Nord-est Llibertari: Patricio Navarro Avellán

divendres, 17 d’abril del 2020

Patricio Navarro Avellán

Patricio Navarro Avellán

El 23 de maig de 2016 es va publicar a aquest blog la biografia de Patricio Navarro Avellán, que entre altres publicacions va col·laborador en el periòdic llibertari, de Blanes (Selva marítima). A primers de febrer de 1939 va passar per les comarques del Nord-est de Catalunya, travessant camí de l'exili el riu Ter i el Pirineu Oriental.

En 2016 no teníem la data del seu naixement en 1897 però no pas el dia i el mes. Ara tenim les dades completes del seu naixement (17/04/1897). També es va donar el 23 de maig de 1970 com a data de la seva defunció quan realment va ser el dia 16 de maig de 1970.

Patricio Navarro Avellán: El 17 d'abril de 1897 neix a Águilas (Múrcia) l'anarquista i destacat anarcosindicalista Patricio Navarro Avellán. Rebel visceral, quan tenia nou anys es va embarcar de polissó en un vaixell mercant espanyol. Conductor del ferrocarril elèctric de la línia Barcelona - Sarrià, en 1915 ja estava afiliat al Sindicat de Transports «La Naval» de Barcelona de la (CNT). El seu d'antuvi anarquisme temperamental es va afermant gràcies a l'autodidactisme i durant els anys vint va ser un destacat militant orgànic. A començament de juliol de 1934, quan era director de Solidaridad Obrera, va ser detingut amb Francisco Ascaso Abadía i Ricard Sanz García sota l'acusació de «reunió clandestina».

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939 passà la frontera del Pirineu Oriental. Des de l'exili francès aconseguí embarcar-se cap a Amèrica amb la seva companya Oceania i els seus cinc infants. Després d'un temps a Santo Domingo i a Cuba, s'instal·là definitivament a Mèxic a partir del gener de 1944. Durant els anys seixanta del segle XX, els dissabtes, participà en les tertúlies del Cafè do Brasil de la Ciutat de Mèxic (Mèxic), amb Liberto Callejas, Severino Campos Campos i Hermós Plaja Saló, entre d'altres.

Patricio Navarro Avellán va morir, després d'una llarga malaltia, el 16 de maig de 1970 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol d'aquesta ciutat.

Durant la seva vida va desenvolupar una intensa tasca periodística: administrador del setmanari anarquista Crisol entre 1923 i 1924; redactor del periòdic llibertari El Productor, de Blanes (Selva marítima); administrador de Solidaridad Obrera; i col·laboracions en Reconstrucció (1948), de Londres (Anglaterra), i en Tierra y Libertad, de Mèxic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...