Reyero (Montaña Oriental, Lleó), que fou un militant destacat dels moviments llibertaris de l'Argentina i també de l'Estat espanyol Sinesio Baudilio García Fernández, més conegut pel pseudònim de Diego Abad de Santillán. La seva família va emigrar a l'Argentina en 1905 --els seus pares foren Donato García Paniagüa i Ángela Fernández--.
Va començar a treballar al Plata des dels 10 anys en oficis diversos, especialment al ferrocarril, i assisteix a l'escola nocturna.
En 1912 retorna a la Península per estudiar el batxillerat a la ciutat de Lleó (Lleó, Lleó) durant els anys 1913-1914 i Filosofia i Lletres en la Universitat de Madrid (Madrid, Castella la Nova) l'any 1915, on va fer amistat amb Eugenio Noel i Salvador Seguí, i es va lliurar a l'escriptura --revista Los ciegos, opuscles sobre El derecho de España a la revolución i el llibre Psicología del pueblo español (1917).
Entre la bohèmia estudiantina i intel·lectual madrilenya i en la lluita social de caire revolucionari, és empresonat un any i mig arran de la vaga general de CNT i UGT en 1917.
Indultat en 1918, marxarà a l'Argentina fugint del servei militar obligatòri, integrant-se en el moviment anarquista de Santa Fe (Santa Fe, Argentina), amb el qual havia fet contacte a la presó a través de Tomás Herreros.
Fundarà la revista La España futura, col·laborarà en la premsa llibertària i farà amistat amb Torralvo i López Arango, amb els qui publicarà La campana, i amb Barrera i Radowitzky.
En 1919 torna a la presó, aquesta vegada a l'Argentina, arran d'una vaga a Buenos Aires (Ciudad Autónoma de Buenos Aires, Argentina) i després començarà a publicar en La Protesta i s'afiliarà en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) en qualitat de kropotkià.
En 1922 marxa a Alemanya, on farà estudis de medicina, i des d'on continuarà col·laborant en La Protesta i Suplementos. A Hamburg (Freie und Hansestadt Hamburg, Boques de l'Elba, Alemanya) i Berlín (Ciutat Estat de Berlín, Prússia, Alemanya ) es relaciona amb l'anarquisme militant (Goldman, Arshinov, Berkman, Volin, Schapiro, Makhno, Ghezzi, Kater i altres) i va mantenir estrets contactes amb Max Nettlau, Rudolf Rocker --amb els quals traduirà conjuntament obra de M. A. Bakunin-- i Elise Kater, la seva futura companya, ajudant-los intensament en el rellançament de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i assistint als congressos de 1922 i 1924.
Des de la revista Suplementos va defensar plantejaments anarquistes contra els que considerava reformistes sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), afavorint el naixement de «l'Específica», nom amb que seria coneguda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb el seu concepte de «trabazón» anarquista amb la CNT, que va trobar ressò en Buenacasa, Herreros, Magriñà i altres que funden El Productor a Blanes (la Selva marítima, la Selva).
En mig de les lluites contra marxistes reformistes, sindicalistes considerats purs i stalinistes escriu amb López Arango El anarquismo en el movimiento obrero (1925).
En 1926 va retornar a l'Argentina, sense acabar els estudis de medicina, per tractar de solucionar l'antagonisme regnant en el si de La Protesta i desenvolupa una extensa campanya en favor de Sacco i de Vanzetti, alhora que comença a dubtar de les solucions d'agitació armada i la pràctica d'expropiacions armades (anomenades atracaments a bancs i empreses), interessant-se pels problemes econòmics i pel socialisme constructiu. Aleshores, també va dirigir el periòdic La Antorcha. Traduí al castellà la biografia de Bakunin elaborada per Max Nettlau.
Va intervenir en la fundació de l'AssociacióContinental Americana dels Treballadors (ACAT), de la qual va redactar-ne la declaració de principis en 1929, i va afavorir les actituds social revolucionàries en el mar de la FORA.
El pronunciament militar d'Uriburu en 1930 el va condemnar a mort per intent de sedició contra l'Estat, però va poder fugir del país i passar a Montevideo (Montevideo, República Oriental de l'Uruguai).
Tornà novament a la Península poc abans de començar el Congrés de la CNT en 1931.
