MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
Ocupació franquista de Girona el 4 de febrer de 1939 i inici de la repressió
A dos quarts de dues de la tarda les tropes de la IV Divisió de Navarra entren a la ciutat pel barri de l'estació
Exhausta pels bombardejos dels dies previs, no ofereix resistència militar
L'ocupació militar franquista de les comarques gironines es materialitza entre el 31 de gener i el 10 de febrer del 1939
La caiguda de Figueres, el 8 de febrer, considerada la Guernica catalana, suposaria la fi de facto de la guerra a Catalunya, que oficialment s'acaba a el dia 10, quan les tropes franquistes arriben a Portbou
Ocupació de Girona per la IV Divisió de Navarra i les tropes legionàries: Tal dia com avui, un 4 de febrer però de 1939, a dos quarts de dues de la tarda, les forces de la IV Divisió de Navarra i les tropes legionàries entraven a la ciutat de Girona sense trobar-hi cap resistència ja que, segons l'historiador Josep Clara, «l'ocupació militar fou un acte més del passeig triomfal que els franquistes havien iniciat a les vigílies de Nadal». De fet, la ciutat s'havia convertit des de feia setmanes en un lloc de pas per a milers de persones que fugien cap a França camí de l'exili, una comitiva de tristesa i desesperació a la qual s'afegien molts gironins que temien la venjança de l'exèrcit franquista. També una multitud reaccionària va rebre els «nacionals» amb mostres i salutacions d'alegria.
El general en cap de les forces d'ocupació, Camilo Alonso Vega, que més endavant fou responsable del Ministeri de la Governació en la dictadura franquista d'infausta memòria, va agrair la rebuda que li havia dispensat la població de Girona assegurant en el seu parlament que «venimos trayendo pan, justícia y perdón». Però ben aviat la realitat desmentiria aquesta gratuïta afirmació del militar. En pocs mesos, la seva justícia aplicada pel sistema de sumaríssims militars d'urgència va condemnar centenars de persones a la pena de mort o a molts anys de presó. Segons ha publicat l'investigador Josep Maymí en un dels volums de la col·lecció Quaderns d'història de Girona, només dins l'any 1939 es van practicar 370 afusellaments a la tanca del cementiri de la ciutat, mentre que la població reclusa que va passar per la presó instal·lada al seminari diocesà fou d'un total de 2.200 persones, de les quals 700 eren de Girona mateix i la resta de diversos municipis de les comarques. També es produïren depuracions de funcionaris públics i de treballadors del sector privat així com les confiscacions de béns personals i de les associacions sindicals i polítiques. Però com assenyala Josep Clara, les xifres solen ser fredes i per si mateixes no expliquen ni la vida miserable del món penal ni la repressió que hagueren de sofrir els detinguts.
Efectivament, era habitual que en cel·les d'una persona s'hi arribessin a enquibir fins a 18 presoners, i als evidents problemes derivats de la massificació s'hi afegien els de la higiene, la mala alimentació, càstigs psicològics i físics, etc.
L'Arxiu Municipal de Girona va crear fa poc temps un recurs web on es pot accedir a la documentació que testimonia la repressió del règim franquista contra la població de Girona, amb expedients, llistats de condemnats a mort i testimonis documentals.
Avui fa 80 anys que es va iniciar una etapa fosca, plena de silencis i oblits, una història que convé servar en la memòria.
"Girona es va despertar el dia 4 de febrer de 1939 amb un silenci espès. La ciutat era morta i buida. Ressonaven encara els darrers espetecs de les explosions de les voladures que les tropes republicanes havien fet per entorpir l'avançada de l'exèrcit franquista. La fàbrica Grober al barri del Mercadal fumejava i el pont de l'aigua entre el Pont Major i Sarrià era un testimoni mut i esgavellat", escriu l'historiador Joaquim Nadal en el seu últim llibre, República i Guerra Civil a Girona. Fa vuitanta anys, era un dissabte d'hivern, i Girona "no va ser el mur de contenció que havia estat en altres moments històrics", assenyala el professor d'història de la Universitat de Girona Josep Clara.
