Foto policíaca d'Umberto Tommasini (1925).
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 9 de març de 1896 neix a Vivâr (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Tommasini
L'estiu de 1936, arran del cop militar feixista contra la República Espanyola, marxà a Barcelona, via la xarxa de pas del Pirineu Oriental establerta a Perpinyà, a fer costat la Revolució i s'adherí a la Secció Italiana de la Columna Ascaso
Umberto Tommasini: El 9 de març de 1896 neix a Vivâr (Pordenone, Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Tommasini. El seu pare es deia Angelo i la seva mare, Bernardina, obrers no qualificats que emigraren a Trieste (Trieste, Friül - Venècia Júlia) i esdevingueren socialistes. En 1902 quedà orfe de mare i amb 13 anys començà a treballar com a aprenent en un obrador de ferreria.
El 14 d'octubre de 1909 participà en la seva primera manifestació, una protesta contra l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. Amb els seus germans Vittoria, Leonardo i Angelo, freqüentà els grups socialistes i l'afamat Cercle d'Estudis Socials (CES). El seu pare, també assidu del CES, recuperà vells llibres socialistes i muntà a la seva llar de Vivâr la Biblioteca Popular, que serà la primera de la demarcació de Pordenone.
Quan esclatà la Gran Guerra la seva família retornà a Vivâr pensant que el conflicte bèl·lic duraria poc temps. Mentrestant ell fou destinat a un destacament de metrallers i en una acció de guerra va ser ferit.
En 1917 va ser fet presoner en la derrota de Caporetto (Kobarid, Eslovènia) i internat al camp de presoners de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria).
En 1919 va ser llicenciat i retornà a Trieste, on reprengué la seva feina de ferrer i freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. En 1920 seguí intensament el debat sorgit en el moviment socialista, però quedà profundament decebut del vaig nivell de la polèmica i no renovà el seu carnet socialista ni s'afilià al nounat Partit Comunista d'Itàlia (PCI), que considerava excessivament jeràrquic. S'adherí al moviment anarquista, seguint les passes del seu germà major Vittorio, que havia conegut a Sardenya anarquistes provinents de Trieste que, com a antimilitaristes, havien estat internats durant la guerra.
Durant la postguerra participà en totes les iniciatives polítiques i sindicals que es desenvoluparen a Trieste i molt especialment en els grups de defensa contra els escamots feixistes.
En 1921 va ser ferit per un grup de feixistes que havien irromput a la fàbrica on treballava. L'estiu d'aquell mateix any participà en una «expedició punitiva» contra membres d'un escamot feixista que retornaven d'una acció contra el «barri roig» de San Giacomo, de la qual resultaren ferits una trentena de feixistes arran de l'explosió d'una bomba. El seu pare, socialdemòcrata i que no suportava aquesta mena d'accions violentes, trencà tota relació amb el seu fill.
En 1925 assistí al Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) que se celebrà a Milà (Llombardia), on conegué Camillo Berneri i Gino Bibbi, amb els qui entaulà una estreta amistat.
L'11 de setembre de 1926 participà en l'intent d'atemptat contra Benito Mussolini portat a terme per Gino Lucetti, subministrant a aquest els explosius, encara que sembla que no estava al corrent de l'ús que se li havia de donar-hi.
Considerat perillós pels seu radicalisme, les autoritats feixistes el detingueren en diverses ocasions i fou un dels primers antifeixistes que va ser confinat, durant un període de sis anys, a Ustica (illes Eòlies, Palerm, Sicília) i a Ponça (illes Poncianes, Llatina, Laci). Durant el seu confinament es mostrà indisciplinat i lluità contra els abusos per part dels vigilants, alhora que va fer amistat amb el comunista Luigi Calligaris i l'enginyer republicà Giobbe Giopp.
A finals de 1931 retornà a Trieste i setmanes després, el gener de1932, passà clandestinament a l'Estat francès després d'una breu estada al domicili de la família Zanolli de Zuric (cantó de Zuric, Suïssa) i a Ginéva (Cantó de Ginebra, Romandia, Arpitània, Suïssa), on Luigi Bertoni i Carlo Frigerio, del Comitè Pro Víctimes Polítiques, li recomanà marxar a París (Illa de França) a causa de les dificultats polítiques i econòmiques de romandre a Suïssa.
A París s'integrà en la lluita antifeixista portada a terme pels exiliats italians, encara que no tenia una situació legal estable. Amb Camillo Berneri i Giobbe Giopp estudià la possibilitat de portar accions antifeixistes a l'interior d'Itàlia.
En 1934 es posà a viure en parella amb la triestina Anna Renner, amb qui tindrà un fill (Renato).
Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Yvelines, Illa de França), promogut per Camillo Berneri, i que reuní una cinquantena de militants ubicats d'arreu de l'hexàgon francès, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani.
L'estiu de 1936, arran del cop militar feixista contra la República Espanyola, marxà a Barcelona, via la xarxa de pas del Pirineu Oriental establerta a Perpinyà (Plana del Rosselló, Rosselló), a fer costat la Revolució i s'adherí a la Secció Italiana de la Columna Ascaso de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), comandada per Carlo Rosselli.
El 28 d'agost de 1936 lluità a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar.
Ocupà càrrecs de responsabilitat en l'Exèrcit Popular de la República Espanyola, encara que es mostrà força crític amb la militarització de les milícies obreres.
El febrer de 1937, durant una temptativa de sabotatge contra una nau de la marina franquista al port de Ceuta (Rif), va ser detingut pels stalinistes, juntament amb Giobbe Giopp, Alfredo Cimadori i Giovanni Fontana, i tancat a València (l'Horta de València, País Valencià), on va ser durament interrogat per la policia en mans stalinistes. Aconseguí fugí, però es va veure obligat a retornar a la presó per a no entrebancar les negociacions que el ministre de Justícia del Govern de la República Espanyola, l'anarquista Joan García Oliver, estava fent per a alliberat tot l'escamot llibertari italià --finalment, resultà que Cimadori era un confident de la policia feixista italiana--. A finals d'abril de 1937, després de patir un simulacre d'execució per part dels policies stalinistes, va ser alliberat. En un carrer barceloní troba Berneri, pocs dies abans de ser assassinat pels stalinistes.
Després dels «Fets de Maig del 1937» retornà a l'hexàgon francès i es dedicà a planejar un atemptat contra Mussolini, però les autoritats feixistes italianes s'assabentà del projecte gràcies a la delació de Mario Buda, un anarquista confident de la policia. En 1940, com a conseqüència de l'esclat de la Segona Guerra Mundial interimperialista, va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet d'Arièja (Occitània).
Després de l'armistici italofrancès, va ser extradit a Itàlia. Entre 1941 i 1943 fou confinat, amb altres anarquistes, a l'illa del Mar Tirrena Ventotene (illes Pontinas, Campània), on es va fer càrrec de la cuina de la cantina dels llibertaris. A l'illa tirrena conegué Giussepe Di Vittorio, que durant l'estiu de 1937 havia calumniat Berneri.
El 25 de juliol de 1943 nombrosos presos polítics van ser alliberats, però ell i altres companys anarquistes i iugoslaus hi restaren.
Després va ser traslladat al camp de concentració de Renicci, a Anghiari (Toscana), i no va ser alliberat pel govern de Pietro Badoglio fins al 8 de setembre de 1943, poques hores abans de l'arribada de les tropes nazis.
Mentre molts d'anarquistes entraren en la Resistència, ell es negà a causa del control que hi exercia el Partit Comunista Italià (PCI), amb qui no volgué a cap tracte, i marxà als Apenins septentrionals, on reprengué contacte amb els companys anarquistes i ajudà els refugiats.
Després de la guerra retornà a Trieste, on amb altres companys (Biordano Bruch, Libero i Primo Vigna, etc.) que venien de l'exili i de la lluita partisana, fundà el grup anarquista «Germinal» i un periòdic homònim, que sorgí tots els dies del Primer de Maig i en ocasions assenyalades.
En 1945 assistí a Carrara (Massa Carrara, Toscana) al congrés constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), a la qual s'adherí el grup «Germinal».
En aquests anys de postguerra s'oposà al règim titista iugoslau i a les maniobres republicanes i socialistes dels partits polítics italians.
Després de reprendre la seva feina de ferrer, va ser elegit, malgrat l'hegemonia del PCI, delegat sindical en el seu lloc de treball i promogué diverses iniciatives (Primer de Maig, conferència commemorativa de Ferrer i Guàrdia, etc.).
En 1954 va ser condemnat a presó pel govern militar d'ocupació angloamericà, que aleshores administrava Trieste, per propaganda il·legal anarquista.
En aquests anys ajudà alguns anarquistes búlgars a fugir del stalinisme al seu país i a passar clandestinament a l'Estat francès.
En 1965 acceptà el «pacte associatiu» de la FAI, però entrà a formar part del sector dissident que acabà constituint el Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA).
Durant els anys setanta va ser un punt de referència per a les noves generacions d'anarquistes i amb 74 anys, l'agost de 1970, defensà tot sol la nova seu del grup «Germinal» de l'atac d'un escamot feixista.
Entre 1971 i 1979, en substitució de Alfonso Failla, dirigí el periòdic Umanità Nova i patí una condemna arran d'un article publicat contra un «capellà mafiós calabrès».
En 1973 un informe policíac el qualificava com a «element de caràcter impulsiu i bregós, constantment insatisfet i obertament intolerant amb l'Autoritat i la llei de l'Estat».
Octogenari, participà en marxes antimilitaristes, congressos de la FAI, activitats contrainformatives contra les malifetes estatals, etc., però sovint s'havia de retirar a la seva localitat natal per enfortir-se de les malalties de la vellesa.
Umberto Tommasini va morir el 22 d'agost de 1980 a Vivâr i el seu funeral al cementiri de la localitat dos dies després fou una gran manifestació de condol del moviment anarquista italià.
En 1984 Claudio Venza publicà en llengua vèneta la llarga entrevista autobiogràfica Umberto Tommasini. L'anarchico triestino, traduïda a l'italià en 2011 sota el títol Il fabbro anarchico. Autobiografia fra Trieste e Barcellona. Aquest mateix 2011 es va publicar la traducció al català (L'anarquista de Trieste. Un indignat del segle XX).
En 2005 el Centro Studi Libertari (CSL, Centre d'Estudis Llibertaris) de Trieste inaugurà la Biblioteca Social «Umberto Tommasini».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada