Fermín Pujol Araus

Fermín Pujol Araus després de la batalla de Châtel-sur-Moselle

--

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 6 de maig de 1919 neix a Barcelona l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Fermín Manuel Josep Pujol Araus

El 10 febrer de 1939, durant la Retirada republicana, creuà la frontera al Pirineu Oriental amb els últims combatents de la 26 Divisió (la «Columna Durruti» militaritzada i comandada per Ricard Sanz) passant pel pont internacional a Puigcerdà, en perfecta formació militar de la tropa, mentre una secció de soldats francesos els hi presentava armes d'honor, i tot passant la frontera per Llívia i la Guingueta d'Ix. Patí el mateix destí que els seus companys de columna. Internat a La Tor de Querol i a Montlluís, així com el camp de concentració de la platja d'Argelers de la Marenda

Fermín Pujol Araus: El 6 de maig de 1919 neix a Barcelona l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Fermín Manuel Joseo Pujol Araus --algunes fonts citen erròniament com a nom vertader el de José Nadal Artigas--. El seu pare es deia Constantino Pujol Alastruey, comerciant de roba a Sabadell (Vallès Occidental), i la seva mare, Andrea Araus Ruiz.

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà, a disgust de la seva família, en la «Columna Durruti» i després, amb la militarització d'aquesta, passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola, on fou responsable polític d'una brigada.

En 1937 va ser ferit a Montenegrillo, front de Madrid (Castella la Nova).

El 10 febrer de 1939, durant la Retirada republicana, creuà la frontera al Pirineu Oriental amb els últims combatents de la 26 Divisió (la «Columna Durruti» militaritzada i comandada per Ricard Sanz) passant pel pont internacional a Puigcerdà (Baixa Cerdanya), en perfecta formació militar de la tropa, mentre una secció de soldats francesos els hi presentava armes d'honor, i tot passant la frontera per Llívia (Baixa Cerdanya) i la Guingueta d'Ix (Alta Cerdanya). Patí el mateix destí que els seus companys de columna. Internat a La Tor de Querol (Alta Cerdanya) i a Montlluís (Conflent), així com el camp de concentració de la platja d'Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló). Altres fonts diuen que passà la frontera pel Portús (Albera, Vallespir) i fou internat al camp d'Argelers de la Marenda.

Sis mesos després aconseguí fugir amb el seu germà Constantino Pujol Araus (Constant) i altres companys. Arribà a Lió (Metròpoli de Lió, Arpitània, Ôvèrgne-Rôno-Arpes) i a Saint-Étienne (Forêz, Loire, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània) treballà en una mina de carbó.

Quan esclatà la Segona Guerra Mundial interimperialista, per evitar ser mobilitzat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), embarcà amb alguns companys cap al Marroc.

A Casablanca (Marroc) va ser detingut per les autoritats franceses i obligat a allistar-se en la Legió Estrangera a Algèria.

Quan l'armistici del 22 de juny de 1940 es trobava a Dakar (Senegal, Àfrica Occidental Francesa) i, amb altres companys, desertà portant-se l'armament.

Després de gairebé un mes fugint i de recórrer 4.000 quilòmetres a peu, a Brazzaville (Congo, Àfrica Equatorial Francesa) s'integrà en l'Exèrcit de la França Lliure, amb el qual lluità al Sudan, a Síria, al Líban i sobretot a la batalla de Bir-Hakeim (Líbia) enquadrat en la XIII Brigada Mitja de la Legió Estrangera, on hi havia molts soldats de nacionalitat espanyola, destacant-se en la defensa de la retirada del VIII Exèrcit britànic.

Després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica, desertà i s'integrà en el Cos Franc d'Àfrica, batalló irregular format per 3.000 homes comandat pel coronel Joseph Putz, ex membre de les Brigades Internacionals en la Guerra Civil.

Entre el desembre de 1942 i el 7 de maig de 1943 combaté contra el Deutsches Afrikakorps (DAK, Cos Alemany d'Àfrica) d'Erwin Rommel a Tunísia.

Un cop dissolta la unitat, s'integrà, juntament amb nombrosos soldats de nacionalitat espanyola, com a sergent en la III Secció de la II Divisió Blindada (II DB) organitzada pel general Philippe Leclerc de Hauteclocque.

Després d'un temps d'instrucció a Sabrata (Líbia) i Témara (Marroc), va ser traslladat a Anglaterra.

Participà amb la IX Companyia (La Nueve; de 160 homes, 146 eren exiliats de la Guerra Civil) de la II DB el 8 d'agost de 1944 en el desembarcament de Normandia i en les lluites durant quatre dies contra la IX Divisió Panzer a Écouché (Orne, Normandia), on resultà ferit al cap i el seu germà Constant mort.

Posteriorment, el 24 d'agost de 1944, fou dels primers membres de les forces aliades que penetraren amb el capità Raymond Dronne al París insurgent.

Més tard va fer la campanya d'Alsàcia --ferit a Châtel-sur-Moselle (Vosges, Gran Est, Lorena)--, amb l'alliberament d'Estrasburg (Baix Rin, Gran Est, Lorena), i d'Alemanya, de Munic (Baviera, Alemanya) fins al «Niu de l'Àguila» d'Adolf Hitler a Berchtesgaden (Baviera, Alemanya).

Condecorat amb la Creu de Guerra amb Palmes, el juliol de 1945 va ser desmobilitzat, després d'haver rebutjat anar a lluitar amb la II DB a la guerra colonial francesa d'Indoxina. «Els indoxinesos no m'havien fet res», declarà.

Instal·lat a París (Illa de França), treballà a la fàbrica Renaul-Billancourt. Tractat de «poc estranger» per un capatàs, li va trencar una pala al cap. Convocat per la direcció, i gràcies a la intervenció d'un cap de personal, ex membre de la II DB, només va ser canviat de taller i continuà durant 30 anys treballant a la casa Renault.

Casat amb Amalia Almazán Díaz, amb qui tingué una filla que va morir amb quatre anys, pensà retornar a la Península en 1978, després de la mort del dictador Francisco Franco, però finalment restà a l'hexàgon francès, ja que considerà que l'Espanya d'aleshores res tenia a veure amb l'Espanya republicana que ell havia conegut.

Un cop jubilat, s'establí amb la seva companya a Argentré (Mayenne,  Països del Loira).

Fermín Pujol Araus va morir el 24 de juny de 1998 al Centre Mèdic de La Fontaine au Bac de Le Bignon-du-Maine (Mayenne, Països del Loira).

El seu testimoni va ser recollit per Evelyn Mesquida en el llibre La Nueve. Los españoles que liberaron París (2008), posteriorment traduït al francès. Hi ha una edició actualitzada de l'any 2019.