Els bombardejos que van cosir Girona del 27 de gener a l'1 de febrer de 1939 havien deixat la ciutat "exhausta"; els atacs aeris eren de l'aviació feixista italiana, amb base a l'illa de Mallorca. Les bombes del 29 de gener van destrossar la volta de la catedral: "Reparación del boquete de la bóveda y la parte destruida del tejado de la gran nave" a raó de 18.000 pessetes, figura en l'inventari del Capítol de la Catedral i que Joaquim Nadal recull en el llibre.
El 25 de gener, l'alcalde Pere Cerezo abandona la ciutat, i el 28 de gener, els partits i sindicats, sense Esquerra Republicana de Catalunya, van elegir l'escalenc Joan Ballesta (PSUC) alcalde. Ho seria per una setmana, en un intent desesperat de mantenir el Consistori de la República.
Josep Clara recorda que les tropes d'ocupació franquista van trobar "la porta pràcticament oberta", amb una resistència nul·la, "d'actuacions molt limitades" i amb un espai urbà devastat per les bombes feixistes però també per les voladures que va fer l'Exèrcit Popular de la República espanyola en retirada. Va cremar la Grober, els Químics, la central lletera i les seus dels sindicats i partits, entre altres llocs estratègics. Un dels testimonis, que aleshores era un nen, Joan Pacheco, recorda l'entrada dels opressors en el llibre Demà tindrem sort: "A dos quarts de dues de la tarda, les forces de la IV Divisió de Navarra entren al barri de l'estació. Mitja hora més tard, el pes de la força entra pel carrer del Carme. Els soldats saquegen les cases, s'emporten els veïns. Alguns, per evitar-ho, pengen llençols amb un Viva Franco o un Arriba España pintats. Els soldats no hi entren." Josep Clara afegeix que els legionaris italians van entrar, entre les tres i les quatre de la tarda, per la banda oriental de la ciutat, per la carretera de Sant Feliu de Guíxols i algun escamot per Sant Daniel. El professor Clara explica que el general en cap de l'exèrcit d'ocupació, Camilo Alonso Vega, conegut pel seu autoritarisme ferri que després lideraria la lluita contra els maquis com a director de la Guàrdia Civil, va rebre els honors dels triomfadors a la plaça del Marquès de Camps i va prendre possessió, tot seguit, de la casa de la vila. "Des del balcó de la plaça del Vi, va prometre pa, justícia i perdó, i repetí els tòpics del ritual militar", assenyala.
Brandant l'últim dia. Nadal recorda que algunes famílies gironines havien abandonat la ciutat, els dies abans, buscant refugi en masies de parents al pla de Sant Gregori, Sant Daniel i els Àngels. "La ciutat havia estat lloc de pelegrinatge" després de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener, "en el camí de fugida", assenyala Nadal. Les cròniques de l'època parlen de caos i desordre, amb acumulació de gent dormint al Teatre Municipal --"un immens dormitori"--. També, a les escales de la catedral. Una ciutat sorollosa que passarà al silenci més absolut en qüestió d'hores. Hi ha, però, qui es manté resistent. Nadal recopila un darrer testimoni, el de l'escriptora Teresa Pàmies (Joventuts Socialistes Unificades/PSUC), que té lloc el 3 de febrer del 1939: "Encara tinc present aquell míting llampec a l'entrada d'un dels ponts sobre el Ter. Devien haver-hi una dotzena de badocs escoltant-nos a la Isabel Azuara i a una servidora".
