[20/01/2018] Jaume Pellicer Lleonart

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 20 de gener de 1914 neix a l'Escala l'escriptor, poeta i anarcosindicalista durant la Guerra Civil Jaume Pellicer Lleonart  

Fou detingut per la Gestapo el 15 de setembre de 1943 i internat a la presó de Rennes

Des del camp nazi de Compiegne, el 2 de juliol de 1944 és deportat, junt amb més de cinc-cents presoners, en el Tren de la Mort, en direcció a Dachau, essent el primer en morir per asfíxia en el decurs del dantesc viatge, que arribà el 5 de juliol a aquest camp d'extermini a Baviera

Jaume Pellicer Lleonart: El 20 de gener de 1914 neix a l'Escala (Baix Ter, Alt Empordà) l'escriptor, poeta i anarcosindicalista durant la Guerra Civil Jaume Pellicer Lleonart, conegut amb el nom de Quicus, amb a la casa dita Ca la Gallinairia, al carrer Calvari. Fill de Francesc Pellicer Mas (1894-1958) i Francesca Lleonart Artigas (1893-1971). Va ser el més gran de dos germans i una germana, ell, en Joan (1918-1976) i la Maria Teresa (1928). El pare, pescador, completava l'economia domèstica amb una vinya de la seva propietat al puig Pedró i tres horts que manava en règim de lloguer i a cens. La mare era venedora de peix a l'antic lloc de Sota les Voltes de la placeta del peix, al carrer Hospital (ara Pintor Joan Massanet).

Anà a l'escola pública municipal de nens Ave Maria, al carrer del Progrés (ara Ave Maria), amb Agustí Gratacós de mestre. Tenia una gran afició a l'estudi. Llegia i escrivia en català i en castellà, dibuixava i també pintava. Com altres nens abandonà les classes de Gratacós als catorze anys mentre es forja com a intel·lectual, redactant com escriptor i poeta. També adquirí nocions de música i solfeig.

La seva vida laboral començà a la Fonda Sureda com a grum i més endavant d'aprenent a la barberia d'en Quintana. Anà en mar i aprengué l'ofici de pintor de cases. Era un jove de prim i baixa estatura, i portava bigoti. Participava en activitats culturals i festives locals, a més de ser un gran aficionat al futbol. Als setze anys ja signava un convit en el programa de la Festa Major de l'Escala del Centre Joventut (entitat de socis que popularment se'n digué Pequín), el setembre de 1930, i sembla que a les hores, admirant a Francesc Macià pertanyia a les Joventuts Estat Català. Als 17 anys, participà entusiastament en la manifestació escalenca del 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República, encapçalada pels membres de l'Ajuntament, destacats republicans federals d'edat, l'orquestra local, alumnes de les escoles públiques de la vila, que recorregué els carrers al crit de "Morí el rei" i "Visca la República", aplegant quasi tot el poble a la plaça de l'ajuntament.

A resultes dels Fets d'Octubre de 1934, una bona colla d'escalencs –entorn d'una vintena, amb l'alcalde-- varen ser empresonats al castell de Sant Ferran, a Figueres (Alt Empordà). Un dels arrestats per l'Exèrcit espanyol fou Pellicer. Romangueren empresonats entre un i dos mesos.  

Amb motiu de la recuperació democràtica de l'Ajuntament el febrer de 1936, després de les destitucions governamentals de l'alcalde Josep Figueres Fontdevila (militant del PSOE en la candidatura d'ERC) i dels regidors arrel dels fets del Sis d?octubre de 1934, el seu oncle matern, Josep Lleonart Artigas, suplent en la candidatura municipal del 14 de gener de 1934, fou regidor.

Entre 1933 i 1935 Pellicer publicà una vintena de col·laboracions al setmanari barceloní El Papitu.

