Manuel Chiapuso Hualde

Manuel Chiapuso Hualde

El 14 d'abril de 1912 neix a Donostia l'escriptor i militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Chiapuso Hualde, també conegut amb el seu nom en basc Imanol Chiapuso

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939 passà la frontera del Pirineu Oriental i fou internat en diversos camps de concentració francesos, dels quals aconseguí fugir en tres ocasions

Manuel Chiapuso Hualde: El 14 d'abril de 1912 neix a Donostia (Donostialdea, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria) l'escriptor i militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Chiapuso Hualde, també conegut amb el seu nom en basc Imanol Chiapuso.

Passà la seva infantesa a diferents indrets: Zubieta (Donostia, Donostialdea, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria), Urnieta (Donostialdea, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria), Burrunta (Donostialdea, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria), Adarra (Donostialdea, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria) i Ventas de Gárate (Donostialdea, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria) lluny dels seus pares, anarquistes exiliats a París (Illa de França). Després d'assistir a l'Escola Moderna de Juantorena amb aprofitament, començà a treballar, tot rebutjant l'opció del seminari.

Quan tenia 19 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT).

Les seves aficions culturals el portaren a crear una companyia de teatre d'aficionats.

Durant els anys de la República fou nomenat primer secretari de les Joventuts Llibertàries de Gipuzkoa, organització que havia ajudat a crear.

També lluità activament en el moviment obrer participant en diverses vagues (tramvies, espectacles, construcció, etc.).

Entre 1932 i 1935 conegué diverses presons: Alcalá d'Henares (Alcalà, Madrid, Castella la Nova), Ondarreta (Donostia (Donostialdea, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria), Ocaña (Toledo, Castella la Nova) i San Miquel dels Reis (València, l'Horta de València, País Valencià) a causa d'un acte d'«expropiació social». A la presó intervingué en reivindicacions dels presos i contribuí a l'ensenyament dels tancats; en aquests anys intimà amb Félix Likiniano.

En 1935 intervingué en la fundació del periòdic Crisol i entre 1935 i 1936 col·laborà en La Revista Blanca.

Quan esclatà el cop militar feixista intervingué en la presa de la caserna de Loiola, a Doostia, i en diverses accions bèl·liques: Aia (Urola Kosta, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria), San Marcial, Irun (Bidasoa Beherea, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria), Puntxa.

Intervingué en el frustrat bescanvi per a l'alliberament del metge anarquista Isaac Puente, que fou finalment afusellat.

Durant la Guerra Civil ocupa diversos càrrecs orgànics: vicepresident de la Comissaria de Treball de la Junta de Defensa de Gipuzkoa i secretari de la CNT-AIT de Donostià fins a la caiguda de la ciutat el setembre de 1936, d'on marxà ferit a Durango (Duranguesal, Bizkaia, País Basc, Euskal Herria).

L'octubre de 1936 a Bilbo (Gran Bilbo, Bizkaia, País Basc, Euskal Herria) assumí la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de la CNT-AIT, fundant dos periòdics Horizontes i CNT del Norte.

Partidari d'entrar la CNT-AIT en el Govern basc --per la qual cosa s'entrevistà el maig de 1937 amb el lehendakari José Antonio Aguirre--, no aconseguí però persuadir els defensors de la postura contrària (Juan Rivera) i la CNT basca es decantà per la no participació.

Quan s'enfonsà el front nord, s'instal·là a Barcelona com a representant de la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT-AIT, a més de ser delegat confederal en el Ministeri de Treball del Govern de la República Espanyola.

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939 passà la frontera del Pirineu Oriental i fou internat en diversos camps de concentració francesos, dels quals aconseguí fugir en tres ocasions.

Després de passar nombrosos penalitats, en 1942 fou reclutat a Lorient (An Oriant, Ar Mor-Bihan, Bretanya) per l'«Organització Todt» --grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht-- per a la construcció del «Mur Atlàntic».

Després de lluitar en la Resistència francesa a Baiona i a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània), en 1944 s'establí a Biàrritz (Pirineus Atlàntics, Nova Aquitània, Euskal Herria).

Després de la guerra intervingué en lla reconstrucció de la CNT i en l'organització dels passos fronterers amb vista a una possible invasió de la Península.

Partidari de la via possibilista cenetista i favorable a la participació dels llibertaris en la política parlamentària republicana, ocupà en aquests anys diversos càrrecs orgànics: membre del cenetista Comitè Regional del Nord (maig de 1945); representant cenetista en el Consell Consultiu Basc (Ple Regional de Baiona de novembre de 1945) --del qual serà secretari provisional fins a l'arribada d'Aransáez--; secretari regional i representant cenetista en el Govern Consultiu Basc (Ple Regional de la CNT del Nord a Baiona el novembre de 1946), que es reunirà entre l'abril i el setembre de 1948.

En aquesta època es guanyava la vida artigant terres incultes i ensenyant com a professor particular.

També entre 1947 i 1948 fou secretari administratiu del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa de Llenguadoc i en el Ple regional (gener-febrer de 1948) farà costat Horacio Martínez Prieto en la seva proposta de portar el Comitè Nacional cenetista a França --el gener de 1948 signarà el manifest pro Partit Llibertari.

Establert a la regió parisenca, entre 1949 i 1950 estudià a la Sorbona i es dedicà a l'ensenyament de llengües i de literatura.

Des d'aquell moment, la seva militància començà a minvar fins a la dècada dels anys setanta, quan, en els últims anys del franquisme realitzà diversos viatges a la Península per coordinar els nous companys de bascos:  Gasteiz, Donostia i Eibar (Debabarrena, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria).

En els últims anys es dedicà a les qüestions llibertàries com a conferenciant i escriptor.

Va col·laborar en diversos periòdics (Askatasuna, CNT, Polémica, Tiempos Nuevos i altres) i és autor de diversos llibres i fullets, com ara Bosquejos, Juventud y rebeldía, Siluetas del pensamiento, Utopía, Generalidades sobre Euskadi y la CNT (1945), La ciencia y el joven libertario (1946), Sembrando inquietudes (1946), El hombre sin ombligo (1948), El impertinente andariego. Luz y penumbra (1948), Las incertidumbres del doctor H (novel·la finalista del Premi Nadal en 1972), Los anarquistas y la guerra en Euskadi. La Comuna de San Sebastián (1977 i 2003), Délire et rétrovision (1977), El gobierno vasco y los anarquistas. Bilbao en guerra (1978), Oposición popular y cárceles en la República (1980), Un siglo de anarcosindicalismo en Euskadi (col·laboració en el llibre editat en 1990 en ocasió del VII Congrés de la CNT a Bilbo).

També traduí les obres de Lacaze, professor de la Sorbona i escriptor francès reivindicador de l'«artistocràcia».

En 1981 intervingué en el «Col·loqui d'historiadors de la Guerra Civil» a Barcelona i el maig de 1984 en el cicle «Protagonistes de la història basca (1923-1950)» a Donostia.

Manuel Chiapuso Hualde va morir el 29 de novembre de 1997 a l'Hospital de Gurutzeta de Barakaldo (Gran Bilbo, Bizkaia, País Basc, Euskal Herria), d'una pneumònia en una operació d'alt risc a causa de les complicacions sorgides arran d'un accident automobilístic sobrevingut uns dies abans, i fou incinerat el 2 de desembre al crematori de Derio (Uribe, Gran Bilbo, País Basc, Euskal Herria). Les seves cendres foren dipositades sota un roure a Normandia.