L'any passat, l'Arxiu Municipal de Girona va fer pública la documentació del jutge instructor per a la depuració dels empleats municipals que va començar el maig del 1939. Enguany s'han digitalitzat les fitxes o carnets dels treballadors de l'Ajuntament de Girona expedits entre el juliol del 1939 i el 1940, amb l'objectiu de "posar cara" als noms i cognoms i els expedients, segons destaca l'arxiver Joan Boadas. L'Arxiu Municipal de Girona disposa de 205 carnets de personal depurat i d'alguns d'ells també es disposa del carnet de personal de l'Ajuntament de l'any 1937. A més, incorporen 195 expedients de depuració del personal no sancionat. En total, al web, disponible per a la consulta i oberta a tothom, hi haurà 270 expedients de depuració. També s'han creuat els noms de les persones afusellades que consten al registre del cementiri de Girona amb els noms que apareixen a les fitxes de la presó, a partir de la documentació de la presó conservada a l'Arxiu Històric de Girona.
A les 13:30h del 29 de gener de 1939 l'aviació feixista bombardejà Cassà de la Selva (Gironès), provocant la mort de vuit persones. En aquest 80 aniversari s'ha fet un homenatge a les víctimes.
En l'edició del 4 de febrer del 1939 de La Vanguardia Española, el titular destacava que les tropes nacionals ja es trobaven "a deu quilòmetres de Girona". Fent referència al comunicat de guerra del dia 3, el diari assenyalava que "s'havia ocupat Llagostera", també "Santa Coloma de Farners, Sant Feliu de Buixalleu i Caldes de Malavella", i que es trobaven a les proximitats de Cassà de la Selva.
Les tropes franquistes van ocupar les comarques gironines entre el 31 de gener i el 10 de febrer del 1939. Amb tot, la premsa local s'encarregava de mantenir viva la flama de la resistència, tal com es pot llegir en l'edició del 3 de febrer del 1939 del Boletín de Palafrugell (Baix Empordà), amb un abrandat titular: Ànim fort i puny dur!. La publicació local també recalcava la demostració "antifeixista de Palafrugell" en un darrer míting celebrat al cinema: "Catalunya, tot i que martiritzada i sanguinolenta, encara forta i orgullosa", destacava la crònica de l'esdeveniment. Girona, en peu, es llegeix en un tercer titular sobre "el discurs patriòtic" que va pronunciar "l'alcalde camarada Ballesta" sobre la defensa de la ciutat, poques hores abans de caure.
El 4 de febrer del 1939, també van claudicar Sant Feliu de Guíxols (Vall d'Aro, Baix Empordà) --després d'intensos bombardejos--, Santa Cristina d'Aro (Vall d'Aro, Baix Empordà), Cassà de la Selva, Quart (Gironès), Fornells de la Selva (Gironès), Sant Dalmai (Vilobí d'Onyar, la Selva), Aiguaviva (Gironès), Salitja (Vilobí d'Onyar, la Selva), Vilobí d'Onyar (la Selva), Arbúcies (les Guilleries, Baix Montseny, la Selva) i Espinelves (les Guilleries, Osona). Les tropes franquistes havien entrat a Blanes (la Selva marítima) el 31 de gener, i el dia 2 de febrer, entre altres poblacions, a Riudarenes (la Selva), Vidreres (la Selva), Lloret de Mar (la Selva marítima) i Tossa de Mar (la Selva marítima).
Aquells dies Banyoles (Pla de l'Estany) era un quarter militar. Hi havia els soldats del camp d'aviació, els ferits i personal de l'hospital militar. També va ser lloc de pas per als que reculaven cap a la frontera del Pirineu Oriental. Entre ells, hi havia el cap de l'Onzena Divisió de l'Exèrcit Popular de la República espanyola, Enrique Líster (PCE). A Banyoles, la nit del 7 al 8 de febrer del 1939, van tenir lloc els darrers combats en una ciutat descrita com a freda i deserta. Així, l'avanç cap a la Garrotxa no es va poder aturar, i a Olot (la Garrotxa), el matí del 7 de febrer, les tropes del cos d'Exèrcitdel Maestrat, comandades pel tinent coronel Ricardo Alonso Vega, van entrar per l'antiga estació ferroviària. El mateix dia, Ripoll (Ripollès) també va ser ocupada.