L'11 de gener de 1935 es casà amb Maria Parals Serra (1914-1997), que exercí de llevadora a l'Escala, veïna del llogarret de Sobrestany (Torroella de Montgrí, Baix Ter, Baix Empordà), a l'església parroquial de Bellcaire (Baix Ter, Baix Empordà). El 20 de novembre de 1935 naixia la seva filla Primavera Pellicer Perals, bateja per la seva família durant el franquisme com moltes criatures, l'agost de 1940, amb el nom de Maria del Pilar en record d'una tia difunta, trobant-se Pellicer exiliat i disgustat pel fet, com manifestà en una carta enviada a la seva esposa: "Conec una Primavera, però no conec cap Pilar".

L'estiu revolucionari de 1936 s'inicià en l'anarcosindicalisme i s'adherí al col·lectiu de l'Escala de les Joventuts Llibertàries, que aplegava a molta gent mentre a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) en aquell moment estava afiliada quasi la totalitat de la població laboral del municipi.

Destinat com a milicià de la Costa, la tardor de 1936, a la zona de la Mar d'Amunt, concretament al municipi de Colera (Albera marítima, Alt Empordà), junt amb una vintena de joves llibertaris de l'Escala, molts d'ells pescadors, doncs aleshores passat l'estiu no hi havia pesca del peix blau fins a la primavera.

Amb la contrarevolució republicana burgesa i stalinista de maig de 1937 i la centralització unionista de Catalunya hi ha la dissolució de les milícies proletàries i Pellicer torna a viure un temps a l'Escala. Es mobilitzat als 23 anys amb la seva lleva i enviat al front d'Aragó. Des de Sierra Palomera, al front de Terol, el 15 de novembre de 1937 escriu al "camarada" Joan Clos i li recorda que ha enviat a la barberia d'en Quintana premsa que es distribuïa a les trinxeres (Mundo Obrero, La Hora, Adelante). Cal considerar que qualsevol soldat que no era del PSUC o del PCE era molt vigilat pels comissaris polítics stalinistes al front de Terol, cosa que obligà Pellicer a despistar la censura de l'Exèrcit Popular de la República espanyola en plena campanya del president Juan Negrín i el PCE contra el POUM. Així, Pellicer, sense apuntar-s'hi al PSUC envià un petit paquet de premsa stalinista a la barberia, ja que els seus antecedents al separatisme d'Estat Català, primer, i a les Joventuts Llibertàries com a milicià de la Costa a Colers, després, eren elements perillosos que podien perjudicar el seu servei militar, i potser pitjor en mans stalinistes. El pilot escalenc Francesc Fumadó, en Paco, va estar apunt de ser afusellat per haver-li trobat un llibre de Lev Trotski que havia portat a la base des de l'Escala. Amb la caiguda de Terol, el 22 de febrer de 1938, Pellicer fou enviat al front de l'Ebre, i posteriorment, al del Segre, entre Mequinensa (Baix Cinca, Saragossa) i el Pirineu. Quan s'ensorrà aquest front, Pellicer, com molts soldats de la República, decidir desertar i s'encaminà cap a l'Escala, caminant de nit per evitar ser detingut per les forces militars republicanes controlades pels stalinistes. Abans d'arribar a casa, camí de l'exili, per acomiadar-se de la seva família, quan feien molts soldats empordanesos camí de la frontera, a primers de gener de 1939 contemplà com les tropes comandades pel dirigent del PCE Enrique Líster, després de volar els ponts sobre el Ter a Verges (Baix Ter, Baix Empordà) i a Torroella de Montgrí (Baix Ter, Baix Empordà), amb una metralladora al castell de Montgrí i un canó de molta allargada de tir, situat a Bellcaire, intentaven frenar el pas del riu a les tropes franquistes, marroquines i feixistes italianes cantonades a pocs metres al sud. Avions italians metrallaven les cunetes i fins i tot uns camions de l'Exèrcit Popular de la República espanyola van ser atacats per aparells feixistes a l'entrada del carrer de Gràcia, sobre la cala de la Creu, a l'Escala. Molta gent va morir a les cunetes empordaneses per les bales feixistes en el decurs de la dantesca Retirada republicana amb la frontera tancada per les autoritats franceses. Pocs dies abans, el migdia del 23 de gener de 1939, l'Escala havia patit un bombardeig feixista italià, que provocà quinze víctimes, sis d'elles criatures entre 2 i 7 anys. Arrel d'aquesta matança, immediatament, la majoria de la gent de l'Escala abandonà el nucli urbà i s'amagà en barraques de vinya dels entorns de la muntanya Gran del Montgrí, i altres al llogarret de Sobrestany i entorns, com ara les famílies Pellicer, Lleonart Sureda, Torres Bofill, Poch Tarrés, Bruguera Sureda o Lleonart Puig, entre altres. Els Pellicer s'allotjaren a casa dels Parals, la família de la Maria, l'esposa d'en Jaume Pellicer, Aleshores, Pellicer arribà a Sobrestany. L'endemà, el 6 de febrer de 1939, passà per casa seva, al carrer Canyet, on ompli una senzilla maleta i emprengué el camí cap al Rosselló. Més d'un centenar d'escalencs també s'exiliaren aquell moment, quasi tot de la CNT-AIT, també alguns del POUM. Com que coneixia els passos del Pirineu Oriental no controlats per les autoritats franceses, a l'Albera, del temps que servia de milicià de la Costa a Colera, passà la frontera per la muntanya. A Cervera de la Marenda (Costa Vermella, Albera marítima, Rosselló) visità la casa d'El Manyo i a Cotlliure (Costa Vermella, Albera marítima, Rosselló) l'escalenc Pere Mateu Quintana el convidà a dinar a casa seva i amb qui mantindria correspondència sovintejada. El 16 de febrer d'aquell any envià una carta a la seva família des de Palau del Vidre (Cantó de la Costa Vermella, Albera, Rosselló). Al cap de pocs dies fou arrestat i ingressat al camp de concentració de la platja d'Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló), on va participar en un intent de fuga i atrapats pels gendarmes els fugitius al travessar els filferros espinosos va ser al camp de càstig de les instal·lacions, a pa i aigua, un lloc denominat pels interns Hipòdrom, a l'extrem nord de la platja.

El 15 de maig de 1939, igual que ho farien aquella primavera altres refugiats de l'Escala, passa al camp número 3, dels tres que hi havia, d'Agde (Erau, Occitània). Concretament, Pavelló Y-3, 2a Companyia, Secció 3a. Durant aquesta estada feia de barber per compte propi, guanyant quelcom i ajudant econòmicament a alguns amics. El 6 de juliol participà en una vaga de fam de 24 hores junt a la majoria d'internats com a protesta davant el rumor que serien enviats a fortificar les fronteres franceses. Cosa que fou recollida per la premsa regional. Participa en les activitats culturals i festives que hi ha al camp, com ara una coral. L'1 de setembre esclata la Segona Guerra Mundial interimperialista. La joventut francesa es mobilitzada militarment i no hi ha mà d'obra per la verema. Aleshores, entre el 15 de setembre i el 12 d'octubre, Pellicer treballa en la 21 Companyia de Veremadors, 2a Secció, 4art Grup, a vinyes de Cecenon (Erau, Occitània), a uns cinquanta quilòmetres del camp. El 12 d'octubre es traslladat al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló (Costa Sorrenca, Plana del Rosselló, Rosselló), on organitzà un col·lectiu per passar el temps i divertir-se, El Cli, que representà l'obra humorista de Pitarra Jaume el Conqueridor. També es realitzà un festiva en que s'interpretà la versió catalana d'Anselm Clavé de La Marsellesa.

Enrolat, per poder sortir del camp com tants internats, a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) de l'Exèrcit francès fou enviat a Saint-Martin-l'Ars (Viena, Nova Aquitània), el 27 de desembre, dins la 171 CTE, 5à Secció, al mas Fays, on es construïa un camp d'aviació militar francès. En la signatura de l'armistici franco-alemany del 22 de juny de 1940 aquesta població quedà sota jurisdicció alemanya. Abans, davant els bombardejos alemanys a la zona del mas Fays el 20 de juny la companyia ha estat evacuada a la Dordonha. I amb l'armistici es dissolgué la companyia i Pellicer quedà lliure, però sense documentació. Passà un dies a Le Pech de Malet,de Montfort, municipi de Vitrac (Dordonha, Nova Aquitània, Occitània), i tot seguit es traslladà a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània), a casa del seu amic Miquel Marmer. El 25 de juliol 1940 començà a treballar de manobre en una casa i també anava al camp a segar amb bous i a batre.

A primers d'agost es traslladà a Las Bòrdas (Erau, Occitània) acollit per la família Saliner, mare i filla, de Torroella de Montgrí. La noia, Consol, aleshores era la xicota d'en Joan Pellicer Lleonart, el germà d'en Jaume, que es trobava pres dels franquistes. Pogué tornar a l'Escala a finals d'agost de 1941. Fent de pagès, el 16 d'agost, després tres setmanes de treballar, Pellicer es quedà sense feina.

La segona quinzena de setembre de 1940 tornà Tolosa de Llenguadoc, on retrobà un grup de protestants, que havia conegut abans d'anar a Las Bòrdas. L'acolliren i es convertí. A l'Escala, la seva esposa es va fer evangelista baptista al cap d'uns anys, al costat de la família Quintana. Posteriorment, el 25 de setembre de 1983 es batejà en l'Església Cristiana Evangèlica de l'Escala. El 29 d'octubre Pellicer, junt amb un grup de protestants, s'establí a Serre Unjat (Arièja, Occitània), on havien trobat feina de llenyataires carboners al bosc. Com no aconseguiren un augment de sou i unes millors condicions de treball, el grup tornà a Tolosa de Llenguadoc el 12 de novembre.

El diumenge 7 de desembre de 1940 marxà a Marsella (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d'Azur, Occitània) i s'establí al castell La Reynarde, junt a dos protestants, Francesc Solé i Eduard Bonet. Gilberto Bosques, consol de Mèxic a Tolosa de Lleguadoc, havia llogat aquest edifici per acollir refugiats de nacionalitat espanyola. Segons Pellicer, en una carta, n'hi havia uns vuit-cents. I el febrer de 1941 aconseguí documentació de la policia francesa per circular lliurament a Marsella i al departament de les Boques del Roine. El divendres 25 de juliol d'aquell any trobà feina en una pedrera de sílex a Grimaud (Var, Provença-Aups-Còsta d'Azur Occitània), junt al refugiats Solé, Martial i Roca. Aleshores escrivia poesia, com el poema Nostalgia (22/07/1941), escrit a Marsella. Entre la primavera i l'estiu de 1942 es traslladà a Lo Pajon d'Orlhac (Cantal, Auvèrnhe Ròse Aups, Occitània), encara a la zona de l'hexàgon francès no ocupada pels alemanys aquell moment.

El 22 de gener de 1943 arriba a Saint-Maloù (Ille i Vilaine, Bretanya), sota jurisdicció alemanya. A mitjan agost d'aquell any visità gent de Cecenon, que coneixia del temps de la verema de 1939, així com al poeta exiliat Llucià Valls collell, que hi residia [Valls i Puig, Emili, Els fills de la República, Pagès editors, Lleida, 2000, pàgines 285-286].

Fou detingut per la Gestapo el 15 de setembre de 1943 i internat a la presó de Rennes (Ille i Vilaine, Bretanya), al sud de Saint-Maloù. El 24 de juny de 1944 fou traslladat al camp de concentració en trànsit de Compiegne-Royallieu (Oise, Alts de França). Des de l'estació de ten de Compiegne, el 2 de juliol de 1944, a les 9:15 del matí, és deportat junt amb més de cinc-cents presoners, Jaume Pellicer Lleonartamb la matrícula núm. 42.659, en el denominat Tren de la Mort (transport núm. 7909), en direcció a Dachau, a Baviera, va ser el primer en morir per asfíxia a causa de la pressió humana que hi havia al seu vagó, que arribà a l'estació ferroviària de la ciutat a les 15:00 hores del 5 de juliol de 1944, mitja hora més tard al camp d'extermini nazi.

Bibliografia bàsica: Bruguera Batalla, Rafel, Jaume Pellicer Lleonart, Quicus. El tràgic exili d'un republicà, Pagès editors, Lleida, 2017.