James Robert White (Jack White)

Jack White (ca. 1930)

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 22 de maig de 1879 neix a White Hall (Broughshane, comtat d'Antrim, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista, socialista revolucionari i anarquista, James Robert White

En 1936 marxà cap a Catalunya, entrant per l'estació ferroviària de Portbou, localitat empordanesa on va restà sis hores esperant un tren en direcció a Barcelona i aprofitant el temps per gaudir de la vista de la mar de la Costa Brava, com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc

 

Jack White: El 22 de maig de 1879 neix a White Hall (Broughshane, comtat d'Antrim, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista, socialista revolucionari i anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra.

 

Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes del seu pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra).

 

Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits).

 

Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques.

Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp del seu pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave.

Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia.

Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec.

Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire.

Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern.

Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores.

Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin (Àrea Metropolitana, comtat de Baile Átha Cliath, Leinster, Irlanda), on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista.

Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly i altres.

En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín.

Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per ex militars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants.

Quan esclatà la Gran Guerra marxà a l'hexàgon francès com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda.

Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquesta insurrecció, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida.

Per aquestes activitats polítiques, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916).

En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic.

Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves.

En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht, òrgan del Sinn Féin.

Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup bolxevic antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst.

En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a la seva família pel seu posicionament polític.

En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 antics voluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, bolxevics i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formada únicament per ex militars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els bolxevics, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida.

En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today.

Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil, marxà cap a Catalunya, entrant per l'estació ferroviària de Portbou (Mar d'Amunt, Albera marítima, Alt Empordà), localitat empordanesa on va restà sis hores esperant un tren en direcció a Barcelona i aprofitant el temps per gaudir de la vista de la mar de la Costa Brava (*), com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc.

Impressionat pels èxits de la revolució col·lectivista de l'estiu de 1936, entrà a formar part del moviment llibertari i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información.

Essent declarat antibolxevic i antiestalinista, el grup anarquista londinenc «Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà les jornades de «Maig de 1937» als carrers de Barcelona.

Retornà a Londres (Gran London, Anglaterra), on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT-AIT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la revolució col·lectivista del 19 de juliol de 1936.

Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes de la República Espanyols.

A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del Govern irlandès, qui esdevingué la seva segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick).

En 1937 publicà l'opúscle Anarchism. A philosophy of action.

En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de la seva mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb la seva família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques.

Encara que aïllat, mantingué contactes amb l'activitat política i amb militants, però l'esclat de la Segona Guerra Mundial interimperialista paralitzà tot això.

En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals.

Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme social.

Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz.

Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane.

La seva família, avergonyida de la seva política social revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la revolució col·lectivista del 19 de juliol de 1936 a Catalunya, Aragó i altres territoris de la península Ibèrica. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army.

El seu fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE).

(*) Nota:

Text de Jack White, publicat a CNT-AIT. Boletín de Información Nº 15. 11 de novembre de 1936.

Vine a Barcelona como administrador de la segunda Unidad Británica de la Cruz Roja. Dos enfermeras y yo fuimos la avanzadilla para encontrar un lugar para el hospital de la Unidad en algún lugar del frente de Teruel.

Desafortunadamente, la Unidad fue cancelada, toda excepto cuatro ambulancias que están ahora en route en algún lugar entre París y Barcelona. Algunas de esas ambulancias volverán, creo que a la primera Unidad en Grañén. Hasta que lleguen en cualquier caso, me he quedado sin nadie que administrar ni nada que hacer, por lo que un amigo de la CNT-FAI me pidió que escribiera mis impresiones para un boletín de prensa.

Mi primera y más profunda de impresión fue la nobleza natural del pueblo catalán. Tuve esa impresión tan pronto como llegué a Port Bou, donde tuvimos que esperar durante seis horas al tren a Barcelona. Un sol deslumbrante brillaba tentándome a bañarme en la bahía. Después de desvestirme dejé mi abrigo con 80 libras inglesas en el bolsillo, en las rocas cercanas a un camino con aspecto de perfecta seguridad. Media hora en Cataluña y unas pocas conversaciones en mi español defectuoso me hicieron sentir que estaba entre amigos, que apreciaban el esfuerzo de los obreros británicos y de los intelectuales para ayudar a su causa. Aquí me sentí protegido por la solidaridad revolucionaria y hasta por la solidaridad internacional de la clase obrera de la cual Cataluña es hoy baluarte.

Esta impresión de honor y orden revolucionario se mantuvo en todo lo que vi en mi experiencia durante la semana que estuve en Barcelona. En una ocasión, después de mí apresurada ronda matinal para conseguir los pases necesarios para ir a Valencia -lo cual fue antes de la cancelación de la unidad y cuando aún yo quería ir al frente a encontrar un lugar para nuestro hospital lo más pronto posible- pagué sin darme cuenta cuatro pesetas de más al taxista. Me las devolvió remarcando "eso sobra". Esto ocurrió cuando entraba por la puerta del Comité Regional de la CNT-FAI, cuartel general de esos terribles anarquistas cuyas fechorías leemos demasiado a menudo en la prensa capitalista de hoy. No voy a entrar en controversias, filosóficas o políticas. Yo simplemente anoto mis experiencias sin miedo o preferencia. Es un hecho, que iglesias de Barcelona fueron incendiadas, y muchas de ellas, donde el tejado y los muros aún aguantan, son utilizadas para albergar almacenes médicos o comisariales, en vez de, como previamente, ser usadas por los fascistas como fortines. Sospecho que su función actual es más cercana al propósito de una religión basada por su fundador en el amor de Dios y el prójimo. Sin embargo, puede que la destrucción de iglesias no haya destruido el amor y la honestidad en España. Si no están basadas en el amor de Dios, están basadas en la fraternidad, el altruismo y el respeto mutuo, que tienen que ser vividos para creer en ellos. Nunca, hasta que vine a la Barcelona revolucionaria, había visto a camareros o incluso limpiabotas rechazar una propina. Aquí el rechazo a cualquier exceso a la factura o precio exactos es tan invariable como la cortesía con la que se hace. Esta gran cortesía genera un sentimiento insoportable por haberlo ofrecido, un ignorante burgués, automáticamente continuando los hábitos burgueses e impidiendo comprender el amor propio de los obreros que ahora tienen ampliamente el control. Mi primer día me enseñó la lección. Ya no ofendo más.

Habéis oído hablar sin duda acerca del Alzamiento de Dublín de 1916. Ese alzamiento es conocido hoy como puramente nacional, donde los objetivos no iban más allá de la independencia nacional de Irlanda. Se olvida convenientemente que no solo estuvo el manifiesto publicado por los líderes burguesas concebido con un espíritu extremo de democracia liberal, sino que, asociado con los líderes burgueses, estaba James Connolly, socialista internacional, que algunos vieron como el gran luchador revolucionario y organizador del momento. Al mando del Ejército Ciudadano Irlandés, que yo mismo instruí, hizo causa común con los separatistas republicanos contra el enemigo común imperial. Se dice que amenazó con actuar con el Ejército Ciudadano solo, si los republicanos burgueses rehuían la confrontación.

Fue justo a mitad de la Gran Guerra. El alzamiento fue reprimido sin piedad por Inglaterra y dieciséis de los líderes fueron ejecutados. El mismo Connolly, malherido en la Oficina de Correos de Dublín que fue reducida a escombros por un cañonero británico, fue atado a una silla y fusilado por un pelotón antes de recuperarse.

Aquí en Cataluña, la unión de la clase obrera y la nación comienza bajo mejores auspicios de los que fueran posibles en Irlanda. En Cataluña la reconstrucción socialista interna va de la mano con la lucha armada contra el fascismo español e internacional. Estáis por delante de nosotros en la construcción anarco-sindicalista y socialista. Estáis por delante en lo concerniente a la amenaza fascista-clerical. Una y otra vez el movimiento republicano revolucionario queda un poco apartado con relación al socialismo, y huye aterrorizado cuando la Iglesia Católica Romana emite su artificial bramido de condena y excomunión.

Yo vengo de una familia protestante del Ulster. Hay un dicho en el Ulster (la provincia del nordeste de Irlanda) que dice que "Roma es un cordero en la adversidad, una serpiente en la igualdad y un león en la prosperidad". Estoy contento de que en Cataluña hayáis hecho de Roma un cordero. En Irlanda es todavía un león, o más un lobo con piel de cordero. Los curas inflaman al pueblo y después fingen condenar la violencia popular cuando ellos la han instigado. El último Domingo de Pascua, yo mismo tuve que combatir a lo largo de tres kilómetros contra los activistas católicos, que nos atacaron en las calles cuando marchábamos para honrar la memoria de los republicanos muertos que cayeron en la semana de Pascua de 1916. Los píos alborotadores vinieron dentro del cementerio y arrancaron los rieles de las tumbas para atacarnos.

En Irlanda, como en España, fueron los curas los que empezaron con el método del fuego y la espada contra el pueblo. Pero ahora se quejan rápidamente cuando sus propias armas se vuelven contra ellos.

¡Camaradas de Cataluña! Cuando mantenéis las barricadas no solo para vosotros mismos sino para todos nosotros, os lo agradezco con la voz de la Irlanda revolucionaria, asfixiada por algún tiempo pero destinada a recuperar su fuerza. Me mantengo honrado de estar entre vosotros, para servir si puedo en cualquier habilidad en la que sea lo más útil.

J.R. White