El comunicat de guerra publicat a La Vanguardia Española en l'edició del 7 de febrer recull, en l'avanç "del sector de Girona", que el nombre de presoners és de 2.000. En el mateix informe, s'assenyala que a "Montfullà s'ha trobat un veritable tresor, format per multitud d'objectes del Museu Arqueològic de Tarragona i altres objectes de la catedral tarragonina". A Can Pol, a Montfullà, al terme de Bescanó (Gironès), s'hi van instal·lar alguns dels dipòsits patrimonials de la Generalitat de Catalunya durant la guerra.
Al final de la guerra, l'Alt Empordà es va convertir en l'últim reducte republicà al Principat de Catalunya. L'1 de febrer, als soterranis del castell de Sant Ferran, a Figueres (Alt Empordà), s'hi va celebrar l'última sessió de les Corts de la República espanyola.
Les màximes autoritats de la Generalitat de Catalunya i de la República espanyola, un cop consumada la caiguda de Barcelona, van anar a raure a diverses localitats de la frontera del Pirineu Oriental. El president de la Generalitat, Lluís Companys, es va estar al mas Perxés d'Agullana (Alt Empordà), i a Can Barris, a la Vajol (Alt Empordà), s'hi va instal·lar el president de la República espanyola, Manuel Azaña, mentre que el president del Govern de la República, Juan Negrín, es va hostatjar a Can Bech de Baix, prop d'Agullana.
Polítics, intel·lectuals i milers de persones anònimes van travessar la frontera del Pirineu Oriental a partir del 4 de febrer, quan el Govern francès la va obrir a la població civil.
El setge aeri a Figueres. Considerada la Guernica catalana, Figueres va ser bombardejada fins a divuit vegades per l'aviació feixista, només entre el gener del 1938 i el febrer del 1939. En l'edició del 4 de febrer del 1938 Empordà Federal, sota el titular Un nou bombardeig, es destaca la sagnia feta "pels sembradors de la mort". "No ha estat ara en la quietud d'un migdia dominical, han escollit l'hora atrafegada d'un mercat, el bullici d'un aplegament, perquè la seva metralla mortífera sembrés més dolor, més desconsol, més tragèdia". Les xifres, difícils d'avaluar, parlen de 300 morts. Els bombardejos més violents van ser el 6 i el 7 de febrer. El 8 de febrer, els soldats republicans, abans de marxar, van fer volar amb una gran explosió part del castell de Sant Ferran. Hores després, les tropes franquistes van trobar una ciutat devastada, amb edificis fumejant i molts cràters provocats per les bombes. La Vanguardia Española titulava amb lletres majúscules, en negreta i amb admiració ¡Ha caido Figueras!. "A les sis i mitja de la tarda va ser ocupada la important ciutat de Figueres, on encara hi havia alguns elements rojos dedicats a dur a terme voladures", hi afegia. El migdia, la legió italiana havia ocupat l'Escala (Baix Ter, Alt Empordà) mentre soldats republicans volaven el pont de Sant Pere Pescador (Baix Fluvià, Alt Empordà). Des de Figueres, les tropers franquistes es dirigiren cap a Roses (Alt Empordà).
L'avanç de les tropes franquistes cap a la frontera del Pirineu Oriental culmina el 10 de febrer a Portbou (Mar d'Amunt, Albera marítima, Alt Emporà). El comunicat de l'exèrcit franquista dona per acabada la guerra al Principat de Catalunya. A La Vanguardia Española del 10 de febrer es llegeix: "L'espectacle que presenta la carretera, des d'un parell de quilòmetres abans de la Jonquera, és veritablement desolador, perquè reflecteix un exèrcit en total derrota." Tot i això, a Molló (Vall de Camprodon, Ripollès) i a Camprodon (Vall de Camprodon, Ripollès) es registren escaramusses encara uns dies més i es té constància que els últims soldats republicans en terres gironines van creuar la frontera el dia 13 de febrer de 1939.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada