Roque Santamaría Cortiguera

El 19 d'abril de 1980 mor a Tolosa de Llenguadoc l'anarquista i destacat anarcosindicalista Roque Santamaría Cortiguera. Havia nascut en 1918 a Quintana del Pidio (Ribera del Duero)

Gapar Lloret de Aguiar amb Manuel Llatser Tomàs participà en una reunió a Perpinyà en un projecte d'atemptat contra el dictador Francisco Franco a partir d'una altre reunió, a principis de gener 1961, amb Roque Santamaría, a proposta de Fernando Serrano Usón, i que ambdós van anar a Tolosa de Lleguadoc i aleshores es preparà el projecte d'acció sota la responsabilitat de Defensa Interior/Consell Ibèric d'Alliberament (DI/CIL). I que després es van aclarir detalls en una reunió a Perpinyà a casa de Francisco Soler Ciércoles

Roque Santamaría Cortiguera: El 19 d'abril de 1980 mor a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) l'anarquista i destacat anarcosindicalista Roque Santamaría Cortiguera. Havia nascut en 1918 a Quintana del Pidio (Ribera del Duero, Burgos, Castella la Vella).

De molt jove va marxar a viure a Madrid (Castella la Nova), on va compaginar el seu treball de barber amb la seva afició als toros i la seva militància en Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL).

Participà en la insurrecció anarquista proletària de gener de 1933 i fou detingut i empresonat al reformatori d'Alcalá de Henares (Comarca d'Alcalá, Madrid, Castella la Nova) --aleshores era menor d'edat-- i després al penal d'Ocaña (Mesa de Ocaña, Toledo, Castella la Nova). Alliberat per l'amnistia decretada després de la victòria del Front Popular a les eleccions generals espanyoles de febrer de 1936, es traslladà a València (l'Horta de València, País Valencià), on fou secretari del cenetista Sindicat d'Higiene i participà en el fracàs del cop d'estat militar feixista de juliol de 1936 a la ciutat de València.

Durant la Guerra Civil formà part de la corporació municipal de València i va combatre en la Columna de Ferro.

El 1939 va fugir cap a Orà (en àrab وهران, Wahrān, 'dels dos lleons'; Algèria) i fou confinat als camps de concentració de Cherchel ((árabe: Sharshal o شرشال); Tipasa, Algèria) i Camp Morand (Ksar el Boukhari, Médéa (en árabe: ولاية المدية), Algèria), dels que fou alliberat el novembre de 1942 amb l'arribada dels Aliats.

El 1942 fou escollit secretari de la secció nord-africana de la CNT-AIT.

Quan el 1945 es produí l'escissió de la CNT s'alineà amb el sector AIT.

El 1946 es trasllada a Tolosa de Llenguadoc i el 1948-1950 fou secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) tolosana en l'Exili.

El 1953 participà en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i en el Ple Intercontinental d'agost de 1958 fou escollit secretari general de la CNT-AIT en l'Exili. Així, Germinal Esgleas seria substituït per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT-AIT.

L'1 de novembre de 1960 va signar el Manifest d'Unificació de la CNT amb el cap del sector possibilista, Ginés Alonso, i en el Congrés de Federacions Locals celebrats a Lemòtges (Llemosí, Alta Viena, Occitània) l'agost de 1961 fou escollit secretari general de la CNT unificada, càrrec que ocupà fins al Congrés de Federacions Locals celebrat a Tolosa de Llenguadoc l'octubre de 1963.

El 23 de maig de 1961 a Tolosa de Llenguadoc, després d'un període de gestació davant el ressorgiment de la conflictivitat obrera a l'Estat espanyol, se signa un pacte sindical antifranquista entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) --van signar Roque Santamaría i Josep Borràs--, la Unió General de Treballadors (UGT) i l'Euskal Langileen Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos), que serà anomenat Aliança Sindical.

Segons el militant de Barcelona Gaspar Lloret de Aguiar al seu llibre, escrit amb l'ajuda de Jaume Badias Mata, Gaspar Lloret, mestre d'aixa i llibertari [Pagès editors, Lleida, 2018] amb Manuel Llatser Tomàs participà en una reunió a Perpinyà (Plana del Rosselló, Rosselló) en un projecte d'atemptat contra el dictador Francisco Franco a partir d'una altra reunió, a principis de gener 1961, amb Roque Santamaría, a proposta de Fernando Serrano Usón, i que ambdós van anar a Tolosa de Lleguadoc i aleshores es preparà el projecte d'acció sota la responsabilitat de Defensa Interior/Consell Ibèric d'Alliberament (DI/CIL). I que després es van aclarir detalls en una reunió a Perpinyà a casa de Francisco Soler Ciércoles, conegut com a Paco Soler, on van gaudir d'una paella per dinar.

L'estiu de 1963 fou expulsat de la FAI. En el Congrés celebrat en 1965 a Montpeller (Occitània) es va enfrontar, juntament a altres companys (Marcelino Boticario, José Torremocha Arias, Josep Borràs, Gómez Peláez...), a la direcció de la CNT-AIT en l'Exili (Germinal Esgleas, Vicenç Llansola, Federica Montseny i altres). I en el Ple de Bordeus de 1969 fou expulsat de la CNT-AIT en l'Exili, alineant-se posteriorment amb el sector Frente Libertario.

Va publicar Lo que el pueblo español necesita de nosotros.

Després de la mort de Franco col·laborà en la reconstrucció de la CNT a l'interior, participant en diferents mítings, però no pogué evitar la ruptura confederal en el V Congrés de desembre de 1979, celebrat a Madrid. Continuà com a secretari de la fracció exiliada Agrupaciones Confederales fins a la seva mort.