Després d'una estada a Barcelona, va retornar a Montevideo, on va conspirar i va internar-se clandestinament a l'Argentina, on va participà en la reorganització de la FORA i va preparar una campanya en favor dels militants argentins exiliats.
A mitjans de 1933 el trobem a l'Espanya republicana, on s'enfronta al «trentisme» i als qui esperen tot amb la República.
En 1934 va animar el grup anarquista «Nervio» i en 1935 va ser nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI.
Va participar en el rellançament de Solidaridad Obrera, va posar en marxa Tierra y Libertad i Tiempos Nuevos, i va intentar, sense cap èxit, que les seves positures econòmiques s'imposessin en el Congrés de la CNT de maig de 1936.
Amb la sublevació militar feixista al Protectorat espanyol del Marroc i les places militars de Ceuta i Melilla els dies 17 i 18 de juliol de 1936, en la nit del 18 al 19 de juliol es presentà amb altres militants llibertaris davant el president Lluís Companys demandant-li una immediata entrega d'armes par fer font al cop que esclataria aquella matinada a Barcelona.
Va formar part del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CCMAC), en representació de la FAI, el 21 de juliol i posteriorment, l'agost de 1936, en el Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya.
L'agost de 1936 encapçalà una delegació de la FAI que se reuní a Madrid amb Giral i Azaña. Abad de Santillán exigí, en forma d'ultimàtum, el trasllat immediat dels dipòsits d'oro del Banc d'Espanya a Barcelona, cosa que fou rebutjada pel Govern de la República Espanyola. Finalment, aquestes reserves es van traslladar de Madrid a un altre lloc, però no pas a Barcelona.
Entre el 17 desembre de 1936 i març de 1937 va ser elegit conseller d'Economia de la Generalitat.
Durant les jornades de Maig de 1937 mantingué una actitud molt dialogant entre les parts contendents.
A partir de maig de 1937 es va desencantar de la situació i en 1938 va fundar Timón.
Fou excepcionalment crític amb el govern i la persona de Juan Negrín, denunciant contínuament els crims stalinistes les anomenades txeques i del propi PCE/PSUC. Como a director de la revista Timón afirmà que "desde febrero a mayo de 1937 cayeron asesinados en Madrid y sus alrededores por [...] las checas organizadas por los rusos más de ochenta cenetistas". El 7 de gener de 1938 denuncià a Solidaridad Obrera que a Mora (Toledo, la Manxa, Toledo, Castella la Nova) havien estat assassinades seixanta persones, hombes i dones, que pertanyien a la CNT-AIT i que contestat als atacs polítics stalinistes criticant-los els seus mètodes de terror i de sang contra el moviment llibertari i el POUM.
Tan sols un any després de la guerra Abad de Santillán, a Por qué perdimos la guerra (publicat per IMÁN a Buenos Aires en 1940), féu el seu anàlisi sobre el perquè de la derrota de la República en aquesta mena de llibre de memòries identificant-ne tres factors principals que posteriorment han estat seguits per la historiografia. Al capítol I, exposa el fet que l'oposició recalcitrant dels republicans espanyols "a les realitats populars i els sentiments regionals legítims, com el de Catalunya", que van reduir la capacitat de resposta bèl·lica del Principat de Catalunya fins al punt "d'entregar-la, desfeta i amargada, al feixisme"; la política de no-intervenció de França i Anglaterra, que va escanyar els recursos de la República mentre el feixista rebia el ple suport dels règims afins (principalment, d'Itàlia i d'Alemanya); Una ajuda de Stalin insuficient que va arribar tard, pagada per avançat amb or i no sempre rebuda, que va comportar com a contrapartida sotmetre's als designis de la URSS tant en política interior com internacional fent de la República Espanyola "una espècie de colònia soviètica". També, a la pàgina 288 escriu: "Un buen día se recibe en las brigadas pertenecientes al XXIII Cuerpo de Ejército (de mando comunista) una orden de éste para que cada brigada mandase un pelotón o escuadra de gente probada como antifascista. Así se hace y se le dan instrucciones completas para que marchen a Turón, pueblecito de la Alpujarra granadina. Se les dice que hay que eliminar a fascistas para el bien de la causa. Llegan a Turón los designados y matan a 80 personas, entre las cuales la mayoría no tenían absolutamente por qué sufrir esa pena, pues no era desafecta y mucho menos peligrosa, dándose el caso de que los elementos de la CNT, del partido socialista y de otros sectores mataron a compañeros de sus propias organizaciones, ignorando que eran tales y creyendo que obraban en justicia, como les habían indicado sus superiores. También hay casos de violación de las hijas (que se ofrecían) para evitar que sus padres fuesen asesinados. Y lo más repugnante fue la forma de llevar a cabo dichos actos, en pleno día y ante todo el mundo, pasando una ola de terror trágico por toda aquella comarca. Se estaba construyendo una carretera y los muertos fueron enterrados en la zanja de la misma carretera."
Va decantar-se poc a poc cap a posicions considerades revisionistes entre els sectors anarquistes revolucionaris --l'abril de 1938 es va afegir al Comitè Nacional del Front Popular Antifeixista, sorgit del pacte entre UGT i CNT-AIT--, encara que combatés les tesis considerades revisionistes que van mantenir Horacio Martínez Prieto i en Marianet en el Ple de la CNT-AIT d'octubre de 1938.
En 1939 va passar la frontera del Pirineu Oriental, camí de l'exili, i va patir els camps de concentració.
Poc abans d'acabar la Segona Guerra Mundial interimperialista es va traslladar a Santo Domingo i a Xile --on va tornar publicar Timón--, per acabar finalment establert novament a l'Argentina durant decennis dedicat a l'elaboració d'una obra intel·lectual (traduccions, enciclopèdies, llibres...). Durant un temps viu semiclandestinament per la persecució del general Perón. Funda diverses editorials, escriu nombrosos assajos i anàlisis crítics del moviment obrer i del peronisme. També edità la Gran Enciclopedia Argentina.
En 1945 havia donat suport a l'escissió pro Govern de la República Espanyola en l'Exili de la CNT-AIT, fent costat Horacio Martínez Prieto, Manuel Buenacasa i Juan López.
Va ser cofundador de l'editorial Americalee, director de La Campana (1948), col·laborador de Reconstruir, antiperonista acèrrim des del 1955.
Durant aquest llarg exili ideològicament va adoptar tesis col·laboracionistes amb el Govern de la República Espanyola en l'Exili i va caure en un progressiu reformisme sindicalista, acostat al cincpuntisme, que es va fer palès quan va retornar a la Península, després de vendre optimistament totes les seves pertinences argentines, un cop mort el dictador Franco, en 1976.
Va intentar rellançar Timón a Madrid i a Barcelona, va patir una estafa i gairebé mor al carrer. Fou rebutjat pels sectors anarquistes oposats al cincpuntisme sindicalista i la FAI (en un article en 1976 a la clandestina Tierra y Libertad, publicació faista cicloestilada de Barcelona). També va ser acusat des de diferents sectors cenetistes de participar en la reconstrucció de la CNT a les ordres del ministro Martín Villa, dels governs Suárez.
Va renunciar a la pensió de conseller d'economia de la Generalitat de Catalunya.
Considerat en alguns sectors un militant llibertari universal, fou influent durant la Guerra a Catalunya i després a l'Amèrica Llatina, de fet fou un escriptor prolífic amb infinitat d'articles escampats arreu la premsa llibertària, així com autor de una important nòmina de traduccions, de llibres i de fullets, alguns de referència, va col·laborar en Acción,
Acción Libertaria, Acción Social Obrera, Acracia, Boletín de la Agrupación de Militantes de CNT de Méjico, Cenit, Comunidad Ibérica, Construir, Cultura Proletaria, Historia Libertaria, Mañana, La Protesta, Revista Internacional Anarquista,
Sindicalismo, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos,
Tierra y Libertad, Umbral i altres publicacions.
Va traduir Fabbri, Landauer, Nettlau, Rocker, a més de prologar nombrosos llibres.
És autor de diversos diccionaris bilingües i enciclopèdies, com ara Gran Enciclopedia Argentina, Gran Omega, Historia argentina, Diccionario de argentinismos. De ayer y de hoy; va dirigir l'Enciclopedia Jurídica Universal i altres.
De temàtica anarquista i obrerista són Opúsculos, Resumen histórico de la revolución mexicana, ¿Colaboración y tolerancia o dictadura?,España ayer, España mañana, El derecho de España a la revolución (1917), Ricardo Flores Magón (1924), El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb López Arango), Los anarquistas y la reacción contemporánea (1925), La jornada de seis horas (1926), Historia del anarquismo en Argentina (1930), Bancarrota del sistema económico y político del capitalismo (1932), La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario de la Argentina (1933 i 1971), Reconstrucción social. Nueva edificación económica en Argentina (1933, amb Lazarte), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Juanel i Villar), Las cargas tributarias. Ensayos sobre las finanzas estatales (1935), La represión de octubre (1935), El organismo económico de la revolución. Cómo vivimos y cómo podríamos vivir en España (1936), El problema de la armonía revolucionaria (1937),
Gli anarchici e la Revoluzione spagnola (1938, amb Fabbri), Por qué perdimos la guerra (1940), En torno a nuestros objetivos libertarios (1945), Los fundamentos de la geografía económica de América (1945),Contribución a la historia del movimiento obrero español (1962-1965), Estrategia y tàctica: ayer, hoy y mañana (1971), De Alfonso XIII a Franco (1974), El anarquismo y la revolución en España. Escritos (1930-1938) (1976), Memorias (1897-1935) (1977), Historia de la revolución mexicana (1992, pòstum).
El seu ideari canvià substancialment amb el temps, passant d'una anarquisme social revolucionari pro Comunisme llibertari, marcadament antileninista i antireformista, a una creixent assumpció de la importància dels problemes econòmics que el porta a una síntesi de planificació i d'anarquisme espontaneïsta, i a la valoració històrica del capitalisme, com a fase necessària en la història de la Humanitat que ha posat el gènere humà en disposició d'alliberar-se, rebutjant un anarquisme sense programa. L'aportació teòrica de Diego Abad de Santillán durante los anys vint del segle XX s'havia centrat en la articulació ("trabazón") entre el sindicalisme i les idees anarquistes. Es distancia de la neutralitat i l'independència de l'organització sindical propugnada per Ángel Pestaña en el cas de la CNT, como de la idealizació del moviment obrer que feia Malatesta. Sostenia que el sindicat havia de tenir una definició ideològica, es a dir, anarquista, sense deixar de reconèixer a altres sindicats de definició diferent. Inspirant-se en el programa de la Alianza de la Democràcia Socialista de Bakunin (pel fet de traduir al castellà la biografia de Bakunin elaborada per Max Nettlau, va estudiar a fons l'estratègia i la tàctica bakuninista), defensava el paper d'una minoria conscient present en els sindicats, capacitada per ser els primers en les lluites de classe, en la defensa dels interessos de la col·lectivitat, a fi d'arrastrar als altres treballadors amb el seu exemple i donar a la classe obrera una orientació anarquista. Als anys trenta del segle XX s'abocà a teoritzar sobre l'organització econòmica de la Revolució Social, inspirant-se en el consellisme d'Anton Pannekoek, entre atres. En part, les seves idees es van posar en pràctica durant el procés de col·lectivització entre juliol de 1936 i maig de 1937, que foren formulades en el seu assaig El organismo económico de la Revolución. Durant els anys setanta del segle XX, ja ancià, el seu programa va ser molt diferent al primer de jove: sindicalisme participatiu, la revolució d'avui és la reforma, necessitat dels tècnics sindicals, l'Estat és més repressiu i perillós que el capitalisme, Espanya és tasca de tots...
Va morir el 18 d'octubre de 1983 a la residència d'ancians dels Llars Mundet, al barri d'Horta de Barcelona. Seguin la seva voluntat, les seves cendres s'escamparen a seu municipi natal, Reyero.
En 1935 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam va rebre des de Berlín 15 capses contenint l'arxiu d'Abad de Santillán. En 1938 aquest es va posar en contacte amb el director de l'IISH per salvar els arxius de la CNT i de la FAI, que, efectivament, van ser enviats a aquest centre, però els documents i biblioteca d'Abad de Santillán de Barcelona no van poder ser salvats a temps en 1939. En 1975, 1976 i 1986 l'IISH va rebre adicions a l'arxiu. Altra part del seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca Pública Arús (BPA) de Barcelona.
El seu fill, Diego, va ser director de cinema i guionista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada