 |
El president català va bastir la indústria de guerra, va eliminar la propietat privada i va subordinar el
BOE espanyol al DOGC.
[VilaWeb]
Andreu Barnils (*)
El
mític abandonament per l’establishment català de la figura de Josep
Tarradellas ha estat històricament aprofitada per l’equip rival.
D’Albert Rivera
a Pedro Sánchez passant per Enric Juliana, se n’intenten apropiar. La
cosa ve de lluny, és profunda i té un truc elemental. La seva trampa i
el nostre error és quedar-nos amb el Tarradellas de la transició (abans
manipulat i tergiversat, però ara estudiat
cada vegada més) en lloc d’explicar el de la Guerra del 1936-39. Aquest
article, doncs, provarà d’explicar per què el senyor Josep Tarradellas
és una figura que pot esclatar, i dic esclatar, a la cara de l’equip
rival.
D’entrada,
trenca tot solet un dels grans tòpics catalans: som i serem gent
pacífica i no ens agrada cridar. Doncs mira, no. La Generalitat
republicana
del 7 d’agost del 1936 a l’11 d’agost del 1938 va aixecar la Comissió
d’Indústries de Guerra encapçalada per Josep Tarradellas. El seu
objectiu era fabricar armes en massa i eliminar la producció artesanal.
Per això, sota les seves ordes empreses enormes com
la Hispano-Suiza van passar de fabricar cotxes de luxe a fabricar camions blindats i bombes de mà; la casa
Elizalde, de motors d’aviació a bombes d’aviació; i fàbriques
petitones com la que hi havia a Queralbs (Ripollès), de colorants… a gas
tòxic.
En
fi, si al senyor Albert Rivera li sembla bé, ideal i desitjable de
reivindicar la figura de Josep Tarradellas i que l’aeroport de Barcelona
en
porti el nom, doncs, a mi, la veritat és que em sembla la bomba.
El
segon dels tòpics que Josep Tarradellas trenca ben solet és la idea del
català botiguer, base i fonament de vint anys de pujolisme. En canvi,
Josep
Tarradellas, juntament amb l’anarquista Joan P. Fàbregas va ser l’home
que va preparar el famós
Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d’Indústries i Comerços.
És a dir, bàsicament es van petar la propietat privada i van idear un
pla de transformació socialista de l’economia. La cervesera
Damm, Campsa, España Industrial i un 70% de les
empreses van acabar sense amos. Tarradellas demostra que els nostres
avis no tan sols van fer la guerra. També van fer la revolució. És una
vergonya infinita que regalem aquest home a l’equip
rival.
En
fi, si al senyor Enric Juliana li sembla bé, ideal i desitjable de
reivindicar la figura de Josep Tarradellas, l’anticomunista furibund que
es
va petar la propietat privada, i vol que l’aeroport de Barcelona en
porti el nom, doncs, a mi, la veritat és que em sembla una gran notícia.
Sobretot si sabem que gràcies al seu decret una de les empreses que
deixava de ser de propietat privada i passava a
mans de la Generalitat era… La Vanguardia. Per això de la portada del diari van desaparèixer els noms de
Godó i hi va aparèixer el lema al “servicio” de la democràcia. Jo el faria repetir al senyor Màrius Carol 155 vegades.
Per
últim, falta el president Pedro Sánchez, l’home que divendres va tallar
carrers, carreteres, la ronda litoral i mig centre de Barcelona per
anar
a treballar. Al president dels espanyols li reproduïm aquí les paraules
que el president dels catalans es va fer seves quan era conseller al
Diari Oficial de la Generalitat Republicana, número 277, del 8 d’octubre de 1936 (pàgina 34): “Només tenen força d’obligar en territori de Catalunya les disposicions legals que siguin publicades al DOGC.” És a dir, segons Tarradellas, si volen
que l’aeroport de Barcelona porti el seu nom, hauríem d’esperar que aparegui al
DOGC. Si no, seria il·legal.
Acabo.
El senyor Tarradellas va guardar tots els papers oficials, cartes,
documentació i tot un senyor diari oficial de la Generalitat Republicana
del 1936 al 1939 en bidons buits de gasolina durant anys sota el jardí
de casa, a França, durant l’exili. Ni els nazis van poder trobar-los.
Quaranta anys després, i un cop a Catalunya, els seus papers feien caure
el tòpic del català pacifista, el català botiguer
i el BOE espanyol. Els va fer el buit l’establishment català. El
Diari de la Generalitat republicana, amb la resta de la paperassa, el
va trobar el senyor Ton Barnils, el meu germà gran, a l’Arxiu Tarradellas, a Poblet, el dia que vam deixar-hi
els papers del pare, Ramon Barnils. Com és que no publica ningú aquest tresor, es va preguntar?
Edicions Dau s’hi va posar. Ja hi ha sis volums publicats dedicats a Tarradellas i al govern republicà. I gràcies a aquesta iniciativa de l’Arxiu
Tarradellas (gran Montserrat Catalán), el senyor Bricall i un editor solitari sabem de manera documentada què vol dir ser un home d’estat.
Avui
dedico aquest article, doncs, al meu estimadíssim germà gran, convençut
que ni Pedro Sánchez, ni Enric Juliana, ni Albert Rivera aconseguiran
l’objectiu de curta volada i de pompós aeroport. I que si mai el Prat
duu el nom de Josep Tarradellas, aprofitarem l’espectacular error de
l’equip rival per a explicar les indústries de guerra, la fi de la
propietat privada i la preeminència del
DOGC per damunt el BOE espanyol que preconitzava el seu estimadíssim marquès de Tarradellas.
(*)Nota del Nord-est llibertari:
Reproduïm aquest escrit del periodista i escriptor
Andrei Barnils, publicat a VilaWeb, com una aportació a la
memòria històrica autèntica, quan entre el 19 de juliol de 1936 fins la
contrarevolució republicana burgesa i stalinista del 3 de maig de 1937
el proletariat va independitzar Catalunya
de les grapes de l’Estat espanyol al mateix temps que la Generalitat
governava al dictat de l’anarquisme social revolucionari, essent
aleshores
ERC un simple instrument del moviment col·lectivista
autogestionari, cosa que desitgem de tot cor poder gaudir en la propera
República Catalana, que gràcies als carrers i les carreteres que siguin
“sempre nostres”, de les masses oprimides i explotades
vers la seva autoemancipació de classe, es transformi en una república
socialista autogestionada i autogestionària vers el Comunisme llibertari
i l’harmonia entre els sistemes naturals i els éssers viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada